El 24-M obre encara més incògnites
BarcelonaLes primeres eleccions del cicle electoral que continuarà amb els comicis al Parlament de Catalunya del 27 de setembre -que el sobiranisme vol de caràcter plebiscitari- i es tancarà a finals d’any amb les eleccions espanyoles han enverinat encara més la situació política. Lluny d’aplanar el camí o resoldre incògnites, els resultats, marcats per la fragmentació, pel gir a l’esquerra i el qüestionament de l’ statu quo, i per la fortalesa del sobiranisme, obliguen a replantejar algunes estratègies i tensionen les estructures dels partits i els governs pensant en les pròximes convocatòries, que sí que aclariran l’escenari, tant a Catalunya com a Espanya.
El govern de Barcelona
Colau mira cap a ERC però els republicans prioritzen el 27-S
La capital de Catalunya té una importància estratègica. Per al procés i el lideratge que pot exercir en la creació de les estructures d’estat o davant una possible intervenció de l’autogovern. Però també pel seu rol en la internacionalització de Catalunya i com a motor econòmic. Si no hi ha cap daltabaix, Ada Colau en serà la pròxima alcaldessa.
Els convergents confiaven fins a última hora en la victòria, però la seva davallada i la del PSC -el creixement de Colau, dels cinc regidors d’ICV a onze, s’alimenta bàsicament de la pèrdua dels set edils dels socialistes- els ha deixat sense opcions. Xavier Trias no està d’entrada disposat a ser alcalde i, de moment, seguirà al capdavant del grup de CiU, però a la federació tenen coll avall que, quan sigui el moment, ho deixarà en mans del fins ara primer tinent d’alcalde, Joaquim Forn, que haurà de fer de cap de l’oposició. El temps i el procés de refundació de Convergència diran si també de candidat el 2019.
Després d’afirmar que arribarà a l’Ajuntament amb la voluntat d’aixecar catifes -de moment va criticar contractes signats pel govern de Trias en els últims dies-, Colau va obrir joc ahir i ho va fer mirant les altres forces d’esquerres. El seu anhel, i singularment el d’elements de la seva candidatura com ara l’advocat Jaume Asens, és pactar amb ERC. La segona opció és el PSC, a qui Colau ha fet dures crítiques en campanya fent-lo coresponsable del model Barcelona i recordant-ne alguns escàndols de corrupció. Els socialistes, necessitats de joc polític i de poder institucional, són els més oberts a l’entesa. Qui ho està menys, tot i les coincidències amb Colau, és la CUP.
Els republicans, però, prioritzen el 27-S i la bona salut del procés, per això difícilment entraran al govern de la ciutat abans del 27-S. Es veuen capaços d’aconseguir que Colau passi de la tebior (defensa el dret a decidir però defuig el debat sobiranista tot i haver votat sí-sí el 9-N) a avalar com a alcaldessa posicions independentistes a l’Ajuntament si Alfred Bosch és el seu primer tinent d’alcalde. ERC havia dissenyat, però, un escenari en què aquest rol l’havia de jugar amb Trias. Hauria sigut més coherent amb el full de ruta Mas-Junqueras del gener. L’avantatge que hi veuen és, però, la possibilitat -anhelada també per la nova direcció de l’ANC- de tornar a atreure ICV al bloc del sí i comprometre Podem en el procés constituent.
La ciutat és, però, molt més i serà complicat que el govern de Colau no s’enfronti al de Mas. Caldran homes bons i suavitzar algunes polítiques a banda i banda. El barri de Vallbona, a Nou Barris, amb un 40,3% de vots, va ser el millor de Barcelona en Comú, i el de les Tres Torres, a Sarrià-Sant Gervasi, el pitjor, amb un 5,3%. Combatre la ciutat dual, un fenomen que la crisi ha accentuat, ha de ser un objectiu compartit.
