L’espectacular anunci d’una nova relació entre Washington i l’Havana és el principi de la fi d’un enfrontament que només ha tingut un guanyador i un principal perdedor. L’embargament decretat als anys 60 només ha beneficiat el govern de Cuba, que ha justificat gairebé totes les seves mancances econòmiques i polítiques culpant-ne el bloqueig. L’enfrontament ideològic amb la gran potència sostenia un statu quo reforçat per la llei Helms-Burton. Mentrestant, el gran perdedor ha sigut el poble cubà, tant els que es van exiliar com la majoria dels que s’han quedat a l’illa.
Davant l’evidència que l’embargament va fracassar en el seu objectiu d’enderrocar el règim de Cuba i de l’impacte de l’evolució demogràfica de l’exili (que ja no es guia només per criteris ideològics), Washington no ha pogut encarar la total normalització de les relacions per una raó essencial: cap president volia passar a la història com el primer que havia claudicat davant la tossuderia dels Castro. L’establiment d’un règim marxista-leninista tan a prop de Key West era un insult difícil d’encaixar. Fer un pas més enllà de lleugeres reformes migratòries o viatges familiars no aportava vots, més aviat en restava.
Cuba, mentrestant, no suposava un perill com abans: no dóna suport a revolucionaris ni terroristes, i fins i tot fa de mediador amb les FARC. Tampoc no era encara un competidor en inversions o turisme a la seva zona natural. A Washington l’únic que li interessava és que no es convertís en un risc de seguretat en patir més problemes que provoquessin emigració descontrolada (com un segon èxode de Mariel). Tenint en compte la precària situació econòmica i social de Cuba, havia arribat el moment de garantir l’estabilitat. Obama ha jugat amb risc i ara depèn que Raúl Castro actuï en sàvia correspondència.
