Efímers 07/01/2015

‘Unité, unité, unité’

França ha de transformar la ràbia i la tristesa en unitat

Dídac Gutiérrez-peris*
3 min
‘Unité, unité, unité’

Director de recerca a l'Institut d'Opinió Viavoice de ParísEl 28 de juliol de 1835, el rei francès Lluís Felip sobreviu a un dels atemptats més mortífers en territori francès. Dinou morts i quaranta-dos ferits. Al museu Carnavalet penja el quadre d’aquest moment, conegut a França com La fussillade du Boulevard du Temple. Faccions extremistes van obrir foc per protestar contra la deriva monàrquica d’un rei que havia arribat al poder cinc anys abans de la mà de les barriades i del poble de París amb l’objectiu de restablir un règim parlamentari i constitucional.

Els periodistes, però, la fussillade la recorden perquè Lluís Felip, en represàlia per l’atac, va decidir promoure un dels decrets més prohibitius contra la llibertat d’expressió a França, que perseguia qualsevol diari que publiqués crítiques contra el règim i que va provocar el tancament d’una trentena de publicacions transgressores i d’oposició.

L’atemptat d’ahir contra la revista satírica Charlie Hebdo és, més enllà del període de l’ocupació nazi, l’acte terrorista amb més morts a França des d’aquell juliol de 1835. Dues tragèdies que malgrat els segles que les separen parlen de la fragilitat d’un mateix principi: el de la llibertat de crítica.

Un dels símptomes de com la societat francesa s’enfrontarà al dia més negre de la seva premsa, com l’ha denominat el secretari general de Reporters Sans Frontières, serà la seva capacitat de gestionar un concepte molt francès: el rassemblement (ajuntar, posar d’acord, unir...). Una noció que té un significat propi i que utilitzen amb freqüència tant Nicolas Sarkozy en el seu intent de reunificar les famílies de la dreta conservadora del país, com François Hollande quan va guanyar les eleccions prometent un apaivagament de la vida pública. Les primeres paraules del president de la República ahir des del lloc de l’atac, i durant la nit als mitjans audiovisuals, van en aquesta direcció: “És el moment de la unitat”. Un repte que no serà gens fàcil.

Un país trencat

França s’endinsa en la crisi d’identitat. Incapaç de trobar una fórmula per fer conviure d’una banda les especificitats que han nodrit la concepció mateixa del que significa el model francès (paternalisme estatal, proteccionisme cultural, política d’assimilació per fer front al repte del cosmopolitisme...), i de l’altra les pressions d’obertura en una Europa semiintegrada. A la paraula horror, la primera que van pronunciar tant el portaveu de la UMP, Sébastien Huyghe, com el president de l’Assemblea Nacional, el socialista Claude Bartolone, la seguirà la gestió emocional del xoc en un país socialment trencat, on un partit d’extrema dreta és capaç de guanyar unes eleccions europees i on el president manté quotes d’aprovació que des del 2012 no passen del 15%. Les conseqüències polítiques són, per ara, encara indesxifrables. El risc que representa un acte així en una societat que trontolla, també.

La cara de l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, minuts després de l’atac, dempeus al mig del carrer, reflectia la barreja de ràbia, de tristesa i de pèrdua que corresponia amb el sentiment majoritari que es respirava ahir als cafès de la capital. El repte, com deia en veu baixa el director de Le Figaro durant el minut de silenci que es va fer a la redacció del diari, és que aquest sentiment compartit segueixi unint la societat francesa quan es llevi l’endemà.

Al segle XVIII els francesos van oferir a la historiografia la tríada política que millor segueix definint popularment la democràcia: “ Liberté, égalité, fraternité ”. Avui, el repte a França és estendre a tots els demòcrates, siguin d’on siguin, una nova màxima : “ Unité, unité, unité ”. On verra.

stats