15/02/2015

El socialisme espanyol s’enreda en ell mateix

5 min
LÍDERS PREOCUPATS PEL FUTUR 
 Els socialistes Achim Post (PS Europeu), Pedro Sánchez (Espanya), Matteo Renzi (Itàlia), Manuel Valls (França) i Diederik Samsom (Holanda)  en un acte unitari a Bolonya.

MadridProbablement, el moment que viuen els partits socialistes europeus és el d’un pacte trencat: el que permetia controlar amb la democràcia els excessos del sistema capitalista. Els socialdemòcrates -no només ells però sobretot ells- van saber edificar un model de consens que hem anomenat estat del benestar : els que tenen diners accepten pagar impostos per finançar els serveis públics a canvi d’estabilitat, seguretat i creixement econòmic. Ara hi ha la percepció que tot això se n’ha anat en orris i el centreesquerra n’està pagant els plats trencats. ¿Estan en crisi els seus valors fundacionals? Atenint-se a a les enquestes tot indica que no. La pregunta és, doncs, per què la ciutadania no veu com a instruments útils per transformar la societat els que durant anys havien entès millor la gent.

A l’Estat, el gran repte del PSOE i del PSC és intentar deixar de ser els partits de qui els avis parlen amb nostàlgia per passar a ser una esperança de futur per als néts. En la ruta per tornar a ser l’alternativa progressista hauran de competir amb Podem i amb ERC, enfortits als sondejos. En el discurs de Pablo Iglesias, el socialisme moderat espanyol hi apareix pasokitzat seguint el patró grec, responsabilitzant-lo del trencament que ha perjudicat les classes treballadores: “La debilitat dels socialistes per continuar ocupant el seu paper de partit de torn és una de les claus per entendre les possibilitats de canvi que la crisi de règim presenta”, escriu el líder de la nova formació al llibre Disputar la democracia.

En el cas català, s’hi afegeixen, a més, les tensions que el procés sobiranista crea entre el PSC i el PSOE, salvades amb un acord de mínims, la Declaració de Granada, que no reconeix el dret a decidir dels catalans. La via que permet seguir junts a Pedro Sánchez i Miquel Iceta és la reforma federal de la Constitució. Mariano Rajoy, ja instal·lat en precampanya, ha tancat aquesta setmana qualsevol opció a obrir el debat, de manera que estreny el marge d’acció socialista.

Un partit semblant a la gent

Segons l’últim baròmetre d’opinió del CIS, el Centre d’Investigacions Sociològiques, més d’un 60% dels ciutadans s’autosituen entre el centre i l’esquerra. El percentatge gairebé coincideix amb els que ubiquen la principal força de l’oposició espanyola en aquest espai. No obstant, l’estimació de vot estatal feta pública la setmana passada col·loca els socialistes en tercer lloc, amb un 22,2%, per darrere del PP i de Podem. L’escenari encara és més difícil de pair per al PSOE si es té en compte que l’atur i, en general, els problemes d’índole econòmica són preocupacions prioritàries i urgents per al gruix de la població, en un Estat en què la gestió de la crisi ha tingut una conseqüència especialment dramàtica: la desigualtat social.

A 100 dies per a les eleccions als ajuntaments i a la majoria de comunitats -les dues institucions més pròximes al ciutadà- el partit que ha governat 21 anys a la Moncloa no aixeca el cap. ¿Com pot ser si el context li és, sobre el paper, favorable?

La professora Sophie Heine, en el seu llibre Oser penser à gauche, dóna unes pistes que serveixen per entendre la situació que travessa el socialisme espanyol i, amb matisos, el català. Hi diu que l’esquerra ha de “tornar a donar confiança als ciutadans” mostrant que hi ha una sortida progressista clara a la crisi i dibuixant un “horitzó exigent i realista”. Per això, però, és imprescindible ser “convincent”. És aquí on entren en joc els altres grans maldecaps de la societat espanyola: la corrupció i els partits polítics.

