Nacionals de cor, provincials de praxi

Des que Prat de la Riba va fer servir les diputacions com a embrió de la Mancomunitat, el catalanisme ha tingut una relació d’amor-odi amb els ens provincials. Quan les províncies van ser concebudes a la Constitució de Cadis del 1812, Catalunya era una sola província. Després, el 1833 es va establir l’actual divisió. Durant el franquisme, les diputacions van ser vistes com el que eren: un poder opac i clientelista. Amb la Transició i l’autogovern, alguns, imbuïts de l’esperit republicà del geògraf Pau Vila, van somiar la seva fi. Però van quedar blindades per la Constitució i la partitocràcia, que aviat va descobrir les virtuts d’un sucós poder a l’ombra. Tanmateix, va mantenir-se una certa retòrica antiprovincial, de manera que mai s’ha aparcat l’ideal de les vegueries.

Ara tornem a estar en fase d’enamorament. Però és de nou un enamorament interessat per ajudar a fer la Hisenda pròpia. M’hi jugaria un pèsol -amb el permís d’en Puyal- que, vagi com vagi el procés, les diputacions el sobreviuran.