SANT JORDI HISTÒRIES DE PARELLA
Efímers 19/04/2015

L’amor, la força que mou el món

A les portes de Sant Jordi hem seleccionat 22 grans històries d'amor, úniques, especials i diferents, protagonitzades per persones senzilles que demostren que aquest sentiment tan universal és el motor que fa funcionar les nostres vides

Ara
27 min

BarcelonaTotes les històries d’amor són extraordinàries i especials per als seus protagonistes. Ja sigui perquè són relacions que han sobreviscut en el temps tenint-ho tot en contra, perquè la casualitat els va unir, perquè es coneixen des de la infantesa o perquè es tracta d’un amor impossible. Hi ha tantes possibilitats com parelles.

Aprofitant que som a les portes de Sant Jordi i que, amb el permís dels escriptors, també és la nostra particular festa de l’amor en què les parelles es regalen llibres i roses, a l’ARA hem volgut recollir grans històries d’amor. N’hi ha per a tots els gustos: el primer amor, l’amor madur, l’amor amb diferència d’edat, l’amor per internet, l’amor romàntic, l’amor infidel... D’entre les moltes que ens han enviat els lectors n’hem seleccionat 22 que ens permeten fer una aproximació sociològica al món de la parella. Amb la irrupció de les noves tecnologies els mètodes per conèixer parella s’han multiplicat . Tot i això, el mètode més habitual continua sent a través d’un intermediari, com ara un amic, un company de feina o un familiar. L’ideal de l’amor romàntic és el coneixement casual -sortir, conèixer algú i acabar bojament enamorat- però també és el més difícil de tots. Només un 23% de les persones van conèixer la seva parella sense ningú hi intervingués.

De l’envelat al WhatsApp

Les diferències generacionals també queden reflectides en les històries d’amor que expliquem. Per als més joves, internet i les xarxes socials juguen un paper cabdal en les seves relacions, mentre que la generació dels seus avis es caracteritzava per un llarg festeig abans del compromís. I pel mig, a vegades relació epistolar. I amb les facilitats de mobilitat i la globalització, les parelles ja no es formen només entre companys d’escola o veïns del poble, si no que una catalana pot acabar amb un noi indi o un català amb una noia argentina.

Les relacions sexuals també s’inicien abans i les noces d’or, que celebren tres de les parelles retratades, semblen una fita llunyana. Els joves d’ara practiquen el que els experts anomenen monogàmia seriada.

Però més enllà de les diferències, totes les històries que expliquem tenen un denominador comú: són persones que s’estimen. I ho fan des del respecte i la tendresa, independentment de si va començar a l’envelat o amb un missatge de WhatsApp.

Ell va néixer el 1953 i ella trenta anys després, el 1983. Es van casar el 2012, quan la Càrol estava embarassada de la Miranda. Ens trobem a la cafeteria del Palau de la Música Catalana, molt a prop del Teatre Borràs, on aquests dies Pep Munné representa l’obra Nues. A continuació, fragments d’una conversa sobre l’amor i la diferència d’edat en una parella, amb la crisi econòmica de fons.

L. BONILLA / T. GUTIÉRREZ

1- Quan et portes 30 anys i el problema no és l’edat, sinó la crisi econòmica, per Albert Om

Càrol Ibarz (32) - Pep Munné (61)

Càrol Ibarz Pep Munné Anna Rodoreda Maria Casas Rosa Milà Josep Freixa Elisabet Serra Austin Metcalf Nacho Isarria María José Jaimez Antoni Segura Mercè Torras Loreto Amorós Toni Moragues Adriana López Brian Nicolás Casales Meritxell Aymerich José Ángel Carrey Angelines Ramos Antonio Rodríguez : L’amor, la força  que mou el món

Càrol : Ens vam conèixer a l’obra Boeing Boeing, ell era actor i jo ajudant de direcció. Al principi ens portàvem molt malament, ell no sabia ni com em deia.

Pep : El primer que vam dir va ser: “Res de liar-nos”. Jo estava fins al capdamunt de parelles. Era el 2009, i aquell estiu ja ens en vam anar a Mallorca.

Càrol : Però vam anar a Mallorca com a amants. Tu tenies les teves coses i jo també.

Pep : L’amor va anar arribant, no hi va haver un enamorament boig. Va ser un procés a la inversa dels que jo havia viscut fins a aquell moment.

Càrol : Jo em vaig enamorar molt i em vaig aprimar moltíssim. És que sóc molt jove i encara m’enamoro, haha!

Pep : Jo sempre dic que Romeu i Julieta o ho fan dos actors molt joves o és una cagada. Amb els enamoraments et fots cada hòstia! Una cosa més densa, més sòlida, és el que amb els anys t’acaba important. I ella em va donar marge. Era la primera vegada que no m’atabalaven, que em deixaven el meu espai. I vaig pensar: “Aquesta noia és més madura que les altres”.

Càrol : De seguida vaig estar molt a gust amb ell. Com que ens portem tants anys de diferència, les típiques estratègies de l’amor, tot allò tan difícil i complicat, ell m’ho feia fàcil. Ja em veia a venir i això em donava molta tranquil·litat.

Pep : Quan vaig conèixer el seu pare (que té dos anys més que jo) em vaig anticipar. M’emporto la seva filla. Això és o caixa o faixa. No canviarem. I la veritat és que molt bé. La mare potser era més reticent, oi?

