“La gent que fuig no hauria de morir al mar”

BarcelonaMohamed Bitari va abandonar Síria per la frontera amb el Líban. Era l’any 2013 i fugia de la persecució política que patia al seu país. Feia anys que, com a periodista, denunciava en els seus textos les violacions contra els drets humans a Damasc. Havia crescut llegint Federico García Lorca i va estudiar filologia hispànica a la universitat de la capital siriana. Li havia passat pel cap cursar estudis superiors a Espanya, però mai havia pensat que ho faria com a refugiat. Denuncia que no va rebre cap tipus d’ajuda econòmica de l’estat espanyol -tal com ordenen els acords internacionals-, i va haver d’espavilar-se i aconseguir una beca d’un mes i mig per fer pràctiques com a filòleg i poder pagar-se així un pis on viure.

Des d’aleshores escriu per a mitjans àrabs i ha fet alguna feina com a traductor a la UAB, però arribar a final de mes no és fàcil. Amb la seva parella intenten tirar endavant com poden. Ha viscut a Alacant, a Madrid, a Granada i a Sabadell, però troba a faltar el seu país. Ara intenta reagrupar-se amb la seva família i portar a Catalunya els seus pares, que són a Damasc.

Deixar enrere una vida

Explica que molts dels seus amics, també refugiats, tot i tenir l’asil a Espanya, emigren a Alemanya perquè ja no poden continuar aquí: “No som espanyols, però com a refugiats també tenim els nostres drets, que l’Estat incompleix de manera continuada. L’Estat rep una quantitat de diners de l’ONU per a cadascun dels nostres noms, i nosaltres no rebem ni una mínima ajuda”, lamenta Bitari, que assenyala que els acords internacionals diuen que el refugiat ha de rebre ajuda econòmica, una llar i una educació per poder integrar-se bé a la societat, almenys durant dos anys. “Som refugiats, no emigrants: abandonem el nostre país fugint de la guerra. No venim aquí a buscar feina. La majoria de nosaltres teníem una vida molt bona a Síria. Jo havia sigut director d’un institut a Damasc, escrivia a la premsa i tenia estudis. El meu problema és polític, de guerra”, argumenta Bitari.

Que la gent no mori al mar

“La gent que viu atrapada en un país en guerra té dret a entrar a Europa -continua el periodista-. I per això no cal que morin al mar”. Ell té una proposta per als estats que es mostren reticents a acollir refugiats per motius econòmics: cobrar-los per l’asil. “Moltes de les persones que fugen de la guerra posen la seva vida en perill intentant-ne escapar. Paguen entre 4.000 i 5.000 euros a les màfies per poder arribar a un lloc segur i on se’ls respectin els seus drets. Les ambaixades poden quedar-se aquests diners, però que deixin entrar els refugiats. Em sembla una solució més humana que l’actual”, sentencia, contundent.

Així i tot, creu que el principal problema són els països que fan negocis d’armes a les zones del Mediterrani en conflicte. “Aquests negocis amb armes són els que maten la gent”, assenyala. Afirma que algun dia li agradaria tornar a Síria, la seva llar, sense ser perseguit per qui és i per les idees que defensa. Potser així podrà retre el millor homenatge possible a García Lorca: “A la bandera de la llibertat vaig brodar l’amor més gran de la meva vida”, va escriure el poeta.