“Tothom ha de tenir el dret a fugir”

Barcelona“Quan els europeus van venir al meu país no portaven visat”, assenyala amb ironia la Bombo Ndir, nascuda al Senegal. Aquesta mediadora intercultural, que viu a Barcelona des de fa 17 anys, defineix el procés migratori com un túnel: “Entres a un lloc i, quan en surts, a l’altra banda t’hi pots trobar moltes sorpreses”. Ella coneix bé els perills i la foscor d’aquest “túnel”, no només per l’experiència pròpia sinó per la dels immigrants -sobretot dones- que ha ajudat com a agent d’acollida de l’Ajuntament de Granollers, fins fa tres anys, i com a presidenta de l’Associació de Dones Immigrants Subsaharianes (ADIS).

La Bombo va ser pionera de la immigració femenina quan va marxar del Senegal després de divorciar-se l’any 1998. Des de llavors ha vist créixer a poc a poc el nombre de dones que, com ella, fan el salt per compte propi. “Ara les dones envien tauletes als seus fills que són a l’Àfrica per ajudar-los amb les mates per l’Skype”, explica. Tant han canviat els temps.

La Bombo també assenyala que “les dones són més fiables que els homes” a l’hora de comprometre’s a enviar diners a casa, i hi busca l’explicació: “Alguns homes senten molt la pressió social que tenen a sobre quan emigren, els pesa molt la responsabilitat que se’ls confereix, i per això quan arriben aquí tallen el contacte. En canvi, una dona mai no pot tallar el contacte amb la família, sobretot si deixa els fills allà”.

Ella mateixa n’és l’exemple. Prop de 20 anys després continua enviant diners a casa. La quantitat que enviava a la seva mare, que ja no hi és, l’envia ara a la seva germana i al seu pare. “Fa molt de temps que sóc aquí però segueixo molt pendent de la meva comunitat: els africans vivim en comunitat”, apunta.

Tant és així que fins i tot la seva decisió d’emigrar va ser compartida amb la família. “Era un canvi crucial i el vaig decidir amb els meus fills i la meva mare”, recorda. La mort de la seva filla de cinc anys per leucèmia i el seu divorci posterior la van impulsar a marxar, l’any 1998. Va viatjar a l’Expo de Lisboa com a artesana i ja no va tornar. A Dakar hi deixava els seus altres set fills, més grans, que aconseguiria portar amb ella a Barcelona cinc anys després, amb la reagrupació familiar.

“Per què véns?”

El que més recorda dels seus primers anys aquí és la sorpresa de la gent quan els explicava que havia emigrat sola, sense un marit a qui seguir. “‘Per què véns?”, em deien. “Doncs ja ho diu la mateixa definició d’immigració: a la recerca d’una millora socioeconòmica”, apunta.

Però sobretot defensa el “dret a fugir” dels immigrants. Ella mateixa, que en arribar a Europa es va adonar que estava embarassada, apunta que “fugint podia estar salvant la filla de l’ablació”. I recorda que el matriarcat tradicional que havia imperat al poble de la seva família, Nder, al nord del Senegal, es va diluir als anys 90 amb la força que va adquirir llavors la religió al país, que imposava la visió musulmana de l’home com a cap de família.

Basant-se en aquest record, la Bombo Ndir assenta el propòsit del seu viatge migratori: “Jo he vingut a sembrar alguna cosa i el que he conreat és el reconeixement que una dona pot ser cap de família -afirma-. Al meu poble pensaven que només l’home ho podia ser, i els he demostrat que no és cert”.