Càrol : La meva mare era molt fan teva i això ho teníem a favor. Hauria reaccionat diferent si li hagués dit: “Mira, estic sortint amb el Manel del bar de baix, que té 60 anys”.

Pep : Millor que la Càrol m’hagi agafat amb 60. Estic més serè. Però l’energia per fer coses no l’he perdut. Jo he començat amb ella un nou pla de vida, com si tingués 30 anys. M’he vist amb una edat molt avançada començant una vida de zero, amb una parella, una filla, i això està molt bé.

Càrol : No podem perdre el temps, perquè ens portem molts anys de diferència i hem d’intentar disfrutar-nos. Considero que no he deixat de fer res per estar amb ell. Tinc una filla i això et canvia la vida, però també me l’hauria canviat si el Pep fos més jove.

Pep : L’únic que em para de fer coses són els calés. Jo no havia tingut mai problemes de feina ni econòmics i aquests tres últims anys han sigut molt bèsties.

Càrol : Però bèsties de dir-li a l’àvia que ens convidés a dinar. Una situació bastant límit.

Pep : Se’m va acabar l’atur, no tenia feina. Hem viscut una etapa molt dura. Afortunadament ara ja ha passat i ens estem recuperant. Encara no hem pogut fer cap viatge junts i en tenim moltes ganes. Durant tot aquest temps, la nena era una xutada d’energia per mirar endavant.

Càrol : Jo tenia moltes ganes de ser mare i l’hi vaig anar insinuant fins que el vaig convèncer. Vam trigar un any a quedar-me embarassada. Jo pensava: “Veus, com que ell és gran, no us hi podeu quedar”.

Pep : Jo tinc un altre fill de nou anys, però aquella vegada no vaig poder veure tot el procés de creixement. Amb la Miranda, sí.

Càrol : ¿T’enrecordes del nostre primer Sant Jordi? Els meus amics em deien: “Ni se t’acudeixi regalar-li un llibre”. I sort que no ho vaig fer. La setmana abans va ser quan ens vam enrotllar per primera vegada. Recordo que vaig aparèixer al teatre, superguapa, nerviosa perquè era la primera vegada que ens veiem des d’aquell dia i tu va i regales roses a totes les dones del teatre.

Pep : Jo m’enrecordo del Sant Jordi que vam viure a Madrid.

Càrol : Que vam quedar per dinar junts i em vas regalar El día de mañana, d’Ignacio Martínez de Pisón.

Pep : És un llibre boníssim. I és part de la història nostra, aquesta Barcelona de finals del franquisme.

2- “Ella és la persona amb qui tot encaixa”, per Thaïs Gutiérrez

Anna Rodoreda (36) - Maria Casas (37)

Anna Rodoreda i Maria Casas / PERE TORDERA

“Si fa cinc anys m’arriben a dir que jo estaria aquí asseguda, casada, embarassada i explicant-vos aquesta història d’amor, no m’ho crec”. Ho diu, rient, Anna Rodoreda, asseguda al costat de la seva parella, Maria Casas, en una cafeteria de Vic. “És que ella és la persona amb qui tot encaixa, amb qui tot va sobre rodes”, reconeix, somrient i acariciant-se la panxa on hi ha la Bruna, la filla de les dues, que està a punt de néixer. “Avui ens han dit que ja pot sortir en qualsevol moment, potser serà per Sant Jordi, una festa que ens encanta”, diuen.

L’Anna té 36 anys, treballa de professora d’educació infantil a Vic i és el motiu pel qual la Maria, de 37 anys, que també és professora, es va traslladar a viure a la capital d’Osona el 2011 i va fer “un canvi radical de vida”. “Al principi va ser difícil. Només de sentir el meu accent la gent ja em deia: «Però tu no ets de Vic, oi? Què hi fas aquí?» I quan els explicava que havia vingut per amor i deia que la meva parella era una dona això generava molts comentaris”, recorda la Maria. L’Anna reconeix que això al principi la cohibia una mica. “Si ens agafem la mà pel carrer, automàticament sentim comentaris. Alguna vegada fins i tot li havia deixat anar la mà a la Maria perquè tenia la sensació que feia alguna cosa malament, però ara ja passo”.

La seva història va començar el 2010 en una cantonada del barri de Gràcia, on la Maria vivia i estudiava. L’Anna ja estava instal·lada a Vic però la distància no va ser un impediment perquè comencés la seva amistat. Les converses per xat es van anar fent cada cop més freqüents i aviat van començar a quedar els caps de setmana.La Maria tenia una història que no acabava de tancar amb una altra, que la feia patir, fins que un dia es va adonar que estava perdent el temps. “Tenia l’Anna allà davant, que m’encantava, i l’estava deixant perdre”, diu. I va decidir llançar-se. Però l’Anna va posar-hi condicions. “No volia ser un segon plat i vaig voler deixar les coses clares”. La Maria les va acceptar sense cap problema. “Recordo que tenia la sensació que allò que estàvem vivint era molt especial, únic”. I ho va ser.

Quan la Maria va acabar el màster es va plantejar la gran qüestió: ¿on busco feina? ¿A Barcelona o a Vic? L’Anna tenia feina estable a Osona i finalment això va fer decantar la balança. “Per a mi, els canvis són oportunitats, però em feia por traslladar-me a Vic. Ara, després de 4 anys, estic molt contenta”. Vic ha sigut l’escenari d’alguns dels moments més importants que han viscut, com la seva boda, a finals del 2011. A la ciutat alguns encara recorden aquelles dues noies vestides de núvies passejant per la plaça Major. “El regidor que ens va casar estava emocionat i nerviós, no havia casat mai una parella homosexual!”, recorda l’Anna.

