Cameron triomfa, Escòcia es reivindica
Les eleccions catapulten els ‘tories’ i l’SNP i redibuixen el mapa polític britànic
Enviada especial a LondresDavid Cameron va entrar ahir al número 10 de Downing Street per la porta gran, la que li obre la majoria absoluta. El conservador podrà governar cinc anys més, aquest cop en solitari, gràcies a haver obtingut 331 dels 650 diputats de Westminster, cinc més dels que marca la comoditat parlamentària. Els resultats deixen un hemicicle irreconeixible, amb la irrupció dels independentistes escocesos de l’SNP -tot i que sense possibilitats d’influir-hi-, la derrota del Partit Laborista i l’enfonsament del Partit Liberal Demòcrata, els -fins ara- socis de Cameron.
El primer ministre va afirmar ahir que entén que el nou mandat és una segona oportunitat per acabar el que va començar fa cinc anys i va assegurar que farà un “Regne Unit més gran”. En la línia de continuïtat, Cameron va anunciar que el seu nucli dur al govern repetirà carteres, premiant amb la vicepresidència George Osborne, l’arquitecte de la política econòmica que ha retallat dèficit públic i ajuts socials. També compta amb Philip Hammond, un euroescèptic confés que amb els vots a la mà tindrà més força per fer-se escoltar a Brussel·les. Cameron va reiterar ahir el seu compromís de convocar per al 2017 el referèndum per decidir si el Regne Unit es manté a la Unió Europea o en marxa.
“Ha sigut la victòria més dolça de totes”, deia divendres a la matinada un relaxat Cameron davant dels seus simpatitzants.
Una dolça victòria que va tenir la part més amarga a casa del Partit Laborista. Si el 2010 ja va ser un any nefast, el 2015 es pot considerar letal per a la formació, que perd 26 diputats i es queda amb 232, a un centenar del Partit Conservador. El cop ha sigut tan fort que quan encara es feia el recompte dels últims districtes electorals, Ed Miliband, el líder que ha pilotat el partit des de fa cinc anys, va sortir per anunciar la seva dimissió. “Assumeixo totalment i absolutament la responsabilitat d’aquesta derrota i demano perdó a tots els companys que han perdut l’escó”, deia en el seu comiat.
Miliband ho tenia magre però una caiguda com la que ha protagonitzat tampoc no era imaginable, sobretot perquè en els últims sondejos, el progressista anava esgarrapant suport popular. De fet, els britànics es pregunten com el sector demoscòpic local no va predir ni ensumar el sotrac polític que s’acostava. Però, com subratllava ahir un diari vespertí de Londres, les eleccions generals han sigut, al final, especials. Especials perquè les votacions han redibuixat el mapa polític del Regne Unit d’un dia a l’altre. No només pel canvi de color sinó també de lideratge.
Tsunami al nord
A la victòria conservadora, s’hi ha de sumar la fita obtinguda pels escocesos de l’SNP, que han escombrat literalment del mapa els laboristes i han aconseguit 56 escons dels 59 que hi havia en joc. Escòcia ha sigut fins ara un feu dels progressistes però aquest idil·li es va trencar amb la campanya en contra del no al referèndum per la independència que el partit va fer al costat dels tories.
Més que mai, Escòcia i la resta del Regne Unit han marcat les seves diferències. A Londres -i a tota la unió- amb el majoritari blau dels conservadors unionistes, mentre que el nord llueix bàsicament la insígnia dels independentistes progressistes de l’SNP. La pregunta que es fa tothom és si aquests dos mons podran trobar-se en algun punt, o en un altre moment, quan les aigües tornin al seu curs normal, si és que ho fan. Els escocesos, amb Nicola Sturgeon i Alex Salmond al capdavant, han sabut recuperar-se de la derrota al referèndum que ells mateixos havien organitzat i han canalitzat la desil·lusió col·lectiva pels incompliments de Londres.
El d’ahir va ser un divendres de més drames i de renúncies. En la seva dimissió, Nick Clegg, vice primer ministre i líder del Partit Liberal Demòcrata, feia seva també la derrota del partit, que ha perdut 48 escons i es queda amb vuit. Al xenòfob i euròfob UKIP -el Front Nacional britànic, per entendre’ns- les coses no li han anat tampoc gens bé, malgrat que en el seu cas són una mostra dels efectes d’un sistema electoral poc amic de les formacions minoritàries. El partit de Nigel Farage ha obtingut 3,8 milions de vots (el 9,8% del cens) i se situa com a tercera força per nombre de sufragis però només tindrà un diputat. No serà Farage, que també va dimitir un cop va saber que no havia guanyat ni tan sols a la seva circumscripció.
La cambra es completa amb els quatre diputats del Sinn Féin, que no recullen l’acta, tres dels gal·lesos del Plaid Cymru, vuit dels unionistes d’Irlanda del Nord, tres dels nacionalistes irlandesos de l’SDLP i un del Partit Verd.
