Hi ha ex primers ministres, com Carl Bildt (Suècia), Massimo D’Alema (Itàlia) i John Bruton (Irlanda); exministres d’Afers Estrangers, com Bernard Kouchner (França), Emma Bonino (Itàlia) i Andrzej Oletxovski (Polònia), o fins i tot el mateix Javier Solana, ex secretari general de l’Aliança Atlàntica i exrepresentant de la política exterior europea. Aquesta setmana han signat un manifest que recomana una acció immediata dels governs europeus per evitar que segueixin arribant onades de morts a les costes del sud d’Europa.

És curiós que aquesta posada en escena arribi quan la majoria dels líders polítics esmentats ja no tenen responsabilitats de govern directes. Però sí que les han tingut en el passat, quan es decidia quines polítiques de desenvolupament s’oferien als països d’on ara fugen els immigrants, o quan es fixaven criteris per definir el grau de permeabilitat de les fronteres de la UE.

El drama que ara es viu al Mediterrani és el cost del laissez faire, laisser passer. El “problema” dels que busquen desesperadament una vida millor a Europa existeix des de fa molts anys. No sabem quants milers de persones han mort intentant travessar el mar. Ara la realitat se’ns fa més crua perquè hi ha imatges nítides, colpidores, perquè cada vegada arriben més dones i nens, i perquè els conflictes encesos al Pròxim Orient i en bona part de l’Àfrica han multiplicat els que prefereixen arriscar la vida a quedar-se al seu infern domèstic. La UE ha decidit triplicar el pressupost per patrullar el Mediterrani, però això és només una solució a curt termini. El següent pas ha de ser un acord més generós per acollir els que arriben. Això implica mantenir els immigrants arribats a Europa en condicions dignes, i que els privilegiats ciutadans europeus -tots nosaltres- n’acceptem també els efectes. És l’única via per garantir que l’enfocament d’Europa al complex repte de la immigració sigui realment sostenible, equitable i, sobretot, humà.