Un dels motius pels quals es van casar va ser per tenir els papers en regla i poder tenir fills. “Teníem molt clar que volíem ser mares i si no estàs casada la llei només considera mare la que ha parit, l’altra ha de fer tràmits d’adopció, i ho volíem evitar”. A l’Anna li feia il·lusió quedar-se embarassada però no ha sigut un camí fàcil. “Tu et penses que vas a una clínica, dius que vols ser mare i ja està, però no és així -diu la Maria-. Nosaltres vam començar de la manera més natural, amb la inseminació, però no va funcionar. Llavors vam passar a la fecundació in vitro i també va fallar”. Va ser llavors quan a l’Anna li van trobar un problema de coagulació de la sang i després d’un tractament la fecundació in vitro va funcionar. Ara estan exultants davant del naixement imminent de la Bruna. “Una família tota de dones! Imagina-t’ho!”

3- “A l’octubre farà 62 anys que ens vam casar i sempre hem estat molt units”, per Belén Ginart

Rosa Milà (87) - Josep Freixa (88)

Rosa Milà i Josep Freixa / XAVIER BERTRAL

Cada dia Rosa Milà, de 87 anys, posa gotes a l’ull malalt del seu marit, Josep Freixa. Ell, amb l’humor una mica ennuvolat per les molèsties oculars, no troba gaire consol en la medicina. La Rosa no perd la paciència. I aquest deu ser un dels secrets de la longevitat de la parella Freixa-Milà: “A l’octubre farà 62 anys que ens vam casar i sempre hem estat molt units”, explica la dona. Malgrat que tenen caràcters diferents han sabut trobar un bon punt d’equilibri. “El Josep és d’una manera i jo d’una altra. Ell té un caràcter més fort i a mi no m’agraden les discussions, m’agrada l’harmonia”, explica la Rosa. I, divertida, reconeix que aquesta actitud conciliadora li ha sigut molt útil per poder anar fent la seva, portant les regnes quan ha calgut, sense enfadar-se amb ningú.

La Rosa i el Josep es coneixen des de sempre. O gairebé. “Quan érem petits, anàvem a l’escola junts”, recorda el Josep, que encara té present la vistosa llaçada amb què la seva aleshores remota futura sogra adornava el cap de la nena. La memòria de la Rosa no va tan lluny a l’hora d’evocar l’inici de la seva vida en comú. No recorda el Josep a l’aula, però sí que quan tots dos tenien 18 anys, els balls que acostumaven a celebrar-se al seu poble, a Rubí, van servir de teló de fons per als inicis d’una relació cuinada a foc lent però amb bona llenya. “Abans anàvem molt a poc a poc, no és com ara”, diu el marit. Després dels balls va arribar el servei militar i la relació epistolar. I, finalment, el compromís.“Ell em va venir a demanar a casa”, evoca la Rosa.

El que la parella no esperava, però, és que el retrobament després de la mili coincidiria també amb la mort prematura del pare del Josep. Això va fer que ell, acabat de llicenciar, s’hagués de fer càrrec de l’empresa de construcció familiar, un negoci d’envergadura que va haver d’aprendre a governar gairebé d’un dia per l’altre.

En el seu casament la Rosa portava un vestit de núvia de color negre. “De blanc només hi anaven els rics”, diu. Es van casar “a l’altar de la Verge de Montserrat de l’església de Sant Pere de Rubí”, recita ella, com si resés una preuada lletania. “A les deu del matí -precisa el Josep-. Abans la gent es casava d’hora i nosaltres tot ho vam fer d’hora, la cerimònia i el refresc. Els dos recorden també que el plat principal de l’àpat nupcial va consistir en pollastre rostit, “res a veure amb els grans menús que se serveixen ara”.

La parella es va instal·lar a casa de la mare vídua d’ell: la mateixa en què el Josep ha viscut tota la vida. “Només vam comprar els mobles del nostre dormitori. Ens van costar 13.000 pessetes”, recorda l’esposa. Encara els conserven. “No penso canviar-los”, afegeix la dona. I és que per al matrimoni els vincles són de veritat i les coses per a tota la vida. Els mobles i els objectes de decoració han mudat més aviat poc durant les més de sis dècades compartides. Com l’amor, que es manté immutable entre aquesta parella que ha sabut enfortir-lo a base de cedir i compensar, de respectar-se i d’actuar pensant sempre en la felicitat de tota la família. “El Josep no ha sigut mai romàntic ni carinyós, però ha sabut cuidar-me molt bé i ha procurat que no em faltés mai de res. Encara ara ho fa”, diu la dona, pendent del rellotge perquè no se’ls passi l’hora d’anar a veure el metge, en busca d’una solució per a l’ull envermellit del seu marit.

