Ara viatgem més. ¿Hi ha també més intercanvi entre cultures?

No és que la gent viatgi més, sinó que es desplaça més. I això no significa realment la trobada amb la cultura del país que et rep. Li posaré un exemple: a la universitat on dono classes, hi ha molts alumnes estrangers. Els estudiants francesos, quan demanen una beca per anar a un altre país, diuen que volen conèixer l’altre, posem per cas, la cultura del Vietnam. Però resulta que comparteixen aula amb molts estudiants vietnamites i no hi han compartit mai una estona per conèixer la seva cultura! Per què ens interessen més els vietnamites al Vietnam que els que hi ha a París o a Barcelona? La globalització no ha portat tant de contacte com ens sembla perquè portem una cuirassa a sobre i, quan ens acostem massa a una cultura diferent, de vegades ens fa por.

A qui beneficia el turisme des del punt de vista de l’intercanvi cultural?

Als països del nord, en general, el turisme aporta un benefici. D’entrada, perquè l’oferta turística està pensada per a la gent de l’hemisferi nord. Per a nosaltres, és assequible viatjar. A França, el primer destí turístic del món, a banda dels 80 milions de turistes que rebem cada any, hi ha més de 180 milions de moviments del turisme interior. Això no passa en els països de l’hemisferi sud, on els hotels no són assequibles per a la població local ni tan sols estan pensats per a ells. El grup Novotel tenia fa uns anys un anunci que deia: “Als nostres hotels, sigui on sigui, sempre sabrà a quin costat hi ha l’interruptor de la llum”. Això és gairebé com no sortir de casa!

On seria el punt d’equilibri?

El turisme ha d’acceptar un canvi de percepció de la seva manera de ser. En el fons, el que importa no és tant canviar de lloc, sinó canviar la manera de veure un lloc. Marcel Proust ja deia: “Jo no vull altres paisatges. Vull veure el mateix paisatge amb altres ulls”. Viatjar és travessar els límits, sortir d’un entorn quotidià hauria de tenir alguna cosa iniciàtica. El turisme és un dels factors que influeix sobre la identitat, per exemple, a través de la creació d’imatges, que poden ser molt reductores però molt pràctiques per a les agències i les guies turístiques. Assimilem l’altre a un col·lectiu, es passa d’una identitat que hauria de ser individual a una de col·lectiva. I això, en general, és negatiu, ja que porta a una definició simplista de la cultura de l’altre o local.

Com s’ha de plantejar, doncs, una determinada oferta turística?

Quan es plantegen potenciar un projecte turístic, les autoritats haurien d’exposar de manera honesta l’impacte positiu i negatiu que es pot generar. I la gent, els que conviuran amb aquell projecte, han de poder decidir si els interessa o no. A Europa, en general, es comprometen moltes coses però no es consulta la ciutadania. Quan estem fabricant l’imaginari que fa que el turista decideixi anar a un destí i no a un altre, això està basat en una determinada política. I aquesta política pot ser excloent o incloure els agents locals. Si no, pot acabar provocant una sensació de rebuig. Quan es genera una diferència massa marcada entre el local i el turista, al final el local se’n cansa.