Efímers 31/05/2015

La política espanyola, sense marge per fer reformes ni ruptures

Les urnes han sigut un bany de realisme per als partits, atrapats en un empat fins a les generals

i
Joan Rusiñol
5 min
CLIMA INTERN ENRARIT  El retrocés del PP el 24-M ha generat crítiques dels barons del partit a Rajoy.

Les eleccions de fa una setmana han servit per tornar la normalitat al mapa polític espanyol. El que era extraordinari era el blau uniforme del 2011. Un cop s’hagin tancat els pactes de govern autonòmics, probablement hi haurà set comunitats en mans de l’esquerra, cinc en mans de la dreta i cinc més amb executius nacionalistes i regionalistes: una fotografia més ajustada a la pluralitat de la societat espanyola. La clau és saber com es traslladarà aquest equilibri de forces en les eleccions espanyoles que segurament es convocaran per al 29 de novembre.

L’element nou a Espanya és l’entrada per la porta gran de Ciutadans i Podem. El primer, però, queda per sota de les expectatives i condemnat en la majoria de casos a fer de crossa del PP per mantenir el poder. El partit de Pablo Iglesias ha superat l’examen amb nota, entrant en tots els Parlaments que es renovaven i aconseguint, si no hi ha canvis, les alcaldies de Madrid i Barcelona amb candidatures d’unitat amb altres grups. Aquest paisatge emergent confirma el que Felipe González va anomenar la “italianització” de la política espanyola, en què conviuran dues forces principals -PP i PSOE- i dues més de mida mitjana que han arribat per quedar-se. És cert que el bipartidisme ha sortit erosionat d’aquesta primera onada -sobretot els conservadors- però aconsegueix salvar el vaixell: ha superat el llindar psicològic del 50% dels vots en les municipals i ha evitat que els d’Albert Rivera o els d’Iglesias presideixin cap comunitat. A més, populars i socialistes han confirmat que els partidaris de canviar el model del 1978 no tenen prou força per capgirar el sistema. Per això, comencen a assumir que estan abocats a entendre’s per fer reformes, però després de les generals: ara tenen les mans lligades per les eleccions a la Moncloa.

Govern en retirada

Una remodelació a l’horitzó

És probable que Mariano Rajoy provoqui una crisi de govern abans de marxar de vacances d’estiu. Servirà per agafar impuls en l’última recta de la legislatura i de ben segur que per subratllar un gir cap al centre. No obstant, la raó fonamental és la necessitat de rellevar alguns ministres que volen marxar, com el d’Educació, José Ignacio Wert. Divendres el consell de ministres va cessar Montserrat Gomendio, parella sentimental del ministre i fins ara secretària d’estat d’Educació, perquè pugui anar a treballar a l’OCDE a París. Wert no és l’únic que té un peu fora. El titular d’Economia, Luis de Guindos, fa temps que treballa per ser el futur president de l’Eurogrup. Barons territorials han apuntat als ministres Cristóbal Montoro i José Manuel Soria com a responsables, en part, d’haver perdut algunes de les majories absolutes.

La refundació pendent

Incorporar cares joves al PP

El gran repte de Mariano Rajoy com a president del PP els pròxims mesos és començar a preparar el seu relleu. Si perd les eleccions estatals, la substitució serà obligada en un congrés poc després; si aconsegueix retenir el poder -i això passa, com a requisit indispensable, per ser la llista més votada- tindrà marge per fer una renovació en clau generacional amb més calma. Sigui com sigui, dirigents crítics com Esperanza Aguirre ja han reclamat la necessitat d’una “refundació” de l’espai de centredreta que permeti absorbir el votant liberal que, desencantat, se n’ha anat a Ciutadans. Reiniciar el partit permetria, a més, fer net definitivament amb les estructures que van permetre que cresquessin tants casos de corrupció.

L’entorn més pròxim a Rajoy li desaconsella que cedeixi ara, a sis mesos per als comicis, a les pressions internes perquè sacrifiqui María Dolores de Cospedal com a secretària general. Alguns sectors del PP voldrien que aprofités la crisi de govern per situar-la com a ministra, ja que probablement no repetirà com a presidenta de Castella-la Manxa. L’equip dirigent del carrer Génova s’inclina per incorporar cares noves i donar més protagonisme a polítics joves, com Pablo Casado, aprofitant que cal tornar a engegar la maquinària electoral. L’última paraula, però, la té el president espanyol.

L’ombra de la gran coalició

Primer, mesurar les forces

Els resultats del 24-M mantenen el PP com el partit amb més suports a l’Estat però el PSOE recupera un fort poder institucional. Mariano Rajoy i Pedro Sánchez saben que la pressió de C’s i Podem els obligarà, després del 29-N, a fer reformes al sistema, una petició cada cop més insistent entre les elits tradicionals de Madrid. No reclamen una reforma de la Constitució global sinó una posada al dia a partir de retocs puntuals que no afectin el que consideren els òrgans vitals del text del 1978. Els pròxims mesos, estarà sobre la taula la reforma del finançament autonòmic i la de la llei electoral per acostar la democràcia representativa als ciutadans. Però no hi haurà pactes d’estat fins a la pròxima legislatura. Els líders del PSOE i del PP saben que, en funció de les urnes, un dels dos no continuarà el pròxim mandat.

El repte del 27-S

Sense projecte alternatiu

Madrid haurà d’encarar les eleccions del 27-S en un clima de fragmentació per la precampanya espanyola. Difícilment hi haurà cap contraoferta a una eventual victòria dels partidaris de la República Catalana més enllà de les propostes que ha fet cada partit estatal. No obstant, tothom és conscient que el panorama pot canviar a finals d’any si no hi ha una majoria rotunda i Espanya es veu abocada a la negociació per garantir l’estabilitat que reclamen els poders econòmics. Aquest escenari pot acabar sent la prova del cotó fluix per a la defensa que fa Podem del dret a decidir dels catalans, que sempre vincula a un procés constituent espanyol que de moment no suma una majoria clara.

La batalla pel centre

Els pactes, munició electoral

Els pactes de govern es convertiran en munició electoral. El temor d’alguns socialistes és que els populars aprofitin els pactes amb Podem per vendre una imatge radicalitzada del PSOE i endolcir la de la dreta. Ara el repte del partit de Pedro Sánchez és -fent servir aquests acords de palanca per vendre una gestió diferent- consolidar-se com a referència de l’espai de centreesquerra i evitar el sorpasso d’Iglesias.

Reconstruir l’esquerra

IU, abocat a la confluència?

No és gens fàcil el camí que té al davant el candidat d’Esquerra Unida a la presidència del govern espanyol, Alberto Garzón. El seu espai ha sigut ocupat en moltes institucions per Podem. En alguns llocs, com a Madrid, han desaparegut de l’Ajuntament i de la Comunitat. Sectors crítics amb el jove polític l’acusen de ser un cavall de Troia pel fet de ser favorable a la confluència de sigles de l’esquerra en fronts amplis. La coalició haurà de decidir si segueix aquesta línia o bé endureix el to per ocupar el buit que els deixin els pactes de Podem i el PSOE.

stats