Publicitat
Publicitat

MARATÓ DE FIRMES

Signatures, ‘selfies’ i lloances

Empar Moliner i Víctor Amela acaben la jornada al cim del rànquing de més venuts en català

L’Empar no arriba i, a la cua, els lectors l’esperen impacients amb els exemplars a la mà. A la taula dels signants només hi ha en Carles Capdevila, amb un somriure tan immens com el seu magnífic llibre Educar millor. Des que les xarxes socials han estès els seus tentacles i han trencat la relació entre el lector i l’escriptor, Sant Jordi ja no és només el dia de les dedicatòries, sinó també el de les selfies. I mentre Capdevila signa i es deixa immortalitzar, la cua de l’Empar s’impacienta. Alguns lectors acaben de repassar els contes de Tot això ho faig perquè tinc molta por, com si la trobada amb l’Empar fos un examen de tercer de revàlida.

Després de la pirotècnia constitucional, un s’imagina l’arribada de l’escriptora rodejada de guardaespatlles protegint-la dels constitucionalistes, de les Verges condecorades i dels fantasmes de color blau Maó. L’Empar, però, arriba sola, sorgida d’entre una marató urbana. La reben amb aplaudiments. Els seus lectors tenen ganes d’ofrenar-li el seu propi llibre, una estampa que té un aire de pessebre: al portal de la rambla de Catalunya, mirra i encens per a l’escriptora. “Gràcies per escriure”, li diu una lectora. Altres li expliquen històries de mares i fills, convençuts que la rúbrica de l’Empar deixarà gravada sobre la pàgina de l’exemplar un copyright de valor extraordinari.

Un dels visitants es Ioalanthe82, un usuari que sol glorificar els articles de la Moliner. En realitat es diu Joan i té aspecte de poeta. “Ets irresistible”, exclama amb un entusiasme que és substituït per l’encoratjament d’una dona. Crec que es diu Montserrat, o potser Mireia, i li dóna les gràcies per ser com és. “Et portarem un pa amb una llima a la presó”, li diu. “Millor una truita de patates”, contesta l’Empar.

Com a bona maratoniana, a la Moliner li controlen el temps i ha de deixar la parada de l’ARA per dirigir-se a la d’El Corte Inglés de plaça Catalunya. Un camí que fem a batzegades, i gairebé fem caure un ciclista de damunt d’una Brompton. Sembla anglès, però es l’Ignasi Aragay, que ha decidit portar la sostenibilitat al ciclisme i es passeja per Barcelona pedalant. L’esforç de l’Aragay convida a fer un mos. O potser unes calories buides com les que li agraden a Amélie Nothomb. “Més que xampany, jo preferiria prendre un Gimlet, un Bloody Mary o un Sidecar -diu l’Empar-. El Dry Martini et deixa massa buit”. A la parada ja l’esperen amb aquella mirada amb la qual solen vendre un rellotge, un CD de David Bisbal o cent grams de pernil de gall dindi.

Abandono l’Empar i em disposo a creuar la plaça Catalunya sense topar amb visitants atordits i coloms bruts. Vaig a la recerca d’en Víctor Amela i el seu capità Groc. Sempre que penso en un capità, em recordo d’aquell capità Enciam, ara votant d’En Comú Podem. L’oficial de l’Amela s’ha convertit en un fenomen editorial i la filera de lectors que anhelen la firma del periodista és llarguíssima. En la seva última Contra, en Víctor ha demostrat que la teoria que els pets de les vaques són els culpables de l’efecte hivernacle és una llegenda urbana.

La novel·la La filla del capità Groc ha creat un miracle que l’Amela anomena màfia morellana. “No saps quants lectors vénen i em diuen que provenen dels personatges que apareixen al llibre”, diu assegut sobre la taula amb el seu aspecte de capità de fragata. “Jo visc a la casa del poble de Forcall on va néixer en Groc”. Una carambola. “I jo sóc la Mari Carmen, la neboda del Serafín i cosina de Manolo Milián Mestre”. Sens dubte, en Milián Mestre té el poder de l’omnipresència. “I jo... i jo... i jo...” Els jos semblen el principi d’una altra història per novel·lar.

“Saps què em va passar ahir? -em pregunta en Víctor, emocionat-. Va venir una senyora amb un exemplar i em va dir que el seu marit va morir fa un mes i que aquest era el llibre que tenia reservat per Sant Jordi, i me’l va portar amb el seu fill perquè l’hi signés”. M’ho explica al taxi, amb el director editorial de Grup 62, Emili Rosales, indicant al conductor el lloc on ha de parar. Hem sortit de la Fnac Triangle quan encara hi havia cua i la veu gruixuda d’Almudena Grandes solapava qualsevol botzina de cotxe. Davant d’un passeig de Gràcia ple fins a la bandera, qualsevol tindria la temptació de fugir com un Beatle a A hard day’s night. Però l’Amela és d’una altra pasta, capaç de convertir el seu bolígraf en un estilet i signar, signar i signar fins que els lectors diguin prou. Anirà directe al número 1.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT