IgualadaSense voler cridar el mal temps -de fet, ja acostuma a venir sense que se l’hagi de cridar-, els oriünds de la zona ja fa dies que es temien el pitjor i, en veu més o menys baixa, remugaven sobre el perill dels incendis. Les altes temperatures, la baixa humitat, el vent... no feien pensar en res de bo. La gent de les comarques de l’Anoia i del Bages, de la Catalunya Central en general, s’ha acostumat, a cops de dura realitat, a haver de córrer pels incendis forestals. El d’Òdena, que ostenta el trist honor de ser el primer gran foc de l’estiu del 2015, es veia a venir. El que ningú no podia imaginar, o no ho volia fer, era la magnitud que tindria. En aquest territori, avesat a aquests perills, quan un foc se surt de mare ràpidament ve al cap el fantasma del 86, aquell primer gran incendi que va devastar la zona que crema ara. Aquell any, com aquest, feia molta calor, hi havia poca humitat i bufava el vent. Un combinat explosiu que, llavors afegit a la inexperiència, va convertir-se en un autèntic malson que encara es recorda.
Res fa pensar que l’incendi d’ara arribi a les magnituds del de l’any 86, però el referent encara és viu. Segurament el descontrol que hi va haver llavors, les protestes dels veïns i dels alcaldes un cop extingit el foc i les correccions que l’administració va acabar aplicant a posteriori han ajudat a apagar el d’avui.
Terreny adobat per als incendis
De totes maneres, algunes de les pegues de llavors es mantenen vigents ara: el gran incendi del 1986 es va trobar amb un corredor natural de bosc espès, brut i sense tallafocs naturals, que en poca estona va fer camí de Castellfollit del Boix a Can Maçana, des d’on es va expandir en dues llengües de foc cap a les cares de llevant i ponent.
A aquella tragèdia cal afegir-hi aquell mateix any a la comarca de l’Anoia la devastació de la serra de Rubió per un altre ferotge incendi. En total, a Catalunya van cremar aquell estiu més de 65.000 hectàrees. Una xifra només superada l’any 1994, quan van cremar-ne més de 75.000, moltes també a la Catalunya Central, especialment a les comarques del Bages i del Berguedà. I és que aquesta zona sembla terreny adobat per als grans incendis que afecten any rere any Catalunya.
Voluntaris de sota les pedres
A l’altre extrem de la tragèdia, tant l’any 86 com ara i en altres incendis que acostumen a sacsejar aquestes comarques en temporada d’estiu, el que també s’ha creat a la zona és una ferma xarxa de solidaritat veïnal. Així, no és estrany que, tan aviat com els veïns són conscients de la magnitud de la tragèdia, surtin voluntaris de sota les pedres. Aquest cop, fins i tot, els alcaldes afectats van haver de penjar el cartell de complet perquè hi havia més voluntaris que capacitat per coordinar-los.
L’ase dels cops, el conseller
Una solidaritat que l’any 1986 es va veure completada després dels incendis per les protestes que alcaldes i veïns de les poblacions afectades van fer contra l’administració catalana, ja que s’havien sentit desatesos; l’ase dels cops va ser el llavors conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, Josep Miró i Ardèvol.
Després d’aquells incendis i de les consegüents protestes, la Generalitat va impulsar el programa Foc Verd, de prevenció d’incendis i de reconstrucció de les forests de Catalunya, que suposava, entre altres coses i de manera especial, la potenciació del servei d’agents rurals, un cos que ara ha ajudat en les tasques d’extinció de l’incendi i ha treballat en la determinació de les causes que l’han generat.
L’endemà de l’inici del foc, un pagès d’Òdena, epicentre de l’última catàstrofe, comentava en to de retret mentre comprava en una botiga de la capital de l’Anoia, Igualada -una ciutat industriosa que aquell dia va despertar-se amb pudor de pi cremat i amb cel grisós-, que els incendis quan millor s’apaguen és a l’hivern...