Va ser la Rosa qui es va ocupar principalment de tenir cura dels fills de la parella, mentre el Josep treballava tot el dia fora de casa per garantir el bon govern de l’empresa i la tranquil·litat econòmica dels Freixa-Milà. És possible que aquesta intensa dedicació a la feina li hagi passat factura. “Fins fa quatre anys encara m’enfilava a la bastida. Ara no puc ni aixecar-me de la cadira”. També és possible, però, que els seus 88 anys vulguin fer-se notar, i no només en forma d’experiència de vida. “Em costa molt estar dret, em fa molt mal l’esquena”, diu el Josep. Per això se’l veu poc pel carrer. La Rosa, en canvi, surt cada dia a fer la seva volta de rutina, ben d’hora al matí: el pa, el diari, les compres petites abans de posar-se amb les feines menys pesades de la casa. “Ara tinc ajuda, però fins fa molt poc m’ho feia tot jo”, explica orgullosa.

A la tasca que no renuncia, però, és a la de cuidar del benestar del Josep, el seu marit des de fa 62 anys i el seu preuat company de vida.

4- “Vaig veure la persona amb qui estaria sempre”, per Lara Bonilla

Elisabet Serra (24) - Austin Metcalf (27)

Elisabet Serra i Austin Metcalf / XAVIER BERTRAL

Belfast (Irlanda), any 2009. Dos estrangers -ella de Sant Hipòlit de Voltregà (Osona), ell de la Vall d’Okanagan (Canadà)- coincideixen a la mateixa hora i al mateix lloc, un hostal, i es creuen les mirades. Ella acaba d’arribar-hi amb un grup d’amics de la Universitat de Glasgow, on fa una estada d’Erasmus. Ell està a punt de marxar, és la seva última nit abans de continuar el seu viatge en bicicleta per Irlanda. Però la casualitat vol que coincideixin. “Quan el vaig veure va ser com si de cop tot s’aturés, com si acabés de veure la persona amb qui estaria sempre. No m’havia passat mai abans. Vaig pensar que era la persona més atractiva que havia vist mai”, explica l’Elisabet Serra, de 24 anys. El mateix va sentir l’Austin Metcalf, de 27: “Em vaig fixar en els seus grans ulls marrons mirant-me. Hi havia alguna cosa en ella que no havia sentit fins llavors i volia saber d’on era i què la feia tan diferent de qualsevol altra persona que hagués vist abans”.

Després d’unes cerveses i una nit junts es van intercanviar els correus electrònics. “Ens vam acomiadar però tots dos vam sentir que ens tornaríem a veure”, recorden ara. I no van trigar gaire. Al cap de dos dies de tornar a Glasgow l’Elisabet va rebre un missatge de l’Austin, que encara era a Irlanda del Nord: “He comprat un bitllet de ferri per venir-te a veure”. Després de menys de 24 hores junts, una nova separació. Aquest cop de gairebé dos anys. Durant aquest temps l’Elisabet estava acabant la carrera de traducció i interpretació a Barcelona mentre l’Austin era al Canadà treballant. “Vam tenir altres parelles però teníem la necessitat d’escriure’ns i de parlar”. Van intercanviar centenars de correus electrònics durant dos anys i reconeixen que la seva relació no hauria sigut mai possible sense internet. Les converses per Skype els feien sentir part de la vida i la rutina de l’altre. “Ens sentíem mes a prop. I el fet de veure’ns ens feia tenir papallones a la panxa, com si estiguéssim junts a la mateixa habitació”.

I un cop més, la casualitat. L’Elisabet va aconseguir l’única plaça a la Universitat d’Ottawa com a estudiant d’intercanvi i l’Austin, que era a l’altra punta del Canadà, va fer en cotxe 4.000 quilòmetres per anar a viure amb ella. Però vuit mesos després es tornaven a separar. L’Elisabet havia de tornar a Barcelona. “Ens estimàvem però no sabíem com podíem estar junts”. Al Canadà, ella no podia treballar si no l’esponsoritzava algú i a Catalunya tampoc era fàcil trobar feina. I el gener del 2013 l’Elisabet va decidir anar a visitar l’Austin. Ell la va sorprendre amb un “Do you want to marry me?” En anglès i en català. “El cor em va anar a mil durant setmanes”, reconeix l’Elisabet. Ho van explicar per Skype als pares d’ella, ja que per a l’Austin era molt important demanar permís. Dos mesos després, el 20 de març del 2013, durant l’equinocci de primavera, es casaven a Ottawa. El 20 de setembre ho feien a a Sant Hipòlit al costat de la família i els amics. Just sis mesos després, durant l’equinocci de tardor. Un homenatge a les casualitats. “Que ens coneguéssim va ser com una alineació de planetes i volíem celebrar-ho així”, expliquen. Tenien 22 anys, ella, i 25, ell. “Som joves però creiem que no ens podem penedir del que hem fet perquè ho hem fet amb ganes i amb il·lusió. No podíem tenir una relació a mitges venint de dues puntes del món”.

Estar lluny de casa ha enfortit la relació. Però tampoc ha sigut fàcil. L’Elisabet ha estat dos anys sense poder treballar ni estudiar al Canadà perquè fins ara no li han concedit la residència permanent. I els dies se li han fet molt llargs. “He fet esport i molts cursos online però hi va haver moments en què pensava si havia sigut una bona decisió. Aquests han sigut els únics alts i baixos de la relació. Però ell té molta paciència i m’ha ajudat molt. Si hagués sigut una altra persona potser ja no seria aquí”.

Han fusionat les dues cultures i ja han substituït Sant Valentí per Sant Jordi, una festa que l’Elisabet intenta passar sempre a Catalunya, perquè és la seva preferida. Aquest any també. A la tornada l’espera un ram de roses gegant. El primer Sant Jordi que van compartir ella li va regalar els correus que s’havien intercanviat editats en forma de llibre.

