Els fracassos d’una UE sense estratègia
Res del que ha passat aquest estiu era inesperat. Ni els fluxos d’immigrants que aprofiten el bon temps per arribar a Europa i que han començat a travessar els Balcans -una de les principals portes d’entrada des de feia mesos-, ni la incapacitat d’Europa, que fa anys que intenta fer veure que es tracta d’un problema només del sud de la Unió. La situació s’ha desbocat, en nombre, en cruesa i en insensibilitat.
El món viu la pitjor crisi migratòria des de la Segona Guerra Mundial, segons les Nacions Unides, i la Unió Europea hi ha quedat atrapada. Un informe de l’Organització Internacional per a les Migracions de l’any passat assenyalava el mar Mediterrani com la frontera del món més perillosa de travessar. A l’altra banda, hi ha una Europa fracturada per les diferents polítiques d’immigració i asil. La Comissió Europea fa anys que topa amb el mur d’uns estats que es neguen a parlar de responsabilitats compartides quan es tracta d’immigració.
Però la incapacitat de reaccionar amb contundència davant la tragèdia, la garreperia de discutir fons i recursos per a les operacions de salvament al Mediterrani, la indiferència demostrada en cada crit d’ajuda del govern italià o grec durant aquest últim any, o les condicions inhumanes de molts centres d’acollida i d’internament d’immigrants s’arrosseguen des de fa massa temps. Com els naufragis, o la propagació del caos i la violència a Líbia, d’on surten la majoria de les embarcacions d’aquests traficants de persones. Brussel·les parla de crisi per aquest augment d’arribades, però evita analitzar la seva vinculació directa amb la inestabilitat i violència al nord d’Àfrica i amb el fracàs d’una política europea de veïnatge que no ha estat a l’altura dels canvis convulsos que vivien aquests països del Sud.
Errors polítics
Alemanya espera 800.000 sol·licituds d’asil només aquest any. La resposta hongaresa ha sigut començar a construir un nou mur de separació a la seva frontera amb Sèrbia. Polònia, Eslovàquia i la República Txeca han dit que només pensen acollir refugiats cristians, però que no en volen de musulmans. Cada cop hi ha més experts que qüestionen la supervivència del tractat de Schengen per a la lliure circulació de persones dins de la Unió Europea.
La seguretat es va convertir en valor i en coartada en una UE aferrada a uns principis que no ha sabut defensar. Aquesta ha sigut la dècada de l’anomenada Europa fortalesa, d’una Unió que ha creat un gran espai de lliure circulació per a 400 milions de persones de 25 estats diferents, a canvi d’endurir i perfeccionar el control de les seves fronteres exteriors. Però també en això s’ha fracassat. Cada naufragi és una nova derrota. Cada utilització de la reimposició de fronteres entre estats membres amb finalitats populistes, també.
Ara aquests centenars de milers de persones que aspiren a una vida millor ja són dins del territori comunitari. El fracàs d’una política europea reactiva, sense estratègia ni voluntat d’implicació en molts dels seus països d’origen, els ha portat fins aquí. La Unió Europea ha fet tard, però ja és impossible seguir acotant el cap.
