Periodista cultural i crítica de cinemaAlbert Serra procura rodar en llocs més o menys distants, per renovar la comunitat dels seus actors i tècnics en una situació d’aïllament que provoqui certa estranyesa, però el muntatge de les seves obres el fa en un edifici de Banyoles, és a dir, a 'casa seva', on també es protegeix del brogit del món per concentrar-se en una fase del treball que considera cada cop més decisiva. Acordem una cita a la seva ciutat en ple muntatge de la seva nova pel·lícula, 'La mort de Lluís XIV', que ha rodat en bona part al castell d’Hautefort (Dordonya) i que protagonitza Jean-Pierre Léaud, tan relacionat amb el cinema de Truffaut, Godard i Eustache. Un actor, doncs, molt connotat, de manera que pot sorprendre l’elecció d’Albert Serra, que, a més, sempre ha renegat dels actors professionals en relació amb els seus suposats tics, artificis i empremtes. Tanmateix, com podia esperar-se, té la seva resposta, que dóna de manera ràpida i contundent.

A.S. Jean-Pierre Léaud no té res a veure amb un actor professional per la seva actitud i la seva metodologia. Però, a més, pot enorgullir-se de no haver fet mai una pel·lícula per guanyar-se la vida. Ell és la integritat en aquest món de pantomima. Ha fet les pel·lícules que ha volgut, sempre amb directors “intel·lectuals”, com li agrada dir a ell. I és molt seriós. Ens coneixíem des de fa uns quatre anys i jo sempre l’he apreciat, i a la seva dona també. Pot semblar estrany, però durant el rodatge no va crear gaires problemes. Ara bé, és sorprenent. Arribava al set i semblava que no podia ni caminar, però, de cop, feia un salt del llit com si tingués catorze anys. A la pel·lícula es passa l’estona al llit perquè, en fi, ell és el rei Lluís XIV i s’està morint.

En tot cas, com s’ha integrat Jean-Pierre Léaud en el món d’Albert Serra?

A.S. Sense cap problema. Ho notàvem en el rodatge, ho confirmem en el muntatge. Té una manera de fer desconcertant, que s’acorda amb el que busco o, més ben dit, trobo. Sí que hi ha alguna cosa seva que ve de la Nouvelle Vague mentre que el meu cinema és, per dir-ho així, més orgànic. Però en el muntatge fem que s’acordi mantenint la seva personalitat. Ho fa perfecte encarnant un home que s’està morint amb unes característiques prou realistes perquè té molt mal humor. A les persones no els agrada morir-se i tenen mala llet, fins i tot malícia; no és una mort beatífica. És normal. O no? El personatge és un rei, però què importa si és un home que s’està morint? Per molt poder que tingui, no pot fer res per evitar-ho. Així que el mal humor el paga la gent més propera. No és cap sant. I no està consolat per la religió, encara que tampoc està desconsolat i desemparat; és el que li passa a la majoria de gent.

I per què Lluís XIV?

A.S. La idea ve d’un encàrrec del Pompidou que no es va acabar fent per problemes tècnics i de pressupost. Se’m va fer una retrospectiva i em van proposar que fes una peça sobre un personatge històric. I, mira, se’m va acudir Lluís XIV perquè jo era molt fanàtic de les memòries de Saint-Simon, molt divertides i amb observacions lingüísticament molt originals. Però no és que me n’hagi servit. Ho he oblidat. D’això del Pompidou fa quatre anys. Ja vaig pensar en Jean-Pierre Léaud i ens vam conèixer. De seguida ens vam entendre perquè, com he dit, és un incorruptible que no ha fet cap pel·lícula per diners. I quan el productor francès ha reprès la idea per fer-ne una pel·lícula, m’ha dit que sí. Ell també valora que no estic corromput.

Has fet una pel·lícula d’època...

A.S. En certa manera, encara que tinguin alguna cosa intemporal, totes les que he fet ho són, no? Però és una pel·lícula d’època que passa sobretot en una habitació. Ara bé, havíem de crear un decorat versemblant perquè, tractant-se de Versalles, era massa arriscat ser iconoclasta amb un imaginari tan interioritzat pels francesos. Tampoc pots fer sortir la Sagrada Família sense les torres. Així que, amb un pressupost força baix, vam aconseguir un decorat que sembla Versalles. Era un risc i ens plantejava dubtes, però funciona.

El decorat no et va condicionar? No et va pesar?

A.S. A mi ni em condiciona res ni em pesa res. Visc els rodatges amb una llibertat total. I els actors i tècnics, també. Jo aprofito que el digital permet rodar tant com vulguis. No m’importa el caos. Al contrari. Del caos en surten coses que, després, en el muntatge s’han d’ordenar i classificar. Em decanto pels extrems. Caos i incomunicació. Que la posada en escena sigui irònica i fins i tot absurda és positiu en si mateix i per a la pel·lícula. Després procedeixo a una feina hiperanalítica. S’ha de confiar que allò que es crea en el rodatge, per absurd que sembli, es podrà construir en el muntatge de manera que tot sembli orgànic i fins i tot ineludible, com si no pogués ser d’una altra manera.