Els uneix el sentit de l’aventura. “De qualsevol lloc en podem fer casa nostra”, diu l’Austin. Ara es traslladaran a Colúmbia Britànica, d’on és ell, però el seu somni és tenir una casa a Catalunya. Ell, com que és picapedrer, la vol fer de zero, si cal. L’Elisabet està impacient: “Diu que serà el meu castell”.

5- “L’amor va néixer a l’hora del pati”, per Thaïs Gutiérrez

Nacho Isarria (40) - María José Jaimez (40)

Nacho Isarria i María José Jaimez / XAVIER BERTRAL

“La nostra història d’amor va començar a l’hora del pati. Només teníem 14 anys però ens ha durat tota la vida”. Ho explica Nacho Isarria, que recorda aquell dia al pati de l’institut de Sabadell quan va començar a sortir “oficialment” amb la María José, la seva dona. “Recordo perfectament la primera vegada que la vaig veure. Jo encara era petit, tot just començava a sortir de l’entorn dels pares, a anar a sol a l’institut, a descobrir la vida, i ella era allà. Em va agradar molt”. A la María José li va passar el mateix. Se’n va enamorar a l’instant. Tots dos van sentir que allò era seriós i, tot i que no tenien cap experiència sentimental, alguna cosa els deia que havien trobat l’amor. I així va ser.

Amb 19 anys van comprar un pis i amb 23 es van casar, grans passos vitals que van fer tot i la joventut i la falta de diners, que a vegades els escanyava. Però estaven junts i això era el més important. Poc després van decidir tenir fills però no havien pensat que moltes vegades les coses no són com un les ha previst. Els mesos passaven i no aconseguien quedar-se embarassats. Al principi pensaven que era normal però aviat els mesos es van convertir en anys i l’angoixa va començar a créixer. Van arribar les proves i la decisió de fer un tractament de fertilitat, i un altre, i la desesperació i les decepcions en veure que no s’hi quedaven: “És una prova molt dura per a una parella però a nosaltres ens va unir molt”. Van passar quasi deu anys intentant-ho fins que un estiu van decidir fer una pausa de tractaments i marxar de viatge, desconnectar. “I llavors ens vam quedar embarassats de manera natural. Va ser increïble”, diu el Nacho. Fa sis anys va néixer la Martina, la seva filla: “És la cirereta de la nostra història d’amor”.

El Nacho mira enrere i s’adona que ha compartit gairebé tota la seva vida amb la María José. “Vam créixer junts, vam descobrir el món junts i ens estem fent grans junts... i que duri”, diu somrient.

6- “Entre nosaltres mai hi ha hagut secrets”, per Belén Ginart

Antoni Segura (76) - Mercè Torras (74)

Antoni Segura i Mercè Torras / XAVIER BERTRAL

Una targeta de paper daurat, lletres negres i dibuixos tant esquemàtics com carregats de simbolisme anuncien un gran esdeveniment en la vida d’Antoni Segura i Mercè Torras: el 31 de maig convoquen la família i els amics a la celebració de les seves noces d’or. Mig segle després del seu casament (la data exacta és el 27 d’abril) no deixen de pensar en la bona fortuna d’haver-se trobat. “M’he sentit estimada, i crec que li he correspost. No em puc imaginar com hauria sigut la vida sense ell”, diu la Mercè, autora dels dibuixos de la invitació. “M’és impossible pensar i dir què m’hauria perdut si no hagués compartit la vida amb ella. El que sí que puc dir és que difícilment hauria sigut una vida més emocionant!”, replica l’Antoni.

Els dos membres d’aquesta vitalista parella comparteixen un mateix caràcter acollidor. Quan l’Antoni es va jubilar, van obrir una mena de seu social per a la seva extensa xarxa d’amics, un local per a trobades, dinars i festes, on gaudeixen de la bona companyia de la gent que estimen. Són moltes les activitats que fan en comú, però també han sabut preservar espais individuals. Això sí: “Mai hem tingut secrets entre nosaltres. Quan jo he fet alguna cosa pel meu compte, ell sempre ha sabut que s’hi podia afegir”, explica la Mercè, una gran melòmana que, ja casada, va cursar la carrera de piano. Ara ja no el toca. No pot, per culpa d’una incapacitat que té a veure amb una de les proves més dures per a la parella: la mort del fill gran, l’Anton. “Aquesta etapa de la nostra vida no la desitjo a ningú. Va ser molt trist. Però com que teníem la sort de tenir-nos l’un a l’altre ens en volíem sortir…”, recorda la Mercè. A més de la seva voluntat, tenien una motivació inqüestionable per tirar endavant. El fill petit, l’Albert. “Ens ajudava pensar que ell no en tenia cap culpa”, confessa la Mercè, i reconeix: “Si no hagués tingut el meu marit en aquestes circumstàncies m’hauria mort. Ens vam ajudar molt!” La parella, que té dos néts, ha compartit sempre una gran inquietud cultural, l’afició excursionista i la dedicació al voluntariat. “La col·laboració mútua ha funcionat sempre. Matemàticament podríem dir que 1 + 1 = 3. Racionalment no és així, però a nosaltres ens ha funcionat”, diu l’Antoni. I aventura una recepta per a un matrimoni llarg i feliç com el seu: “Una mateixa filosofia de vida, una formació cultural semblant, i compartir també l’escala de valors: la veritat sempre, el respecte, l’honradesa tant entre tots dos com amb tercers…”

