La llista de músics que s’han servit de la poesia és llarga. Raimon d’Ausiàs March o Salvador Espriu; Joan Manuel Serrat de Machado o Miguel Hernández; Paco Ibáñez de José Agustín Goytisolo; Enrique Bunbury de Leopoldo María Panero i Pere Gimferrer. En aquesta llarga llista també hi figura el 'cantaor' flamenc Miguel Poveda. El seu disc 'Desglaç' és una excitant passejada pel bo i millor de la poesia catalana. Escoltar Poveda cantant versos de Gabriel Ferrater, Maria Mercè Marçal o Sebastià Alzamora resulta estremidor. Ara bé, viure de la poesia no és fàcil, però viure sense poesia tampoc ho és. Els quatre protagonistes d’aquest reportatge escriuen sempre que poden, tradueixen, actuen, reciten, fan d’editors... En definitiva, viuen aferrats a la literatura i en sintonia amb la seva vocació. Com exclama Adrià Puntí en una de les cançons del seu últim disc, “Cal estar embriac, de vi... de poesia!” Mireia Calafell, Josep Pedrals, Martí Sales i Blanca Llum Vidal ho estan, d’embriacs, si més no de poesia.

Blanca Llum Vidal

Li costa definir-se. “M’estimo més dir que escric poesia que no pas que sóc poeta, dir que treballo amb discapacitats intel·lectuals que no pas que sóc treballadora social, o dir que edito textos més que no pas que sóc filòloga. Fujo, una mica per inseguretat i per convicció, dels límits fixats de la definició”, argumenta Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986). Jove i sàvia, fascinada pel seny i la follia que desprèn l’obra de Joan Ponç, membre de Dau al Set, Blanca Llum Vidal escriu uns versos il·luminats d’allò que s’amaga al fons de les coses. “Ponç és, per a mi, el misteri que no s’atalaia; l’enigma que, en la fosca, vol llum; la màgia humanitzada; seny i follia, junts, fent sentit l’un amb l’altre”, explica aquesta poeta, traductora i editora catalana. En l’àmbit de l’edició ha recuperat els versos d’Àngel Guimerà, “un poeta que, si bé se situa al servei d’una causa patriòtica, s’allunya sarcàsticament i críticament de la ditiràmbica invocació de les gestes heroiques i del passat nacional perquè de la història, el que de debò li interessa, són les històries petites, que són les grans”, argumenta. Professionalment, Vidal no té cap vinculació directa amb la música, però sí un afecte ben especial pel protagonista d’aquest 'Rar': “Per a mi, que vaig néixer uns anys després de la mort del dictador, la música de Raimon ha sigut una corretja de transmissió, un espai de memòria, un dels incentius per fer-li la guerra a la guerra. Gràcies a Raimon, també, vaig créixer en una casa on se sentien els poemes de March”. La poeta té una recomanació per als que volen acostar-se a la poesia: “Fugint de les etiquetes dels gèneres, a algú que volgués començar a llegir poesia li recomanaria 'Viatges i flors', de Mercè Rodoreda. Per la complexitat transparent. Per la senzillesa profunda”. Si us animeu a llegir Blanca Llum Vidal podeu triar entre 'La cabra que hi havia', 'Nosaltres i tu', 'Homes i ocells' i 'Visca!' En aquests poemaris hi trobareu uns versos colpidors i il·luminats, com ho són les pintures del seu admirat Joan Ponç.

Martí Sales

Va debutar en el món literari amb el poemari 'Huckleberry Finn' i assegura que a la seva vida la poesia hi juga un paper de “migcampista”. Martí Sales (Barcelona, 1979) és un escriptor, traductor i músic que es qüestiona els models establerts. Amb Els Surfing Sirles, el grup de rock-punk del qual era el cantant i guitarrista, va experimentar la intimitat de les relacions entre música i poesia. Per a ell, són una parella que val la pena “perquè, tal com deia Bill Withers, 'goodbye reason, hello rhyme' [adéu a la raó, hola a la rima] o, com dic jo, de vegades cal saltar-s’ho tot per cantar-ho millor”. Sales escriu quan pot i on pot –quan es tracta de parlar del seu modus operandi s’esplaia poc– però hi ha una base immutable per a ell: escriure és reescriure, una premissa que vehicula tot el que escriu, ja siguin poemes, articles o narrativa. Com a traductor ha fet parlar en català John Fante i Kurt Vonnegut, dos novel·listes nord-americans amb qui simpatitza potser perquè caminen pels marges més salvatges de la literatura. Ara bé, quan es tracta de recomanar algun títol per als que volen començar a llegir poesia tria una cita de Max Jacob: “En això l’atzar és sagrat”. L’atzar, però, té poc a veure amb el fet que la seva trajectòria estigui lligada a les lletres. La seva és una família literària, és fill del traductor, escriptor i editor Francesc Sales, i de la il·lustradora Eulàlia Sariola. I sí, un dels seus besoncles és Joan Sales, l’autor d’'Incerta glòria', una de les obres més imponents de la literatura catalana del XX. Però el cognom no li pesa. Ell és un inconformista de mena amb veu pròpia que sempre busca fer les coses d’una altra manera. Dissident d’esperit, Martí Sales es rebel·la contra les inèrcies i els automatismes adquirits prèviament. Potser per això els seus llibres són tan honestos. Si us animeu amb la seva narrativa, a 'Principi d’incertesa' hi trobareu una obra valenta sobre la relació entre vida i escriptura.

