La lluita de l’ésser humà per aconseguir dominar el temps

BarcelonaFins fa centenars d’anys els éssers humans miraven al cel per certificar el pas del temps més enllà d’ells mateixos. El sol, o la lluna, els permetia comptar els dies, els mesos i els anys. Igual que les estacions, el temps passava a poc a poc. Abans de descobrir la tracció animal i inventar els mitjans de transport, desplaçar-se podia significar caminar durant mesos per recórrer uns centenars de quilòmetres.

Tot i que la lluna no hagi deixat de sortir des d’aleshores, la noció del pas de les hores ha canviat necessàriament. “La globalització i les noves tecnologies han donat una nova significació al que és l’espai i el temps”, diu a l’ARA el sociòleg i director del màster d’humanitats a la UOC, Francesc Núñez. Aquest nou significat, i la manera com ens canvia, està directament relacionat amb la naturalesa humana: “L’ésser humà no és ni sedentari ni nòmada. És les dues coses alhora, i ho és a voluntat. A diferència dels animals, no tenim una especialització morfològica que ens obligui a viure en un determinat medi: no tenim ales i no podem respirar sota l’aigua”, diu el professor, que resol: “La nostra manca d’ evolució animal, per tant, l’hem suplert amb la cultura, i la tecnologia és la nostra manera de moure’ns pel món i de dominar-lo”.

El temps es pot manipular

Des del primer tronc que vam fer servir per creuar un riu i des del primer animal que vam domesticar per vorejar una muntanya, hem anat acumulant experiències i perfeccionant la nostra tecnologia. “Contràriament al que tot sovint es diu, renunciar a la tecnologia no és retornar a una manera més natural de ser, és dir no a la nostra manera humana de ser”, opina Núñez.

La tecnologia sempre hi ha sigut. El que ha canviat és que, amb el creixement exponencial dels mitjans de comunicació al nostre abast, “hem descobert que el temps és una cosa que es pot manipular, i això ens ha fet ser encara més exigents”. Per arribar a Amèrica, gràcies als avions, hem aconseguit transformar el que eren tres mesos en vaixell en tan sols nou hores de vol. Una carta que abans trigava setmanes a assolir el seu destí és ara un whatsapp que s’entrega en segons. Ja no cal que esperem al diari de l’endemà per assabentar-nos al moment del que passa a l’altra punta del món. “Avui dia la realitat ja no és espacial i temporal. Segurament mai ho ha sigut, però l’experiència del món que ara ens permeten les noves tecnologies està transformant completament la nostra percepció d’aquesta realitat”, il·lustra el sociòleg.

La descoberta que una tecnologia més avançada que l’anterior ens permet manipular el temps a voluntat implica, segons l’expert, un altre canvi important: la necessitat de tenir plans: “Vivim abocats al futur. Ens repetim que el temps és or i que hem de buscar maneres més ràpides de desplaçar-nos”.

Des que al segle XV Leonardo da Vinci va imaginar màquines que permetessin desplaçar-nos en l’espai, hem escurçat increïblement el temps de desplaçament. Per a Jordi Vallverdú, professor del departament de filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), això ha tingut un efecte molt concret en el cervell de l’ésser humà: “L’avió trenca l’escala mental de les persones”, afirma el filòsof, que s’explica així: “Ets en un lloc, et tanques en una cabina i de sobte ets en un altre indret totalment diferent, sense que hagis pogut anar notant les petites transformacions entre un punt i un altre”. I continua: “No respires els canvis que hi va havent en l’aire, no veus els petits canvis en les tradicions i en els usos. T’ho trobes tot de cop. L’avió va més ràpid que el nostre cap”, conclou. I per això sorgeix la globalització: “Si ens hi fixem, la majoria d’aeroports s’assemblen. Aquestes tecnologies fan que anem tan ràpid que ens dificulten poder assimilar el que és diferent i preparar-nos per als canvis. Si un aeroport fos gaire diferent, seria traumàtic”, opina.

I aquest és un altre dels canvis que ha propiciat la possibilitat de manipular el temps: “Quan aterrem en un país, ¿el vivim o som en un espai controlat?”, es pregunta Vallverdú. I viatjar per plaer, recorda Núñez, és un hàbit relativament modern. “A l’Edat Mitjana la curiositat era un pecat capital: era voler descobrir els secrets que Déu havia posat al món. Ara diem que la curiositat és la base que ens fa més capaços i hàbils que els altres, i viatjar forma part del nostre sentiment de voler conèixer-ho tot”.

Per il·lustrar el canvi en aquesta manera de sentir, Núñez recorda un passatge de la novel·la Robinson Crusoe, en què el pare del nàufrag intenta evitar que es faci a la mar: “Em va preguntar quines raons podria tenir, a part d’una mera vocació de vagabund, per abandonar la casa paterna i el meu país natal, on podria ser ben acollit i podria, amb dedicació i indústria, aconseguir una bona fortuna i viure una vida còmoda i plaent”. Igual que Robinson Crusoe, l’home del segle XXI vol travessar mars i oceans per veure món. Però, igual que el seu pare, ho vol fer ben còmode, sense abandonar del tot la casa paterna i, si pot ser, en menys de 9 hores.