Els escàndols pel presumpte ús irregular de diner públic són un llast que resta precisament credibilitat a les formacions que han estat al poder. Un dels pretextos de Sánchez per destituir el secretari general del partit a Madrid, Tomás Gómez, ha sigut el sobrecost del tramvia de Parla, d’on havia sigut alcalde.

En la carrera per ocupar el lloc de la socialdemocràcia espanyola, Podem ha bastit bona part del seu discurs en la crítica a “la corrupció com a forma de govern”. Escriu Iglesias: “Preguntin-se per què el ministre socialista Solchaga presumia del fet que Espanya era un dels països en què era més fàcil fer-se ric”. La tardor passada, durant l’acte de commemoració a Madrid dels 40 anys del congrés de Suresnes, l’exvicepresident espanyol Alfonso Guerra va exclamar: “M’avergonyeix que per diners apunyalin els principis del socialisme”, amb una forta ovació dels assistents.

Si la corrupció és una bola pesada lligada al peu de la socialdemocràcia tradicional -tornarà a ser el centre de la campanya electoral andalusa del 22 de març-, l’altre fre per tornar a ser una eina vàlida als ulls d’una majoria són les baralles internes. Escriu el politòleg Pablo Simón al blog de Politikon, en referència a la crisi al socialisme madrileny d’aquesta setmana: “Qualsevol cosa que soni a soroll intern en general t’aliena els votants. [...] I, esclar, perquè et puguis vendre com el canvi tranquil necessites, essencialment, tranquil·litat”. Més enllà de la recomposició de l’equilibri de forces dins del PSOE que hagi aconseguit Sánchez, el cert és que els ciutadans perceben que els esforços del partit no estan concentrats en l’horitzó que demanava la professora Heine. Caldrà veure si té conseqüències electorals positives l’eventual fitxatge de l’exministre Ángel Gabilondo com a candidat a Madrid o si és percebut com un paracaigudista. Ja s’han alçat veus, entre les quals Gómez, que exigeixen primàries.

Les lliçons de la llista Falciani

En el camí per tornar a ser creïbles, els socialistes necessiten demostrar que ells podran refer el pacte de l’estat del benestar, ara esquinçat. Per això, Sánchez busca tornar a seduir el votant moderat amb un discurs que apel·la a les classes mitjanes, sense negar del tot la recuperació econòmica-posa l’accent a assegurar que arribi de manera justa a tohom-, emmirallant-se en polítics com el primer ministre italià Matteo Renzi i el president nord-americà, Barack Obama. Convèncer els ciutadans que l’economia es pot governar democràticament, però, obliga abans a dues coses més, que acaba de posar en evidència la llista Falciani: garantir que no es repetiran determinats errors de gestió i ser capaços de buscar respostes eficaces en l’àmbit europeu.

Qui sembla que ha trobat una fórmula per esquivar els sotracs és el PSOE andalús. La recepta de Susana Díaz combina unitat, regionalisme i actitud conservadora -entesa com a oposició al canvi- per combatre el fracàs en la lluita contra l’ atur i els ecàndols dels ERO. Objectiu: retenir com sigui la bandera socialdemòcrata en temps agitats.

El PSOE s’atribueix encara “la majoria social” a Espanya

Quan encara fumeja la crisi interna per la destitució de la cúpula de Madrid i davant les enquestes que el releguen darrere el PP i de Podem, el PSOE va enviar ahir un missatge optimista als seus quadres. La direcció va fer-los arribar un document presentant-se com el partit que representa encara “la majoria social” gràcies a la seva equidistància entre l’“immobilisme” del PP i el “nihilisme” de Podem. La formació de Pedro Sánchez està segura que guanyarà les municipals i autonòmiques: “Hem deixat -diuen- de comptar els vots perduts i ara comptem els guanyats”. Afirmen, després d’admetre un cert repunt de l’economia, que el PSOE garantirà que la classe mitjana i treballadora “no pagui la sortida de la crisi” i evitarà “destruir” els serveis públics. Tot sense prometre “falsos paradisos”.

stats