‘Willkommen’ per als viatgers del tren de l’esperança
La societat bavaresa es mobilitza per assistir els milers de refugiats que arriben després d’una llarga ruta
MunicMohamad Kareem està recolzat sobre la tanca de seguretat que hi ha al voltant de l’entrada del pavelló d’una de les ales de l’estació central de trens de Munic. Ara, a la vista no hi ha refugiats perquè són atesos a l’interior de la sala on la policia els registra i on desenes de voluntaris els ofereixen aigua, menjar, productes d’higiene i roba per canviar-se i abrigar-se després d’una odissea de viatge. A l’altra banda del pavelló hi ha carpes en què els nouvinguts passen una primera revisió mèdica.
Per a Kareem tot és un déjà-vu. Ell va passar pel mateix el 2002, quan va arribar a Alemanya per demanar asil. La seva fuga des d’Irbil, la capital del Kurdistan, va durar 70 dies. Molt de temps, però res comparat amb el que va trigar a obtenir el permís de residència i poder treballar a Baviera: vuit anys.
Kareem sap com ningú la importància de ser pacient. El jove kurd, que la setmana que ve fa 35 anys, espera el seu moment per interrompre Colin Turner, un dels voluntaris, sense importunar-lo. És un no parar. Contínuament arriben ciutadans solidaris per entregar aliments, roba i joguines, tot i que la policia muniquesa va demanar ja dimecres que ningú portés res més, perquè hi havia hagut tantes donacions que ja no hi ha lloc i alguns productes es podien fer malbé.
“Vull entregar uns diners. Té, a tu mateix. Ja ho faràs arribar com correspongui”, li expressa Kareem a Turner. El feix prim de bitllets de cinc euros que lliura el kurd és or. “¿Sabeu què és no poder treballar ni viatjar ni fer res durant vuit anys? Va ser una època molt dura per a mi. Com a refugiat només pots menjar i dormir. No estàvem autoritzats a moure’ns més de 30 quilòmetres del refugi. La policia ho controlava”, explica el jove.
A partir de l’onzè mes com a refugiat Kareem va rebre una paga mensual de “40,90 euros”. “Havia de trucar a la meva família al nord de l’Iraq perquè m’enviessin diners. També em van ajudar aquí un parell de bons amics”, recorda Kareem, que va viatjar a Alemanya il·legalment a través de l’Iran, Turquia, Grècia, Espanya i França. “El meu pla no era de cap manera quedar-me a Madrid. La gent que arriba il·legal no té cap opció a Espanya. Si t’enxampen vas a la presó”, relata. “Com a refugiat és brutal tot, de la A a la Z. I els que arriben ara ho tenen més difícil perquè en són molts més. A Alemanya no tenen tampoc tantes places per acollir-los”, avisa Kareem, que ara es deixa el llom com a manobre.
Vincent i Linus, dos germans de 9 i 8 anys, també volen fer una donació: dues bosses amb els seus peluixos. “Els he explicat que refugiats com els que veuen a la tele arriben a Munic i en mitja hora han volgut empaquetar-ho tot i venir cap a l’estació”, somriu orgullosa la mare de les criatures, Nina Athanasiou.
Alleujament i cansament
En poques hores arriben una setantena de refugiats amb un Railjet procedent de Budapest-Keleti, l’estació on van ser prèviament bloquejats per les autoritats hongareses. Cares d’esgotament que es barregen amb expressions d’alleujament per haver arribat finalment a destí. O això els sembla. Més de 2.500 refugiats han arribat aquesta setmana a l’estació de Munic. “La veritat és que són molt agraïts en les petites coses que els facilitem. Ens diuen que els sorprèn que en un país estranger els tractem tan bé. Alguns de seguida t’ensenyen les cicatrius de trets i ganivetades que tenen al cos. Són històries impressionants que t’emocionen”, admet Turner.
El Nabil també vol ajudar. En el seu cas s’ofereix com a traductor. Parla paixtu, dàric, hazara -tres llengües del seu Afganistan natal-, alemany i anglès i una mica de turc. “És molt important tranquil·litzar els refugiats. Han viscut moltes coses i molts tenen por que aquí els puguin fer tornar a casa o es pensen que els enviaran a la presó perquè no tenen papers”, explica el Nabil, que ara fa un quart de segle va arribar a Munic. Aquí l’esperava el seu pare, després d’un viatge “de gairebé un any” amb la seva mare i les seves dues germanes “a peu, amb ase i cotxe”.
“El que diria als refugiats és que s’esforcin per aprendre l’idioma i per integrar-se. Sense papers ni educació no prosperes aquí”, assegura, mentre adverteix que no tot són flors i violes a Alemanya. “Com a refugiat arribes molt desorientat. I a més hi ha gent que té prejudicis dels musulmans per la mala reputació que ens donen la merda de l’Estat Islàmic i dels talibans. Els terroristes no són veritables musulmans -diu, indignat-. A la realitat cal mirar-la als ulls per molt que faci mal. I tots som culpables de les onades de refugiats. ¿Qui ven les armes en les zones de guerra?” No totes les preguntes tenen resposta per als refugiats. Però tot just arribar a Munic senten que han agafat l’últim tren cap a l’esperança.