7- “Era l’amor de la meva vida i el vaig buscar a les xarxes”, per Cristina Ros

Loreto Amorós (44) - Toni Moragues (42)

No ho dubta. Loreto Amorós sap que Facebook va fer molt per la seva història d’amor amb Toni Moragues. No es van conèixer a les xarxes. “Tot va començar el 1992, molt abans d’internet. Ell tenia 19 anys, jo 21, i ens vam enamorar. Però la immaduresa va poder, la immaduresa de deixar que els amics s’interposessin en allò que era nostre. Com era de preveure, un postadolescent de 19 anys no podia triar cap altra cosa que no fossin els amics”.

La Loreto i el Toni, mallorquins, van seguir camins diferents. Ella es va casar dues vegades, va tenir un fill de cada matrimoni, i ell va estudiar i va entrar de funcionari. “Així van passar 15 anys en els quals jo no havia deixat de pensar en ell ni un moment”, assegura la Loreto. Ella havia deixat Mallorca per Formentera. Van aparèixer les xarxes i l’hi van interessar de seguida. “Considerava que el Toni havia estat l’amor de la meva vida, i el vaig buscar a les xarxes, amb l’únic interès de recuperar una amistat perduda, sense cap més fantasia. Durant molt temps no en vaig trobar cap pista fins que un dia, a finals del 2008, vaig descobrir el nom del Toni a Facebook. El cor em va fer un salt, li vaig demanar amistat i va acceptar. No vaig gosar dir-li res més, no sabia res d’ell, només el que posava el seu estat: tenia una relació amb algú, exactament el mateix estat que el meu”, explica.

La Loreto explica que van passar uns mesos fins que va veure que l’estat del Toni a Facebook havia canviat: “Tornava a ser solter, i uns dies després jo també”. Ella tenia data per anar a Mallorca i li va demanar si li venia de gust fer un cafè. Faltaven 27 dies que, segons relata, “van ser de xarxa i SMS”. “Facebook hi va ajudar molt. No ens hi havíem conegut, però gairebé. Havien passat 15 anys i tornàvem a ser dos desconeguts. Però al cap d’una setmana ja ens dèiem que ens estimàvem altre cop. Tornava a haver-hi la música amb què ens havíem enamorat: Sau, Sopa de Cabra, Los Secretos... Han passat 6 anys de tot això. Sis anys en els quals hem format una família més que preciosa amb l’arribada del Sergi primer i de la Núria després. Aquest 14 de febrer ens vam casar a l’Ajuntament d’Artà, davant la família i els amics”.

8- “L’amor no té edat ni es controla”, per Lara Bonilla

Adriana López (16) - Brian Nicolás Casales (21)

Churri, no vienes? ” Adriana López està esperant el seu nòvio, Brian Nicolás Casales, que fa tard. Ella té 16 anys i ell 21. Han quedat al bar de sota casa l’Adriana, al Vendrell.

“Ens vam conèixer aquí, al bar dels seus tiets -explica l’Adriana-. Era la meva festa sorpresa d’aniversari i ell va venir a treballar. Ja el tenia vist i des del primer moment vaig saber que m’agradava. El primer en què em vaig fixar va ser en els ulls verds i en com em mirava. No ho feia amb cara de porc, sinó d’una manera bonica. Ell diu que es va fixar en el meu somriure, sobretot, i en el cabell ros. I durant la festa li vaig preguntar com es deia”.

“Ell feia molt poc que havia arribat de l’Argentina -continua-. El vaig agregar a Facebook, ell em va demanar el número de telèfon i vam estar whatsappejant fins que un dia vam quedar. Quan em va acompanyar a casa em va fer el primer petó. No em va demanar per sortir perquè això sorgeix... I ja portem gairebé nou mesos! És especial perquè així que ens vam conèixer ens vam enamorar i aquesta química no la tens perquè sí. La diferència d’edat no la notaríem si no fos perquè jo he de tornar d’hora casa i ell no. Només que jo tinc hora de tornada a casa. Els nois de la meva edat no m’agraden. Són immadurs i no saben què volen. Es gasten els diners en porros i no tenen detalls amb la parella. I, a més, són cada cop més masclistes. T’agafen el mòbil per llegir les converses de WhatsApp i et diuen «No et posis això o allò». Al meu exnòvio no li agradava que portés pantalons curts. Jo no ho acceptava. Si jo no li poso condicions, ell a mi tampoc. Vam durar 11 mesos. Tot i que el Nico és la meva segona parella, és el meu primer amor perquè és a qui més he estimat. I jo sóc la primera relació seriosa d’ell. La cosa va de debò. Ell coneix la meva família i jo la seva. Ens agrada anar al cinema, menjar kebab... i el que més m’agrada d’ell és que em fa riure. I que és sincer i treballador... I no li agrada fumar ni beure! Li he explicat què és Sant Jordi i crec que em regalarà una rosa perquè és detallista i romàntic a estones. Per Sant Valentí em va regalar un peluix i un pastís en forma de cor”.

“El futur? Ara no em puc imaginar amb una persona que no sigui ell. I sí, sóc jove però sé què vull i quan ho vull. L’amor no té edat ni es controla”, conclou.

