Condemnats a créixer poc: com mantindrem el sistema?

BarcelonaAlguna cosa està passant. Passen els anys i ningú té gaire clar com es poden tornar a registrar creixements com els d’abans de la crisi. Hi pot haver països que creixin amb taxes similars a les de la bombolla (Espanya creixerà al voltant del 3% aquest any, per exemple), però ningú espera que aquests creixements siguin sostinguts. Què està passant? Aviat farà set anys de la fallida de Lehman Brothers i, des d’aleshores, s’han injectat desenes de milers de milions al sistema per reanimar el creixement, amb un èxit relatiu. El producte interior brut (PIB) occidental creix de manera anèmica i els països emergents cada cop creixen amb menys força si no és que, com li passa al Brasil, directament flirtegen amb la recessió.

En els últims anys s’han viscut batalles èpiques entre economistes i faccions ideològiques que debatien sobre la millor manera de sortir del forat. Estranyament, però, a dia d’avui hi ha una idea que genera un sorprenent consens entre ells. I aquesta idea és que l’economia mundial està entrant en una nova era de creixements mediocres. “Avui hem de prevenir que aquesta nova mediocritat es converteixi en la nova realitat”, alertava fa poques setmanes Christine Lagarde, directora gerent del Fons Monetari Internacional.

I quin problema hi ha a créixer poc o, directament, no créixer? Bàsicament, el problema és que el sistema actual està dissenyat per a un creixement constant. Els llocs de treball es creen quan hi ha creixement. Si no n’hi ha, no se’n creen. Això suposa un obstacle especialment difícil de superar per a una economia com la catalana -o l’espanyola-, en què l’atur supera el 20%. De tota manera, les projeccions de l’OCDE per als Estats Units i alguns dels principals països de l’eurozona indiquen que cap creixerà més durant el període 2014-2030 del que ho va fer entre els anys 1995 i 2007. I, simultàniament, la creació d’ocupació en els pròxims quinze anys també serà inferior.

El fet és que els bancs centrals d’Occident han gastat pràcticament tota l’artilleria que tenien. Amb l’aprovació de mesures extraordinàries han aconseguit treure els països de la recessió, però el creixement és tan feble que ningú sap què passaria si sorgís un sotrac inesperat, ja que els bancs centrals no tenen més eines a la recambra. Els tipus d’interès, per exemple, no havien sigut mai tan baixos ni a Europa ni als Estats Units.

El gran debat és si actualment estem entrant en l’anomenat estancament secular, una teoria econòmica que va ser formulada per primera vegada pel nord-americà Alvin Hansen i que cada cop té més partidaris. “La possibilitat real que hàgim entrat en una era d’estancament secular requereix un gran replantejament de les polítiques macroeconòmiques”, deia recentment el premi Nobel Paul Krugman.

Segons va teoritzar Hansen, la debilitat en el creixement de la població i en el progrés tecnològic reduïa les oportunitats d’inversió. Aquesta falta d’oportunitats hauria de portar que la gent es guardés els estalvis i que el creixement s’encallés tret que els governs s’endeutessin per impulsar la demanda. La situació actual té similituds: la població occidental no creixerà al mateix ritme que ho ha fet en les últimes dècades (vegeu el gràfic) i fins i tot al país més poblat del món, la Xina, es comença a parlar d’un problema demogràfic. Pel que fa al progrés tecnològic, tot i que molt tangible gràcies a smartphones i les aplicacions, no està tenint un impacte tan significatiu en l’economia com el que van tenir innovacions com les de la Revolució Industrial, per posar-ne un exemple. A més, el repartiment de la riquesa que generen les noves tecnologies és molt qüestionat. Un exemple ja clàssic és Facebook, que va gastar 19.000 milions de dòlars (16.900 milions d’euros al canvi actual) en comprar WhatsApp, una empresa de només 55 treballadors.

