Sis cares en cada peça, i una dotzena de cubs. Fer i refer un trencaclosques amb la imatge que cadascú hi vol veure: l’Àngel Tobies al campanar; l’aiguabarreig de l’escola Teresina Martorell; Pau Casals; la riera de la Bisbal, que travessa la vila; la casa d’Àngel Guimerà; els Nens del Vendrell, que van revolucionar els castells.
Però hi ha més cares, com el cub de Rubik, blau del mar proper: les platges. Verd dels garrofers, que gairebé ningú cuida. Vermell de vi i daurat d’arbequines premsades. Al Pla de Mar s’hi planten vinyes, encara ara, i l’autopista C-32 hi fa una ratlla gruixuda. Es va créixer cap a l’altra banda, cap a l’interior fins a arribar a l’altre traç, el de l’AP-7, amb un puzle ben irregular de construccions. I dues fronteres interiors: la primera és la que marca el pont de França, que podria ser un digne monument i és un pont trist, entre la vila i el barri del Tancat. La segona la fa l’avinguda del Baix Penedès, l’altra part del Tancat on els carrers porten nom de les comarques, i la gent va al poble per passejar-se per la “ calle bonita ”, el carrer Alt, el primer a ser de vianants.
Una població que en els darrers trenta anys s’ha multiplicat per quatre. Allargassant les gràfiques d’un Tangram estrany. La majoria treballen fora, pujant i baixant per les dues línies de tren de Rodalies. L’estació del municipi, que ha canviat poc de quan l’Andreu Nin va aturar-hi un tren, o la de Sant Vicenç de Calders, a Coma-ruga, un objectiu de la Guerra Civil. I les dues xemeneies que s’han mantingut, senyal de la indústria que no hi ha. Abans fassines i rajoles, ara dos accents en l’entramat urbà malgirbat. Queden postals per emmirallar: l’Orgue, l’Apel·les Fenosa, el Pep Jai i més petjades d’anar i venir.