Mireia Calafell

Amb la poesia no paga les factures, tot i que admet que tampoc voldria haver d’escriure amb la pressió d’una obligació. Mireia Calafell (Barcelona 1980) treballa com a gestora cultural a l’associació Artsmoved, on desenvolupa treballs diversos amb un únic objectiu: difondre la cultura. Ara està ocupada amb el projecte Futur Variable, que, dirigit als alumnes dels últims cursos d’ESO i de batxillerat, té per objectiu ajudar-los a triar els estudis universitaris. Amb tres poemaris publicats ('Poètiques del cos', 'Costures' i 'Tantes mudes'), Calafell assegura que “queda molt per fer”. Però, modèstia a part, la seva obra ha sigut traduïda a l’anglès, l’holandès, el castellà, l’àrab i el portuguès, i ha merescut nombrosos premis. Maria Mercè Marçal, Joan Vinyoli i Gabriel Ferrater són els poetes que la van ajudar a saber quin tipus de versos volia escriure. Però Mireia Calafell té referents tan diversos com Clarice Lispector, Chavela Vargas, Antònia Font, Foucault i Derrida. Ara bé, el primer poeta que va llegir va ser Miquel Martí i Pol perquè, segons explica, a casa seva de llibres de poesia no en corrien gaires. D’aquells inicis de poeta adolescent recorda altres autors que la van influenciar com Lorca, Miguel Hernández i Blas de Otero. “Com veus, fins tard, la poesia escrita en català per a mi tenia la veu de Martí i Pol només. Amb el temps, i per fortuna, vaig anar descobrint que hi havia altres poetes que escrivien en la meva llengua i que també hi havia poetes dones”. Amb tot aquest magma de lectures i experiències Mireia Calafell ha creat una proposta molt interessant anomenada 'Textures', que va més enllà del recital de poesia convencional. Amb música de Miquel Marín i treballs audiovisuals de Sebastià Puiggrós, 'Textures' s’ha representat ja a l’Argentina i la Xina, i crea una atmosfera en què no és cap problema no entendre els versos en català.

Josep Pedrals

Reivindica la validesa de l’ofici de poeta “més enllà de la idea histriònica i torturada d’un il·luminat carismàtic”. Josep Pedrals (Barcelona, 1979) és un entusiasta de la poesia, i sap encomanar el seu entusiasme. La seva pàgina web és tota una declaració d’intencions: ell escriu per necessitat, per voluntat i per encàrrec. Els seus referents són “els rapsodes grecs i llatins, els goliards, els trobadors, els salons il·lustrats, els simbolistes, les festes modernistes, els futuristes russos, el dadaisme, la Generació Beat, les lectures dramàtiques...” Ha pouat en la tradició literària catalana, n’és bon coneixedor, i els seus versos són fonèticament engrescadors i lèxicament rics. Pedrals adapta el llenguatge a les seves experiències sensitives, i aconsegueix construir poemes sòlids i directes. Per a Pedrals la combinació entre música i poesia és interessant a causa de la naturalitat amb què sorgeix: “La frontera entre un vers ben entonat i una cançó ben explicada és mínima”, explica. És una frontera que ell travessa amb la seva banda, Els Nens Eutròfics. Veure’l en acció és una descàrrega elèctrica d’alt voltatge. Forjat com a rapsoda en nombrosos recitals, durant anys ha coordinat els vespres de poesia a l’Horiginal, el millor aparador poètic de la ciutat. A més d’actuar, Josep Pedrals imparteix classes i difon la literatura amb iniciatives de diferent format. No li incomoda explicar que ell és un poeta però afirma que es tracta d’un ofici que, “contràriament al que s’espera de l’aura aònia, suscita unes preguntes desoladorament crematístiques”. El corpus literari de Pedrals és extens. Destaquen 'Escola italiana' i 'El romanço d’Anna Tirant', que l’any 2013 va merèixer el premi Lletra d’Or. Una iniciativa que il·lustra el temperament de qui ja és una de les veus poètiques més sòlides a casa nostra va ser la d’escriure un sonet diari a l’ARA. “Era una prova de diligència constant, una ànsia impacient per ajustar-se i una recerca universal i erràtica de suggestions. No m’arribava a angoixar, però m’accelerava els humors”, explica Pedrals, capaç, com diu un dels seus versos, de “veure mons en cada nova paraula”.