EscriptorDiuen que venim de molt lluny en el temps. De la remota època dels romans. Així ho certifiquen tot d’estris que hi ha al museu de la ciutat. Jo no he tingut mai la curiositat d’anar-los a veure perquè ja m’ho crec.
La recentíssima etapa de la democràcia vam inaugurar-la amb l’alcaldia del PSUC i ara estem amb la del PP. Abans, després i ara hem tingut sempre uns polítics que semblen sortits d’una pel·lícula d’en Paco Martínez Soria.
Sí, formem una ciutat convulsa, efervescent i divertida. Nerviosa. Hi ha nervis i poca cosa més. La Rambla, esclar. Em penso que és l’única que hi ha en aquest litoral que va paral·lela al mar. És tan bonica, diuen, com dessaborida i sense ànima. És un passeig curiós i escàs de vida. Només els diumenges hi ha un cert frenesí. Als matins s’hi parla català, mentre que a les tardes la gent s’hi comunica en castellà. És una artèria que deu agradar molt als de Ciutadans.
Cada dia s’hi veuen més subsaharians, àrabs, pakistanesos i altres parlant un català bastant més que acceptable, mentre són mirats amb ulls atònits per molts nadius que amb 50 o 60 anys no han trobat el moment d’aprendre’l.
Ho presideix tot l’estàtua de Roca i Pi. Un americano traficant d’esclaus, i alguns diuen que pederasta. Aquest és el gran personatge, i la urbs ha anat creixent darrere el seu clatell.
Per no tenir, la ciutat no té, ni ha tingut mai, una caixa d’estalvis pròpia, ni un bisbat ni una casa de barrets. Tres coses importantíssimes per al desenvolupament cívic de qualsevol població. De manera que així estem. Això sí, tenim un club de bàsquet molt important, però d’això jo no en sé res, i una fàbrica d’un anís dolcíssim i apegalós que si algú se’l beu pot arribar a veure la ciutat encara més distorsionada.