Sempre m’ha impressionat la confiança que tens en el que fas...

A.S. La fe és imprescindible: s’ha de creure en el que fas. Amb tot el que això implica d’innocència. En allò que faig hi ha una barreja d’ironia i de màxima seriositat, una mena de formalisme dispers i violent. Cada vegada tinc més les eines per experimentar estèticament, i aquí hi incloc l’aspecte plàstic, molt sofisticat. I això no vol dir que no hi hagi emoció perquè la part humanista ja la tinc i surt. En tot cas, què és 'Singularitat'? Després de la Biennal de Venècia, la instal·lació, amb vuit pantalles, va mostrar-se a Barcelona, al Palau de la Virreina, i hi havia qui preguntava què vol dir. És impossible de dir. És una experiència estètica. Una obra mestra que s’ha fet tenint fe en una estètica pròpia. És natural que la gent tingui dificultats; és més, considero que tot artista té l’obligació de fer una cosa que la gent no pugui entendre per més que s’hi esforci. Per això procuro evitar cap referent explícit. M’agraden alguns realitzadors del passat, però no vull tenir-los presents per fer res. No m’interessa la nostàlgia en què cau tanta gent que fa cinema. D’altra banda, per no contaminar-me de res dolent, he promès que no tornaré a veure una pel·lícula de Hollywood fins a l’últim sospir de la meva vida. Això per a mi s’ha acabat: 'tabula rasa'! I això que jo sóc un fan dels Estats Units. La seva societat és la que s’acosta més al meu ideal.

Sempre aconsegueixes sorprendre’m. ¿Tan ideal perquè Donald Trump pugui arribar a la presidència?

A.S. I per què no? Tampoc ho veuria tan malament. No s’han de tenir prejudicis i s’ha d’escoltar a tothom. Amb l’audiovisual s’ha d’anar amb compte perquè et pots fer una idea equivocada amb unes frases tretes de context. Jo no només veig els telenotícies. Jo miro i analitzo discursos sencers. Sóc molt curiós. I com que no tinc prejudicis, tant em pot semblar interessant el que diu Donald Trump com el que diu Bernie Sanders. Tothom mereix el benefici del meu dubte. Per això també escolto amb interès Pablo Iglesias i fins i tot Ada Colau. Les seves idees són banals (vull dir que no són Zizek o Boris Groys), però quan ells les expressen es tornen interessants... és curiós. No sé si vols que continuem parlant de política.

Ho podríem fer, però, si vols, parla’m del teu nou projecte, ‘I’m an artist’...

A.S. Cap problema. S’ha d’enllestir el muntatge de 'La mort de Lluís XIV' amb la idea de presentar-lo al comitè de selecció del Festival de Canes, sempre que estigui ben acabat, però 'I’m an artist' ja s’està fent. Hi seran totes les obsessions que han sortit fins ara i en aquest sentit serà una pel·lícula autobiogràfica. No perquè, evidentment, m’interessi explicar la meva vida. Però em basaré en coses que he viscut i que tenen a veure amb l’art i els artistes. En fi, jo crec que l’artista és un escollit. És una figura que la modernitat ha posat en qüestió fins al punt que l’artista, a vegades en relació amb una consciència social, ha volgut com desaparèixer, renunciar a considerar-se artista. Però, ves per on, en el cas d’artistes que ho han fet així, com ara Joseph Beuys, se’ls ha acabat adorant. En el formalisme extrem també sembla que el jo desaparegui. No és el meu cas. Sembla incompatible una personalitat una mica marcada de l’autor amb un extrem rigor formal; però només és poc habitual.

I tot ho has fet des de Banyoles, no?

A.S. Tot s’ha fet aquí, amb la gent d’aquí. Tot va començar perquè vaig creure que hi havia una gent amb un talent amagat. I aquesta gent va creure que jo tenia raó i va compartir la creença. Gent seriosa de veritat, amb criteri encara avui insuperable. Vam creure que podríem fer una pel·lícula, però no per al consum local, sinó que s’havia d’imposar a l’elit internacional. I ho vam fer i punt. Fins avui. Ningú ha arriscat tant ni s’ha mantingut a la vegada tan innocent com nosaltres. La prova és 'Singularitat', una obra tan avançada que al món només la podia fer jo. Estic convençut que marcarà l’encreuament de la forma art amb la forma cinema en els pròxims anys de manera decisiva.

No sembla que tinguis ídols.

A.S. Sí que en tinc, però és gent desconeguda que et semblarien irrellevants però que a mi m’han inspirat profundament.

I de coneguts?

A.S. Sèneca va dur a terme el meu somni: viure com un multimilionari i morir com un filòsof...