Celebrar una derrota ja cansa

BarcelonaEl nostre tram és al carrer Aragó amb Casanova, justament el carrer de l’heroi que, com cada any, és rebatejat. El tertulià eixerit del Catalunya migdia aquest any li ha fotut Rafael de Casanoves, doble combo. Això no ens ho traurem de sobre.

Som allà, a peu dret, en un portal des de dos quarts de cinc -ja se sap: la clàssica puntualitat nazi- i ens entretenim comprant gintònics en got de plàstic al bar de la cantonada. La cocteleria Jordy’s, que era allà, al número 93, ja va tancar, i aquelles fotos dedicades de la Sharon Stone que hi havia qui sap on paren. Al bar, m’obro pas. Tothom ha tingut la mateixa idea que jo. Hi treballen dues cambreres xineses que no donen a l’abast. “Seis euros ”, em diu una, atrafegada. Per allà enmig, un senyor pakistanès ven estelades. Penso que són il·legals, que són de top manta, però no més il·legals que el referèndum, de manera que avall va que fa baixada. A fora, els joves adoctrinats, les iaies nord-coreanes, les mares de família totalitàries, els grups d’amigues franquistes i chavistes s’ho prenen tot amb un estrany bon humor, tenint en compte que, quan arribin a casa, es posaran a menjar nadons espanyols. “Votarem, votarem, votarem!”, crida la massa. Però llavors n’hi ha un que fa: “Voltaren, Voltaren, Voltaren!” i tothom s’hi apunta. Per damunt nostre un helicòpter. “Eeeei! Trapero! Trapero!”, criden unes adolescents que duen un gos (també adoctrinat). “Es el helicóptero del Tulipán ”, crida un noi, nostàlgic dels vuitanta (aquella època feliç en què no estàvem dividits). Un senyor que, no sé com, ha aconseguit un whisky, ens diu: “ ¿El saben aquel que DUI...? ” i tots esclafim a riure. Però tot seguit arriba el moment de cridar el primer “in, inde, independència”, que una parella transforma en un homenatge al tertulià Inda: “Inda, inda, independència!”

Una treballadora del servei de neteja de l’Ajuntament recull escombraries, però es confon amb tothom, perquè va vestida de color verd fòsfor. Val a dir que poca gent, en aquest tram on soc, ha fet cas del fet de dur una samarreta antiga per, a l’hora clau, canviar-se-la per la verda. Les iaies, així que veuen algun famós, li demostren la clàssica fraternitat veneçolana fent-li un petó. Li matxuquen les galtes i fan un crit (“hiiii”) continuat que s’enfila cap amunt, com el clarinet de la Rhapsody in blue.

I llavors se m’acosta una dona que em diu que li vol enviar un missatge a Mariano Rajoy. “No puc fer més que gravar-la, senyora”, contesto. I em diu que d’acord. Preparo el mòbil. “ Me llamo María Luísa Carrillo Mingorante, nací en el año 49 en Jaén capital. Quiero votar y quiero votar sí ”. Li prometo que ho posaré a internet.

“Mos en sortirem, no, nena? Perquè si no mos en sortim mos fotran encara més calbots”, em diu una senyora. Li veig als ulls, no cal dir-ho, la clàssica lluïssor de la violència que proclamaven, amb salivera de llop davant dels tres porquets, els que manen a Espanya. “Sí, sí que ens en sortirem!”, dic jo, que també soc molt violenta.