Quina és la identitat de Nova York? Com que el seu vincle amb el país és relatiu, com deixant que corri l’aire, una mena de living apart together que la vincula i l’allibera al mateix temps, la seva identitat no es basa en una tradició exactament compartida amb la resta. No ve del passat sinó del futur, no ve del rerepaís sinó del davantpaís. Més que en una cultura pròpia es basa en una energia comuna, un temperament: velocitat, ambició, barreja i tolerància pràctica. La ciutat ofereix oportunitats, no arrels. Per això els carrers i avingudes no hi tenen nom, però en canvi sí que tenen ànima. Per això apunta tan cap amunt i mira tan poc cap a terra. La idea és que és un lloc on cadascú pot ser ell mateix sense haver de participar en un nosaltres previ. I això, que pot semblar una manca d’identitat, és paradoxalment la seva marca d’identitat.
En aquest marc, la victòria del flamant alcalde Mamdani no és cap triomf sobre la identitat pròpia novaiorquesa, sinó un triomf que en sorgeix i que la reivindica. Mamdani seria, en aquest sentit, més autènticament novaiorquès que Donald Trump i la seva torre de la Cinquena Avinguda. Ve a dir que ser una ciutat global és el contrari de ser un decorat de luxe (i encara menys una sublim horterada). Defensar Nova York voldria dir, per tant, impedir que la ciutat s’afebleixi precisament en allò que la fa irrepetible. Aquest és el missatge profund que Mamdani ha sabut llegir: moltes coses es poden fer de dalt a baix, però la identitat només es pot construir de baix a dalt o bé acaba trencant-se.
Barcelona és un cas diferent, però en pot aprendre coses: el cosmopolitisme barceloní sempre ha fracassat quan, des de dalt, ha ignorat la catalanitat intrínseca de la capital. No per deferència a cap rerepaís camperol, tossut i integrista, sinó perquè Barcelona només pot ser catalana. S’ha obert al món a la seva manera, amb la seva personalitat, “my way”. Per això fa riure que el regidor d’Esports del consistori digui que traduir “la Carrera de la Mujer” al català pot ser de “provincians”. Aquest seria justament el model contrari a l’obertura, la pluralitat i el cosmopolitisme que proposa Mamdani: per això acaba semblant un acte ridícul, hortera i madrilenyitzant, allò que els americans anomenen un “wannabe” de vergonya aliena. Aquest olímpic passotisme, aquest autoodi innat i sense suc ni bruc no té en compte la realitat de baix sinó que la ignora i l’homogeneïtza. No sé quan s’adonaran que, aquí, el gran gentrificador i el gran provincianitzador en potència, la torre de Trump daurada, autosuficient i autista si no se li posen límits (si no se’l salva de si mateix), és el castellà.
Aquesta és la paradoxa: en una determinada versió del cosmopolitisme, l’obertura és tan selectiva que la cultura pròpia en queda apartada. Per això la comparació amb Nova York, amb totes les distàncies, és il·luminadora. Si allà la pluralitat és la identitat mateixa, aquí la pluralitat només és possible si la cultura pròpia venç els corrents homogeneïtzadors. Barcelona també ha d’estar oberta a tothom que vulgui viure-hi i aportar-hi, però, igual que a Nova York, això no ha de convertir-la en un escenari artificial. Els qui hi arriben han de poder barrejar-se sanament amb els qui hi són, sense trepitjar-se, sense fer-se la vida impossible (també en termes d’igualtat d’oportunitats) i sobretot sense ignorar-se.
Obrir els braços és el contrari a viure d’esquena. Massa sovint, els nouvinguts i els barcelonins conviuen però no es troben: sabem qui són, però no els coneixem. Ells saben perfectament que hi som, però no gosen o no tenen temps de conèixer-nos. I això ens porta a ser com els extres de Vicky Cristina Barcelona (Joel Joan, Paco Mir o Jordi Basté mirant quadres), mentre que ells per a nosaltres són només caricatures de brunch i de rooftop parties. Aquest buit, aquest extens espai que no és hostil però tampoc compartit, és el vertader repte de Barcelona. El problema no ha estat mai la diversitat, sinó el precipici i el silenci que alguns volen excavar entre uns i altres. A Nova York, Mamdani guanya precisament perquè defensa la cohesió urbana sense homogeneïtzar. A Barcelona, el repte és semblant: mentre s’abraça el món, ha de mantenir unes arrels que són molt marcades. Per tant, la catalanitat no ha de ser ni una molèstia ni una peça de museu, sinó una relació viva entre els qui hi són i els qui hi arriben. Ha de ser el que ompli el forat del mig. El carnet invisible. Un nou nosaltres.