Seguint la teoria de Hansen, en l’època actual també es comença a veure que falten oportunitats d’inversió, fins al punt que, com que els que tenen diners ja no saben on ficar-los, els tipus d’interès del deute públic d’una dotzena de països (inclosa Espanya) estan en negatiu. És a dir: els inversors posen diners en un lloc on saben que hi perdran.

El catedràtic de la UAB Joan Tugores creu que el concepte estancament secular té una connotació negativa que “no ens ha d’enlluernar”. “En realitat, potser estem tornant a la normalitat”, afegeix.

L’efecte de l’envelliment

Les projeccions de població per a països com Espanya són preocupants. L’Institut Nacional d’Estadística calcula que l’any 2052 hi haurà 12,6 milions de persones de més de 70 anys (més del doble que ara) mentre que els ciutadans d’entre 20 i 69 anys baixaran en un 30%. En total, per tant, només hi haurà 22 milions de persones en edat de treballar, aproximadament la meitat de la població estimada per a aquell any. Actualment, la població en edat de treballar és d’uns dos terços del total. En paral·lel, la població global espanyola baixarà dels 46 milions actuals a 41 milions.

La incidència de la demografia en el creixement de l’economia ha sigut decisiva històricament. Segons els càlculs de l’economista Angus Maddison, la població mundial es va multiplicar per 6 entre els anys 1 i 1000 després de Crist, mentre que el PIB ho va fer per 5,9. De l’any 1000 al 1820 la població es va multiplicar per 4 i el PIB per 4,5. Unes evolucions, per tant, molt similars. Però la Revolució Industrial va fer disparar les innovacions tecnològiques. Sumades a invents posteriors, el PIB es va multiplicar per 14,5 entre el 1820 i el 2000, tot i que la població només s’havia multiplicat per sis.

Per tant, si les projeccions indiquen que la població baixarà, caldran innovacions per mantenir un creixement de l’economia que permeti que el sistema actual sobrevisqui. És per això que l’FMI ja ha reclamat que els governs destinin més recursos a recerca, desenvolupament i patents, si cal amb incentius fiscals i ajuts; més educació superior; més infraestructures; més estímuls monetaris i menys barreres perquè les empreses puguin aterrar a nous mercats.

Tal com està configurat avui el sistema, una tendència creixent que s’observa és l’augment de les desigualtats, que han crescut progressivament en les grans economies del món en les últimes dècades. “És evident que amb aquesta nova situació creixeran les desigualtats”, afirma l’economista Edward Hugh. “Ja és prou evident veient el sector financer o la dinàmica de les grans tecnològiques, però també cal observar el creixent pes de les persones de més de 50 anys en el cens electoral: això implicarà que les polítiques que fem seran més favorables als vells que als joves, que seran menys i cobraran menys però hauran de pagar més que mai”, sentencia.

Joan Tugores apunta que “no hem de resignar-nos” que aquesta situació que s’albira es converteixi en el que ja s’ha batejat com a nova normalitat. “És una cosa que no ens podem permetre: si les friccions actuals a la societat ja són moltes, amb aquest escenari anirien a més”, considera. Segons Tugores, hi ha dos escenaris possibles: “El primer és que hi haurà un nombre molt reduït de treballadors molt qualificats i molt ben pagats, mentre que la resta sobreviuran amb precarietat, cosa que implicaria una polarització de la situació actual”. El segon escenari consisteix a “trobar fórmules, com pot ser treballar menys i repartir la feina de manera diferent”. Aquest economista admet, però, que això és fàcil de dir però difícil de fer.

“Cal reconèixer que els temps han de canviar radicalment”, sentencia Tugores, que opina que l’organització actual del treball és hereva de la de la Revolució Industrial i cada cop menys adient per als nous temps. Amb tot, és escèptic i creu que la humanitat no sabrà anticipar-se al problema i que caldrà un gran daltabaix perquè es comencin a buscar solucions. “La història ens diu que, tot i algun moment de lucidesa, la humanitat no fa aquestes reflexions fins que no està amb l’aigua al coll”.