TEATRE
Diumenge Rar 06/12/2015

Àlex Rigola: “El censurador més gran és un mateix”

El 17 de desembre arriba al Teatre Nacional de Catalunya ‘El público’, la personal adaptació d’Àlex Rigola del clàssic de Lorca

Belén Ginart
5 min
Francesc Melción

Fa uns dies que manté una relativa calma geogràfica, però el viatge és un constant en la vida del director escènic Àlex Rigola (Barcelona, 1969). Es confessa “cansat de la maleta” i, malgrat tot, la satisfacció més gran que li pot reportar la seva feina artística és viatjar, en un sentit mental, per universos inexplorats. Ara torna d’un dels seus periples més emocionants gràcies a 'El público', l’obra de Federico García Lorca que va estrenar a l’octubre al Teatro de la Abadía de Madrid i que el 17 de desembre arriba al Teatre Nacional de Catalunya (TNC).

¿Ha sigut una experiència gratificant?

A.R. De tant en tant, un té la possibilitat de fer viatges que recordarà. Una de les coses boniques que t’ofereix el teatre és poder deixar-te portar per una aventura. Tots els viatges són particulars però alguns són especials, i 'El público' ho és. És un text mancat dels paràmetres aristotèlics que proposa un viatge a la ment de Federico García Lorca, amb tot el que suposa endinsar-se en el cap d’un personatge tan influent en la literatura hispànica.

Per què és tan especial?

A.R. Perquè és una peça única, ningú escriu una obra com aquesta, on l’autor debat amb ell mateix, amb els seus 'alter egos'. Lorca crea tot un llenguatge, tant en l’àmbit poètic com en l’escènic, i ho fa sobretot amb el que s’anomena Teatro Imposible, del qual forma part aquesta obra. El nostre repte és aconseguir que el públic, des del mateix moment en què entra a la sala, s’endinsi en el cap de Lorca.

Quin Lorca hi trobem a ‘El público’?

A.R. Lorca havia patit una crisi personal molt forta per dos desenganys amorosos, un amb Salvador Dalí i un altre amb un escultor menor que es deia Emilio Aladrén. Tots dos el deixen per una dona. A més, en termes artístics acaba d’estrenar 'Mariana Pineda' al Teatre Goya de Barcelona. I ha tingut un èxit brutal de crítica i públic però els seus col·legues l’estan triturant, li diuen que està fent teatre per a putrefactes, que era com ell i els seus amics de la Residencia de Estudiantes anomenaven la burgesia que no entén res de la innovació cultural, escènica i artística.

L’eterna disjuntiva entre l’èxit i el prestigi.

A.R. Sí, i ell n’és conscient, de tot això. Sap que està fent una cosa molt popular. Però cal recordar que parlem d’un personatge que necessita sentir-se estimat.

L’obra no està escrita a Espanya.

A.R. No. En veure que estava tan abatut, el seu amic Fernando de los Ríos, que després seria el ministre republicà que l’ajudaria a fundar La Barraca, va convèncer el pare de Lorca perquè li pagués uns estudis a Nova York. I en aquest viatge entre Nova York i Cuba escriu les que per a mi són les seves dues peces més emblemàtiques, 'Poeta en Nueva York' i 'El público'.

L’ajuda ser lluny de casa.

A.R. Allà té distància, té una llibertat sexual que a casa també queda una mica reprimida, coneix poetes, i a més a Cuba fa una sèrie de conferències amb música que tenen un enorme èxit, i es va fent famós.

I després torna.

A.R. Sí, i un cop a casa, llegeix un parell de cops aquesta peça que s’aparta de la normalitat. Li diuen que no s’entén, que allò no va enlloc, i la guarda en un calaix i continua escrivint drames rurals. Però no deixa de parlar-ne.

Ell deia que potser era massa d’hora perquè s’entengués, que calia esperar uns anys.

A.R. Quan la vaig llegir no vaig mirar la data i pensava que era de les últimes, sembla l’evolució d’un artista.

En tot cas, ‘El público’ parla de la crisi artística.

A.R. A la peça hi ha un director de teatre que acaba d’estrenar un 'Romeu i Julieta' que se li apareixen els seus 'alter egos', els seus superjos, per discutir-li si està fent el teatre que hauria de fer, el “teatro al aire libre”, per a tothom, més popular, o si ha de fer “teatro bajo las arenas”, teatre fet des de les profunditats.

En quin sentit?

A.R. Fins llavors en el seu teatre no ha tocat directament ni clarament el tema de l’homosexualitat, que a ell li suposa una tensió contínua perquè no en pot parlar obertament malgrat que al seu voltant se sàpiga. En algun sentit l’obra planteja que amb el teatre has de parlar amb tu mateix, si tens unes tensions les has d’exposar, baixar al “teatro bajo las arenas”.

Quins són els ‘alter egos’ de Lorca que hi apareixen?

A.R. Un és l’home 1, la representació de l’homosexual més pur, de l’home com a ideal, com a puresa. L’home 2 és la seva versió més femenina. I l’home 3 és el que no vol sortir de l’armari, que fins i tot ell es creu heterosexual, però quan s’ha de petonejar amb una dona no ho pot fer. Aquests són els superjos. També hi ha l’allò.

Què representa?

A.R. Són les passions sexuals, representades per uns cavalls. Malgrat que els superjos et facin ser racional, les passions, especialment les sexuals, fan anar per camins que entren en contraposició amb el nostre raciocini.

És una obra plena de símbols!

A.R. En realitat a l’obra hi ha molt més simbolisme que en el muntatge que n’hem fet. L’hem rebaixat perquè la nostra voluntat és que el públic entri en aquest viatge. Recordem que no estem en un territori estable, estem dins d’un cap i per tant tot és possible. Així que el repte ha sigut anar traient capes, que no se’ns en anés l’olla. És una obra molt influenciada per l’estètica surrealista però no és surrealista, és molt freudiana.

Quina és la finalitat de Lorca?

A.R. Lorca utilitza els coneixements freudians per explorar-se a ell mateix, per debatre amb ell mateix, a la recerca de la peça perfecta i de la sinceritat. En el fons jo dic que és una peça que parla de l’honestedat personal i artística.

Quin concepte tens de l’honestedat artística?

A.R. Es tracta de la tensió entre públic i artista, i trobar-li el punt exacte és molt difícil. Si jo destenso la corda i me’n vaig al teatre popular perquè busco obsessivament la connexió amb el públic potser sóc un bon director d’escena però com a artista moro, desaparec, i crec que és el mateix que pensava Lorca. I si em desconnecto també moro com a artista, perquè sense receptor la feina no té sentit. La lluita constant per aquesta tensió és el quid fonamental d’aquesta obra.

I com entronca tot això amb el teu present creatiu?

A.R. És evident que jo em trobo aquesta tensió amb el públic. Dels meus espectacles els que han rebut més acceptació són els que menys m’interessen en termes de recorregut artístic. Finalment, el censurador més gran d’un artista és ell mateix. És ell qui pren l’última decisió sobre si fer A o fer B. Són molts els paràmetres pels quals tries una cosa, malgrat que sempre creguis que ho estàs fent perquè et ve de gust en termes artístics.

Portes 25 anys d’ofici, molts viatges físics i artístics.

A.R. Són excitants, els viatges; hi acabo deixant molta sang, molta vida.

stats