Tota una vida com a voluntari

BarcelonaEls voluntaris són un dels pilars d’una entitat com Càritas. Joan Amat, que avui té 91 anys, ho és des de la seva creació, l’any 1944, amb el nom de Secretariado General Diocesano de Beneficencia Cristiana. “Fa molt de temps que m’arrossego per allà”, exclama al despatx de casa seva, abans d’encetar el relat que va viure en primera persona. “Càritas va començar quan el bisbe de Barcelona era Gregorio Modrego, que al mateix temps era general de l’exèrcit de Franco, i havia fet la Guerra Civil -relata Amat-. Se li va presentar Pere Tarrés, que era un capellà que havia fet la guerra a la trinxera però que era membre de l’exèrcit republicà”, afegeix. Segons Amat, que aclareix que cap dels dos va disparar cap tret, va ser una col·laboració sorprenent.

Amb Modrego com a bisbe i Tarrés com a director va començar a funcionar aquell Secretariado General, que després es convertiria en Càritas. Primer, “amb la idea d’ajudar la gent facilitant-los medicines”. En una de les oficines que hi havia al costat del despatx del bisbe, tres metges van posar en marxa “un petit dispensari” que “va tenir èxit de seguida”. Un any abans, però, el bisbat va crear l’assessoria jurídica. El bisbe Modrego, explica Amat, “es va adonar que molts problemes no es podien resoldre si no era amb advocats”. En posa com a exemple els nadons que no s’inscrivien al registre dins del termini, o els matrimonis en segones núpcies de persones que s’havien casat per primer cop durant la República. Una situació que defineix com “un cacau en què no s’aclaria ningú”.

L’ajuda d’un jove advocat d’ofici

En aquell moment Joan Amat era un jove advocat que, pocs anys després de la guerra, i un cop acabats els cinc anys de la carrera de dret, s’havia inscrit al Col·legi d’Advocats per exercir en el torn d’ofici. “Allà vaig conèixer quina era la realitat de falta d’orientació legal, que era un veritable desastre”, explica Amat. Pel cost que tenia, la gent no s’atrevia ni tan sols a consultar a un advocat si tenia dret a alguna cosa. “Gregorio Modrego es va adonar d’això, i aquest va ser l’èxit de l’assessoria jurídica de Càritas”, afegeix. Les persones que hi acudien eren aconsellades com si haguessin anat al millor bufet d’advocats, però l’assessoria jurídica no feia cap tràmit: “Si necessitaven tramitar res, se’ls aconsellava que anessin a demanar un advocat d’ofici”.

Amat va liderar l’arrencada d’aquella assessoria. “El bisbe va intentar posar-se en contacte amb algun advocat, però no trobava l’ajuda que volia, i finalment va tenir coneixement sobre mi i sobre el que estava fent jo”, recorda. Destaca que, malgrat la seva joventut, el va tractar “com un company”, i afegeix: “El que ell volia era veure si jo era capaç de tirar-ho endavant”. Va ser capaç de fer-ho, i ha estat al capdavant de l’assessoria fins al dia d’avui, més de 70 anys ininterromputs. Primer, “anant-hi gairebé cada dia”. A mesura que van passar els anys i les dècades, i que va progressar la seva carrera, de manera menys intensiva. “Ara ja no vaig a seure a una cadira i a escoltar els problemes legals que té la gent, però coordino els companys que van cobrint tots els dies de la setmana”, afegeix.

Un moment clau per a Càritas

A banda de la seva contribució en l’assessorament jurídic als usuaris, Amat també va tenir una participació important en un moment clau de la història de Càritas. “Els Estats Units es van adonar que Espanya necessitava un cop de mà, i van facilitar llet en pols en unes quantitats enormes, però van dir que no es fiaven que els receptors la donessin al poble”, recorda Amat. Es va decidir que el receptor fos “el que internacionalment era Càritas”. A Barcelona era el Secretariado General Diocesano de Beneficencia Cristiana. Però no va ser fins al 1956 que es va transformar en Càritas i es va incorporar a la seva xarxa internacional. Com a advocat, ell va participar en les gestions d’aquest procés, que va ser paral·lel a l’organització de la Càritas Espanyola.

A més, amb l’arribada d’aquella llet en pols, la distribució d’aliments va agafar molta més importància de la que havia tingut fins llavors, cosa que va obligar a habilitar un nou espai als baixos del bisbat. El problema era que llavors estaven ocupats per locals comercials, que pagaven un lloguer, i recuperar-los no era senzill. La situació també va requerir la intervenció d’Amat. “El director em va dir que el bisbe no volia sentir parlar d’un desnonament, però que ell volia allò net”, recorda l’advocat. Finalment va aconseguir deixar lliures els baixos en relativament poc temps, i sense haver d’arribar a judici, i es van poder utilitzar per a la distribució d’aliments. Celebra que, a dia d’avui, ja li han agafat el relleu “joves advocats que són advocats modèlics”. De joves voluntaris, afegeix, sempre se’n necessiten, i ell és tot un exemple de col·laboració fidel a l’entitat.