Què li passa a Espanya?
MadridDe mica en mica, l’iceberg ha anat emergint a la superfície. A Madrid pocs dubten ara que el problema catalán en realitat és una derivada més -de ben segur la més decisiva- d’un problema espanyol més profund i complex, que les aigües de la recuperació econòmica es resisteixen a tapar. La paraula crisi va més enllà de les finances i ha aconseguit penetrar a l’esfera política i la institucional de l’Estat. Comença un 2015, any electoral, en què Espanya es veu abocada a repensar-se a fons.
La mobilització massiva i sostinguda dels partidaris del dret a decidir a Catalunya i la irrupció de Podem a la vida pública, amb ganes de quedar-se, han alterat el mapa electoral però també han fet trontollar els consensos de la Transició, simbolitzats en bona mesura per Adolfo Suárez, que va morir l’any passat, i el rei Joan Carles, que va escollir el 2014 per cedir el tron al seu fill Felip. Hi ha, en l’imaginari col·lectiu dels ciutadans espanyols, la percepció que alguna cosa radical -és a dir, que toca l’arrel, com diu l’exministre d’Educació Ángel Gabilondo- s’està movent.
Per això, l’ARA ha volgut copsar l’opinió de set persones (polítics, periodistes, economistes, politòlegs...) que observen amb especial atenció aquest moment clau. Objectiu: una radiografia subjectiva, des de la capital espanyola, d’una societat que es debat entre l’immobilisme, el regeneracionisme o un (o diversos) procés constituent.
L’hora dels nous lideratges
El terrabastall econòmic -amb dures seqüeles com la desigualtat social- i el procés sobiranista han posat davant del mirall el model nascut el 1978: un bipartidisme íntimament lligat a l’estat de les autonomies i a una determinada manera de funcionar del capitalisme. El politòleg Pablo Simón explica com l’alternança al poder -el relleu de José Luis Rodríguez Zapatero per Mariano Rajoy- no ha fet de tallafoc a la crisi institucional. La confiança de la ciutadania -preocupada per l’atur i la corrupció- amb un sistema que havia pivotat tradicionalment en el PP i el PSOE s’ha desplomat i ha deixat espai a la irrupció de Podem. El 2014 ha sigut l’any en què la paraula casta s’ha fet un lloc a les tertúlies, les de la televisió i les del cafè.
El dret a l’autodeterminació i el 9-N també han marcat una línia divisòria entre els dos grans partits i l’esquerra alternativa, que ha avalat el repte democràtic que aquesta reivindicació suposa. La fotografia incomoda els socialistes i tothom a Madrid té coll avall que després de les eleccions espanyoles -previsiblement a finals d’any- el debat de la reforma constitucional es farà inajornable si, com tot apunta, el PP no repeteix majoria asboluta. De fet, el sociòleg Ignacio Sánchez-Cuenca està convençut que serà el pretext per justificar una gran coalició a l’alemanya. Abans caldrà veure quin camí pren Catalunya.
Passi el que passi, són temps de canvis, en què el relat espanyol s’ha vist qüestionat. No és casual que això hagi coincidit amb la renovació generacional de diversos lideratges polítics. Com diu la periodista Soledad Gallego-Díaz, però, amb això no n’hi ha prou: fa falta una oferta renovada, uns deures que interpel·len sobretot el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, en principi, l’únic amb capacitat per teixir acords a dreta i a esquerra. Les enquestes pronostiquen que vénen temps de pactes. El jurista i expolític Antonio Garrigues Walker està convençut que la clau per recuperar la credibilitat de la política passa per l’entesa sincera, acceptant que l’altre sempre té part de raó. Un consens, però, que no sembla gens fàcil quan es parla d’obrir el meló constitucional. Irene Lozano, diputada d’UPyD, defensa que el pas s’ha de fer però és evident que l’horitzó que dibuixa el seu partit té poc a veure amb el que preveuen altres grups. Per l’economista Ramón Tamames, els grans problemes es podrien resoldre sense necessitat de tocar el text del 1978.
Comencen dotze mesos determinants per saber què li passa a Espanya. Per conèixer la profunditat de l’iceberg.
