El país de las maravillas

Si en el món del cinema existís la figura del secretari tècnic amb responsabilitats d’observació i captació de talent, aquest podria ser un informe sobre El país de las maravillas : Alice Rohrwacher demostra en el seu segon llarg que sap combinar amb naturalitat un discurs molt sòlid sobre models de vida i d’identitat política que s’extingeixen amb un sentit molt detallista del lirisme audiovisual. És imaginativa i és reflexiva. Aprofita la seva autobiografia i els records preadolescents per construir un relat de ressò universal. Té una gran tècnica poètica que li permet trobar grans revelacions en un feix de llum, en un camell fora de lloc o en un eixam d’abelles. Tot l’instint, tota la sensibilitat i tot el talent de la directora s’escampen al llarg del film amb un criteri tàctic inesperat, gairebé sense estructurar, com si fos un gran llenç impressionista. Però, en tot moment, el film s’aboca cap al triomf creatiu. Rohrwacher és convertirà, doncs, en una de les grans cineastes europees capaç de fer excel·lents pel·lícules potser perquè... ja ho és i ja en fa.