9- “M’agraden les seves mans, la seva pell i veure-la dormir”, per Albert Om

Meritxell Aymerich (34) - José Ángel Carrey (43)

Meritxell Aymerich i José Ángel Carrey / F. MELCION

La Meritxell i el José Ángel són una parella com qualsevol altra. Es van conèixer el 2005 al dinar d’aniversari d’una amiga. Es van caure bé, van veure que tenien moltes coses en comú i ell va començar a picar pedra. La Meritxell sortia d’una relació de set anys. El José Ángel va saber esperar: “És la teoria de la resistència. Mentre no et facin fora, tu et quedes allà”. Des del 2009 que viuen junts a Cerdanyola del Vallès. No tenen ganes de casar-se, però sí que volen fills. Ell és funcionari a l’Advocacia de l’Estat i ella fa teletreball des de casa. Tots dos són invidents de naixement. Tots dos formen part de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec (ACIC).

Li demano a la Meritxell que em descrigui físicament el José Ángel: “És més alt que jo, quan el vaig conèixer estava més prim, té el cabell curt, li han sortit alguns cabells blancs i està millor quan s’afaita. M’agraden les seves mans i la seva cara”. Ara, ell: “La Meritxell també estava més prima, però continua sent molt atractiva. M’agraden les seves mans, la seva pell, té un tacte molt suau i agradable. I m’encanta veure-la dormir”.

En la seducció, la vista és habitualment el primer sentit que s’activa. I en el seu cas? “Sents una atracció per la veu, pel perfum, per la manera com es mou. I aquesta vibració et passa amb unes persones sí i amb d’altres no”, explica el José Ángel. “Amb la gent que es coneix per internet tampoc no hi ha el joc de miradetes”, diu la Meritxell. Volen transmetre una imatge de normalitat, de ser una parella com n’hi ha tantes, conscients que el dia que tinguin fills necessitaran una mica més d’ajuda que les altres. “L’amor és cec quan t’enamores d’algú i l’idealitzes. Després, l’amor es converteix en una cosa més conscient i més profunda”.

10- “En els grans temes sempre hem estat d’acord”, per Belén Ginart

Angelines Ramos (74) - Antonio Rodríguez (74)

Angelines Ramos i Antonio Rodríguez / XAVIER BERTRAL

L’Angelines Ramos i l’Antonio Rodríguez van néixer el mateix any, ara en fa 74. L’un va venir al món el dia 8 de setembre. L’altre, l’endemà. Són tots dos del mateix poble de la província de Zamora. Les seves famílies es coneixien des de sempre. Van festejar durant deu anys, dels 15 als 25, abans de formalitzar una relació irrompible que aviat (el mes vinent) atraparà la cinquena dècada. Una cursa de fons que no els ha fet oblidar-se de costums tan entranyables com anar pel carrer agafats de la mà o parlar-se amb el respecte afectuós que es reserva per a qui s’estima de veritat. Veient el jardí de casa seva, brota espontània una metàfora fàcil: les plantes els floreixen perquè saben cuidar-les i, com que l’han sabut podar i llaurar, la seva relació s’ha enfilat fins a les noces d’or com una vigorosa planta enfiladissa.

Al jardí, l’Angelines i l’Antonio tenen les feines ben repartides. Ella s’ocupa de les plantes; ell, de l’hort, tot i que aquest any alguns destorbs amb la salut li han privat de poder-s’hi dedicar tant com li agradaria. Ara ja estan jubilats, però la parella va treballar des de ben jove per complir un somni compartit: deixar el poble, ampliar horitzons i construir una família sobre la base més estable possible.

L’Angelines i l’Antonio van emigrar a Catalunya el 1966 seguint un full de ruta que els ha donat molt bons fruits. “Sempre hem sigut obrers treballadors, però mai hem tingut cap daltabaix econòmic, i això també és molt important a l’hora de mantenir-se junts com a parella”, diu l’Antonio, un home pragmàtic i fet a ell mateix, que va estudiar de gran i va aconseguir anar prosperant en la feina i que, com l’Angelines, sap que el secret de l’economia domèstica és ser conscient del que es té i no estirar més el braç que la màniga. “Sempre hem sabut adaptar-nos als ingressos que teníem”, diu l’Antonio.

Però malgrat les afinitats, saben que la fórmula d’un matrimoni tan llarg com el seu passa per “cedir molt” i no enrocar-se mai en postures que puguin ferir la parella. També admeten, per això, que “en els grans temes” sempre han estat d’acord. Tres fills, cinc néts i aficions com fer una mica d’esport (“Faig aiguagim”, diu ell; “I jo gimnàstica”, afegeix la dona) o navegar per mons virtuals (“Tots dos vam fer un curs d’informàtica i a la nit ens agrada estar amb l’ordinador”, coincideix la parella) omplen els seus dies. Per a tots dos, però, l’ocupació més satisfactòria és procurar el benestar de l’altre.

Històries d’amor que ens han fet arribar els lectors de l’ARA

11- Maria Clara Forteza - Antoni Riera

Any 68. Tenia 17 anys i era auxiliar d’una escola. Era el dia de la festa de la primera comunió. Havia arribat el marit de la directora, que vivia exiliat a Suïssa. El matrimoni estava trencat. Vaig posar-me maca, no sé per què. Quan va sonar el

Virolai vaig rebre un impacte inesperat. Ell s’havia emocionat! Anys després vaig escriure-li per explicar-li la depressió de la seva dona. Ell em va respondre que anés a Suïssa i ens vam trobar. Al cap de poca estona de total sintonia em va

dir que jo havia arribat en el moment oportú. Aquest va ser l’inici d’un gran amor amb 45 anys i mil quilòmetres de separació. La correspondència i les anades i vingudes van durar 24 anys i només van acabar amb la seva mort, als 93 anys, extremadament lúcid.