La CUP, si la seva assemblea no ho esmena, no sembla disposada a entrar en el joc d’aliances a Barcelona. El gran dubte és com gestionarà el seu resultat al territori. Els sis regidors a Reus, els cinc de Badalona, els sis de Berga, els quatre de Sabadell i els tres de Vilafranca seran claus a l’hora de conformar governs i gestionar el dia a dia. Fins ara els cupaires s’havien instal·lat quasi sempre a l’oposició, i així s’estalviaven contradiccions. El creixement del seu projecte els exigirà també implicació. De moment, aposten per tenir un paper molt actiu i desallotjar els actuals governs de Badalona (el de Xavier García Albiol, del PP) i de Sabadell (les eleccions les va guanyar per poc el socialista Josep Ayuso, hereu polític de Manuel Bustos).
El procés sobiranista
Jugar amb la data del 27-S no beneficia Mas i CDC
El got es pot veure mig ple o mig buit. CiU, ERC i la CUP passen del 38% dels vots a les municipals a un 45% i de 5.378 regidors a 6.080. Els unionistes (el PSC, el PP i C’s) perden set punts i baixen de 2.595 edils a 1.681. Però l’hegemonia de la federació es veu seriosament qüestionada per les dues formacions d’esquerres i independentistes. El lideratge de Mas, per tant, no és indiscutit com voldrien a CDC i a Palau. Tant a les catalanes del 2012 com a les municipals de diumenge els electors han donat a CiU la primera posició, però també han afirmat que volen que el procés tingui un lideratge compartit. Mas volia anar a les eleccions encapçalant una llista transversal i de país en la qual, com a mínim, hi fos ERC. Les municipals refreden més encara aquesta opció. Els republicans no tenen ara cap incentiu ni pressió efectiva per reobrir el debat i CDC haurà d’esperar a com es resol el d’Unió. L’unionisme no puja, però Josep A. Duran i Lleida de ben segur que es valdrà dels guarismes de CiU -que fins i tot empitjora els resultats del 2007 al cinturó tot i que hi ha més regidors sobiranistes que mai- per qüestionar Mas i fer-se fort a Unió. El líder del sector renovador, Antoni Castellà, prepara una ofensiva perquè a la consulta interna del 14 de juny es voti el full de ruta independentista i no l’ambigu document que prepara la direcció.
El que no vol Mas és reobrir el debat sobre la data de les eleccions. Un cop passades les oportunitats del 9 de novembre i el 22 de març (a causa dels desacords amb Junqueras), es va pactar convocar-les el 27 de setembre i Mas no vol que siguin ni CDC ni el seu govern els que alimentin el debat d’un possible canvi per endarrerir-les fins després de les espanyoles. Tampoc sembla gens clar que això beneficiés el format plebiscitari de la convocatòria. Mas ja va donar peu a obrir el debat pels volts de Sant Jordi i es va haver de reafirmar en els acords. Una altra cosa és si l’ANC o la mateixa ERC plantegen reobrir el debat de la data, però per ara sembla difícil. De moment només l’hi demana Alícia Sánchez-Camacho, que necessita temps per refer-se de la patacada del PP, que ha perdut la meitat dels suports municipals a Catalunya. Joan Herrera, que inicialment remugava davant el 27-S, ho veu ara d’una altra manera. Vol aprofitar l’eufòria pel resultat de Barcelona en Comú per pressionar Podem i Procés Constituent per repetir l’experiència a nivell català confluint amb Iniciativa i EUiA. La data del 27-S sempre podria quedar en qüestió si Mariano Rajoy avancés les espanyoles, però aquest escenari tampoc es planteja ara mateix.
El futur de Rajoy
Don Tancredo o l’art de no moure’s i que el toro passi
Al PP hi ha mala maror. I molta preocupació. Les urnes han escombrat la vella guàrdia (Rita Barberá i Esperanza Aguirre) però també deixen tocada la intermèdia (María Dolores de Cospedal i Alberto Fabra). Però Rajoy com si res. Ni revisarà el calendari ni farà canvis. Ahir, davant la direcció, va dir que tot plegat és “un problema de comunicació”. Un clàssic de qui no vol afrontar els problemes de fons. Això sí, va admetre que els casos de corrupció han passat factura al partit. Amb els signes de recuperació econòmica no n’hi ha prou. Res fa pensar en un miracle d’aquí a final d’any, però jugar amb el calendari tampoc li garanteix res.
