Tusk

El gènere de terror pot llegir-se com si fos un compendi de diabòlics bestiaris, retrats de criatures que emergeixen dels forats més recòndits de la natura (monstres marins, dracs o alienígenes) o bestioles sortides del malaltís cap de mad doctors que desafien les lleis supremes, entre ells el Dr. Frankenstein, el Dr. Moreau, el científic de The human centipede (Tom Six, 2009) o el que protagonitza Tusk, el nou llargmetratge de Kevin Smith, que sembla haver agafat aire després de l’èxit internacional de Red state (2011). També en aquest llargmetratge hi apareix Michael Parks, altre cop de dolent però ara en el paper del científic boig que segresta un arrogant jove entregat a la causa podcast, que sembla un alter ego distorsionat del mateix Smith, per fer del seu cos una morsa humana. Sí, tal com sona. I si a aquest experiment hi afegeixes una bona dosi de xerrameca (que no eloqüència), acudits grollers i l’homenatge a la sèrie B més marrana, tens un producte cent per cent Sitges però que amb prou feines aporta res interessant a una tradició per si mateixa vigorosa.