23/03/2015

Contra la nova política, arrels, partit i militància

2 min

MadridEn una societat líquida, en què molts ciutadans desconfien dels polítics professionals, Susana Díaz ha fet de les sigles del PSOE una àncora en la qual aferrar la seva victòria electoral. Paradoxalment, reivindicant les essències d’un força política en hores baixes a la resta de l’Estat, ha aconseguit tornar-la al primer lloc a Andalusia, una posició que va perdre el 2012 quan el PP de Javier Arenas va fer el sorpasso, tot i que insuficient per governar.

Arrels, partit i militància. Triana, socialisme i unitat. Amb aquests ingredients la presidenta en funcions ha planificat una campanya electoral personalíssima, conscient de la seva capacitat per empatitzar ràpidament amb la gent (enfront del candidat popular, ben poc conegut per la ciutadania) i d’un lideratge “indiscutible”, en paraules de Felipe González. “Ho demostra cada dia, fins i tot en el llenguatge corporal”, assegurava l’expresident espanyol en una entrevista recent. Aquesta bona connexió amb els simpatitzants s’ha fet encara més intensa pel fet de protagonitzar la cursa cap a la presidència mentre espera el primer fill. “No estic malalta, estic embarassada!”, ha proclamat per contrarestar el que considera crítiques masclistes de la dreta.

Populista i andalusista ‘soft’

Díaz, nascuda a Sevilla el 1974, filla d’un lampista i una mestressa de casa, ha viscut la política gairebé com un ofici, començant d’aprenent a les Joventuts Socialistes i escalant a poc a poc. Això li ha permès conèixer a la perfecció quines són les eines que de veritat funcionen en el dia a dia del poder. La lliçó més important, la identificació del PSOE i -d’ella- amb els interessos de Despeñaperros cap avall. Un regionalisme defensiu, conservador, enfront del govern de Madrid. En aquest esquema, és significatiu que el primer aval que va aconseguir a les primàries per ser la candidata a la Junta, després de la retirada del seu padrí polític, José Antonio Griñán, fos el del primer president autonòmic de la comunitat, Rafael Escuredo. Contra els vents de regeneració i canvi que reclamen partits com Podem, Díaz reivindica la història, la feina feta pel PSOE i la militància.

Catòlica, aficionada als toros i al Betis i, per damunt de tot, del barri sevillà de Triana, la seva vida és la política. Ara, a les files socialistes, per a alguns és la gran esperança per salvar la nau, encara que sigui amb una gran coalició amb el PP. Per a altres, començant pel secretari general, Pedro Sánchez, és una amenaça. Ella s’ho mira sense presses. El que tothom té clar és que no es deixarà doblegar per ningú -ni per la vella guàrdia felipista- i només anirà a Madrid si té la certesa que ho pot fer amb les mans lliures i el partit al darrere.

La campanya electoral ha servit per constatar la fredor amb el líder del PSOE, a qui fa menys d’un any va entronitzar com a relleu d’Alfredo Pérez Rubalcaba, al qual, per cert, no va donar suport en la pugna amb Carme Chacón. Davant dels interrogants que s’obren, Díaz juga amb avantatge: sap que, per controlar el partit, el millor és ser el partit.

stats