Referent, model, mestres. Apropiació, còpia, plagi. Col·laboració, encàrrec. Tret d’algunes excepcions (i n’hi ha que han inspirat molta literatura) els artistes són éssers socials, oberts a les influències de tot i de tothom que els envolta. Susceptibles, per tant, d’alimentar-se del treball d’altres artistes, per bé que la profunditat i la legalitat de l’intercanvi són proclius molts cops a interpretacions diverses. En el cas de la música i les arts visuals, la relació entre autors dels dos àmbits ha tingut tradicionalment una via d’expressió natural i explícita en les caràtules de disc.

Les proves d’aquesta fructífera amistat són múltiples: la papallona fràgil i d’ombra obliqua de Salvador Dalí per al disc 'Lonesome Echo' (1955), de Jackie Gleason; les dues figures humanes esquemàtiques de Keith Haring per al senzill 'Without you' (1983), inclòs al disc 'Let’s dance', de David Bowie; la inquietant calavera que el sempre controvertit Damien Hirst va inventar per al 'Narcissus Road' (2007), de The Hours; la parella amb escafandre que Banksy va imaginar per al disc 'Think tank' (2003) de Blur, o la banana creada per Andy Warhol per a la portada de 'The Velvet Underground & Nico' (1967).

La discografia de Raimon és en ella mateixa un bon exemple de la bona convivència entre la música i les arts plàstiques. El de Xàtiva té discos il·lustrats, entre d’altres, per Joan Miró ('Cançons de la roda del temps', del 1966, 'Quan l’aigua es queixa', del 1979), Equipo Crónica ('Quan te’n vas' / 'T’ho devia', del 1969) i Antoni Tàpies. L’any 1970 Tàpies donava forma i color a la seva amistat amb l’intèrpret amb la portada de 'Per destruir aquell qui l’ha desert'. En aquella caràtula, el nom destacat és el del cantant, no el del pintor, que signa en lletra petita al peu de la portada. Esclar, es tractava de vendre un disc amb l’ajuda d’una obra d’art, i no al revés. Però no tothom ho tenia tan clar. Pablo Picasso, que va col·laborar amb diversos músics, demanava que a la portada hi aparegués només la seva obra. No hi volia ni el títol del disc, ni el nom dels intèrprets.

Obviar l’existència de l’altre és com voler negar l’evidència de l’inevitable emmirallament entre artistes. I resulta impossible passar-la per alt mentre es visiten les obres reunides en l’actual exposició de la Fundació Tàpies, que estarà oberta al públic fins al 10 de gener. 'Tàpies. Col·lecció d’artista', com es titula aquesta compilació de 230 peces, és abans que res una invitació a descobrir alguns dels referents i fonts d’inspiració més importants del pintor i escultor català. L’exposició reuneix obres d’altres artistes de les quals Tàpies es va anar envoltant al llarg de la seva vida. Peces que va voler incorporar a la seva col·lecció particular, al seu univers íntim, i que hi van arribar per diferents vies: l’intercanvi, la donació, la compra. El fet de tenir-les a l’abast en un mateix espai és per al visitant una invitació emocionant a resseguir-ne la petjada en les obres de Tàpies que pengen de les parets de la Fundació. A més, s’hi poden trobar documents personals, revistes i llibres que van tenir un paper clau en la formació de l’estil de Tàpies i en la manera d’entendre la creació.

“Vulgueu perdonar la meva gosadia, que he contingut durant molt temps, i que només és explicable per l’amor que tinc per la vostra pintura”. Empresonat en una vitrina, els folis esgrogueïts pel pas del temps, la cal·ligrafia irregular pròpia d’aquells a qui les idees se’ls encavalquen a la mà, a l’exposició s’hi pot llegir l’esborrany d’una carta que Antoni Tàpies va enviar (se’n desconeix la data) al seu admirat Joan Miró. L’artista, a qui Tàpies considerava un mestre, havia accedit a intercanviar amb ell una obra, i l’impulsor de l’intercanvi expressava una necessitat imperiosa d’agrair-li el gest.

Les obres de Miró que van acabar formant part de la col·lecció / tresor particular de Tàpies es poden veure en la primera part de l’exposició. Allà hi ha recollides les peces dels creadors que més el van influenciar en els seus anys de formació, entre els quals Picasso, Kandinski i Hans Arp. Tot seguit s’hi presenten peces d’artistes coetanis com Pollock, Kline i De Kooning. Finalment, el gruix de l’exhibició és obra pròpia de l’artista català, en alguns casos peces poc presentades o fins i tot inèdites. I per als que vulguin aprofundir en l’empremta d’altres explicitada pel mateix Tàpies, l’exposició inclou un altre valuós inèdit: un documental realitzat fa 34 anys per la crítica i comissària Maria Lluïsa Borràs.