Amor, humor i enuig per cantar la contracrònica d’un temps

Barcelona“Si faig cançons han d’estar al servei de la societat en què visc. Naturalment, descric les idees sota el meu punt de vista. I accepto que aquest punt de vista pugui estar equivocat”. Així descrivia Ovidi Montllor el seu ofici. Aquesta honradesa la va mantenir al llarg d’un cançoner que explica la seva manera de pensar i que descriu el temps que li va tocar viure. I ho va fer amb tendresa, humor, visceralitat, ràbia i tristesa, sovint tots els estats d’ànim alhora.

Tendre

L’home d’‘Homenatge a Teresa’, ‘Montserrat’ i ‘Carta a casa’

Ovidi Montllor va cantar a l’amor lluny dels tòpics, enlairant una sensibilitat amarada de tendresa. Amor és el que predomina a Homentage a Teresa, una cançó convertida en patrimoni de la cultura popular. És la història de Tereseta la Loca, la que ballava un vals “abans que la guerra la tornés boja”. Montllor l’evoca des dels ulls de l’infant que s’estima la dona que s’havia convertit en “la riota dels grans”. Igualment sentit és l’amor que posa en joc a Carta a casa, cançó de l’emigrant que lamenta que “per ara no hi ha augment” i que enyora passejar amb la dona i la filla per la plaça del poble. Poques cançons reprodueixen amb tanta potència la força d’una estimació que s’ha de conrear des de la distància provocada per la precarietat econòmica. Fins i tot quan Montllor cantava sobre l’amor de parella ho feia amb veu pròpia, com passa a Montserrat, “desmesuradament”, i amb la mandolina acompanyant una veu enmig de “tempestes d’inquietud”.

Sorneguer

La força de la sàtira d’‘Una de por’, ‘Culminació’ i ‘La fera ferotge’

Montllor va escurçar el camí que va de la tragèdia a la farsa. A vegades s’hi va avançar. N’és un bon exemple Una de por, una faula on veu i música signen una conxorxa per desemmascarar la Transició tot just l’any 1977: “Una donzella: la Democràcia. Què serà d’ella?” L’Ovidi satíric i conscientment escatològic es deixa anar en cançons com Culminació, on mostra la preocupació per l’estat de la cultura, que “amb prou feines és cul”. L’humor, més salvatge o més curós, és present tant en les lletres com en la interpretació, i sempre té una càrrega crítica. Era així a La fera ferotge, però també a Una nit a l’òpera.

Visceral

Clar i català: ‘La samarreta’, ‘La cançó del cansat’ i ‘Perquè vull’

Hi ha versos que són declaracions de principis sorgides de les ganes de dir les coses pel seu nom. La samarreta, feta d’una “cortina vella”, és “vermella”. A La cançó del cansat, l’Ovidi, fart de tantes coses, crida sense embuts: “Tinc senyera on blau no hi ha. / Dic ben alt que parle català / i ho faig a la manera de València”. És l’esperit de tantes altres cançons, la necessitat d’explicar-se obertament, com va fer a Perquè vull. Ras i curt.

Amarg

El dolor i la decepció de ‘Què et sembla, Toti?’

Montllor va deixar escrita una cançó que vessa amargor pel fet de no poder seguir amb l’ofici. “Per més que ens esperem, no ens torna l’eco. / Sense ell se’ns va morint el fet de viure: / A mi la veu, i a tu els dits de la música”, li escriu a Toti Soler. És l’Ovidi decebut pel mal tracte que va rebre els últims anys.