12- Laura Agustí - Jordi

Ens vam conèixer a Twitter. Ell era de Granollers i jo de Figueres, i no era fàcil quedar per conèixer-nos. Ens vam veure a Barcelona. Jo feia vuit anys que estava amb la meva parella però al cap d’un mes vaig deixar-la i vaig començar amb ell. No va ser gens fàcil però d’aquí menys d’un any ens casarem, després de tres anys viatjant amunt i avall i d’un any més vivint junts a Girona.

13- BVM.CAT

Les seves fotos d’Instagram em van captivar i vam intercanviar comentaris durant uns anys. Ens vam descobrir mútuament. Tots dos amb parella i fills petits. Però, coses del destí, va arribar el dia de conèixer-nos. Sota els arcs de la

Scala de Milà. Guapo. Alt. Pantalons i camisa negres. Vam trobarnos cara a cara amb naturalitat. Però va arribar el moment d’acomiadar-nos. No ens volíem enamorar però vam haver d’admetre-ho. Ens estimàvem. Però és que ni tan sols podem provar si la convivència funcionaria. Parlem molt per telèfon i ens enyorem d’algú que no veiem mai. Som un amor amagat

que no vol desestabilitzar uns infants que viuen feliços amb un pare i una mare.

14- Roser C. - Meritxell C.

Jo vivia un període d’estancament. El nostre primer petó va ser com un desvetllament i des d’aleshores ens acompanya

una energia desbordant. Ho teníem tot en contra. Ella era 11 anys més jove. Jo feia 6 anys que estava casada. Vam

capgirar els nostres móns ja fa més de 3 anys. Ara vivim juntes i aquest juliol ens casem.

15- Abhishek - Paula

Ell va néixer a Kanpur, a l’Índia. Jo a Barcelona. Ens vam conèixer a Suïssa, on jo netejava l’edifici on ell tenia l’oficina. La cultura índia no posa fàcils els matrimonis entre persones de pols oposats. Ha trigat tres anys a presentar-me i la seva mare no ha reaccionat bé. Ara ell viu a Singapur i jo a Suïssa, a l’atur. Pensem a formar una família, però no sabem com fer-ho.

16- Joan Tortosa - Dmitry Okkert

A Roma em vaig creuar amb un noi ros i ens vam perseguir fins que ens vam presentar. Era rus. Es deia Dima i ens vam enamorar. Fins i tot vaig anar a Moscou. Tots dos sabíem que la nostra història no era possible. Dos anys més tard em van dir que havia mort. Mai es va dir que es tractava d’un crim homòfob.

17- Jordi - Silvia

Arran de la irrupció d’una tercera persona, una altra dona, tot va estar a punt d’anar en orris. Tots els involucrats en

aquell triangle amorós vam patir. El temps va acabar posant les coses al seu lloc i la meva dona i jo vam reprendre la nostra relació, que va desembocar en un matrimoni que ha complert 25 anys.

18- Marta Conesa - Jordi Claret

Sempre havia dit que coneixeria el meu home al Camp Nou, i de vegades els somnis es fan realitat. A l’últim partit de Lliga del 2001 vam presenciar el gol de xilena de Rivaldo, que ens classificava per a la Champions. Al final tothom va envair el

camp. Algú em va passar per sobre i vaig caure. Al novembre, en un altre partit, vaig descobrir qui havia sigut i des de llavors estem junts.

19- Pere

Una gran història d’amor no ha d’implicar que ara les dues persones estiguin juntes, ja que la demostració més gran d’amor

és deixar el teu gran amor per amor. La gelosia d’ella va enverinar la relació. Mai es va deixar estimar com jo ho feia. Sort

dels bons records que em queden i que la vida ens presenta altra gent.

20- Jessica - Paolo

El vaig conèixer a Bristol, aprenent anglès. Ens vam agradar. Era de Bèrgam. A l’agost va venir a Barcelona i vam llogar un pis per conèixer-nos millor. Durant sis anys ho vam viure tot a distància i res ens va aturar o separar. Ens vèiem un cop al mes. Des de fa un any vivim a Bèrgam i el 23 de maig ens casem.

21- Carmen Coromina - Víctor Torres

Després de 25 anys d’estar junts, ens vam casar al pic de Casamanya el dia del desè aniversari de la nostra filla. Abans vam passar una operació de ronyó. Primer es van fer les proves de compatibilitat els meus germans, però només podia ser la Carmen. És la meva donant. Tot i que jo em vaig negar que fos ella, ara tots tres podem seguir gaudint de la muntanya.

22- Elisabeth Sanjuan - Josep

Vaig conèixer un noi a Meetic. Al principi no va funcionar però una nit vam notar feeling. Tot i ser molt diferents, tenim una manera d’entendre la vida i uns valors molt similars. Vam quedar i en veure’ns ho vam tenir clar. Vam anar a viure junts i aquest últim any i mig ha sigut dels més feliços de la meva vida.

stats