200 municipis, en risc de despoblament

BarcelonaA Catalunya hi ha 947 municipis. Gairebé una quarta part estaven en risc de despoblament abans del covid, segons un estudi dels geògrafs de la Universitat de Lleida, Ignasi Aldomà i Josep Ramon Mòdol. L’arribada de la pandèmia ha pogut variar mínimament la situació en algunes zones geogràfiques, però el perill de pèrdua d’habitants segueix sent alt sobretot al Pirineu i PrePirineu lleidatà i després a tota una línia que creua en diagonal el centre de Catalunya, que va des del Solsonès, passant per una part de la Noguera, l’Urgell, les Garrigues, el sud del Segrià, la Conca de Barberà, el Priorat i la Terra Alta. “És una línia interior que concentra municipis petits amb males comunicacions”, resumeix Aldomà. Es tracta, en la major part de nuclis rurals de menys de 500 habitants amb una població molt envellida, una activitat econòmica poc diversificada -preval el sector agrari- i un nivell molt baix de serveis.

Lleida és la província més afectada, 89 dels 231 municipis de Ponent es troben en situació crítica de despoblament segons l’estudi, que ha analitzat diferents indicadors des de l'any 2000. Per això, la Diputació va aplicar l’any passat per primera vegada criteris de discriminació positiva per a aquests municipis que es troben en aquest risc, aportant 6,5 milions d’euros extres, i abocant més diners en aquests pobles dels que els pertocaria d’acord amb el número d’habitants.

L’efecte covid a les zones rurals

A principis de segle XXI, en els anys de bonança econòmica, les zones rurals van viure certa recuperació, gràcies sobretot a "l’augment de la construcció", i l’arribada de nova població, sobretot estrangera, ja que la renovació generacional ve marcada per la immigració jove d’origen forani. Amb la crisi del 2008 es va "tornar a la situació de partida", amb un "deteriorament, recessió i abandonament rural". El covid podria matisar aquesta tendència, però Aldomà, avisa que és molt difícil ‘"d’invertir" i canviar "les piràmides demogràfiques".

No obstant això, l’efecte covid s’ha notat en algunes d’aquestes 200 poblacions en risc de despoblament. A Riu de Cerdanya hi han arribat dues famílies, una de les quals amb un menor. A Gallifa, al Vallès Occidental, s’hi han instal·lat una desena de persones que ja hi tenien segona residència, la majoria jubilats, però també una família amb dues criatures. Similar al que ha passat a Castell de l’Areny, al Berguedà, amb 9 veïns més, dos dels quals menors. A Granyena de les Garrigues, gairebé una vintena en dos anys, la majoria gent gran, però també una família amb dos fills. En canvi, a Savallà del Comtat, a la Conca de Barberà, no hi ha hagut cap nouvingut.

L’arribada de gent jove és fonamental per revertir la situació, ja que en aquests municipis es viu d’aquesta població "que té ingressos de pensions, que fan que es vagi tirant, que el territori vagi subsistint, però a 20 anys vista, les perspectives són negatives", argumenta Aldomà. I això que, segons ell, Catalunya té un "sistema de ciutats potent" que hauria de poder ser suficient per mantenir una "certa xarxa rural". Per a l'alcalde de Torrebeses i president de l'Associació de Micropobles de Catalunya, Mario Urrea, el risc és real però no imminent: "No tancarem pobles d'aquí una setmana, però cal treballar per al reequilibri territorial, despoblant la franja costanera i repoblant la zona interior". Segons Urrea, s'ha d'incidir en quatre grans àmbits per intentar solucionar aquesta problemàtica: millorar el parc d'habitatge per fer-lo més accessible; enfortir i diversificar l'activitat econòmica; millorar la mobilitat física -carreteres- i virtual -fibra òptica- per connectar aquestes àrees rurals amb tot el món i, finalment, oferir serveis als veïns, des d'educatius a sanitaris passant pels culturals.

Si no s’actua, alguns municipis poden acabar desapareixent d'aquí un temps, però sobretot convertir-se en segones residències. "La mobilitat fa que la gent es desplaci on hi ha feina. La qüestió és que aquests municipis més petits, per mantenir una certa sociabilitat, si no hi ha certa població, acaba no havent-hi atenció mèdica, no hi ha bar ni escola, costen de mantenir els serveis mínims", resumeix Aldomà. "Si no tenim serveis culturals a l'hivern tenim problemes, perquè ens hem de fer nòrdics, ens hem de quedar a casa a les sis del vespre i ens podem convertir en un poble dormitori, quan nosaltres volem fer pobles vius, on la gent pugui guanyar-se la vida dignament i que no siguem un jardí de la gran ciutat", defensa Urrea. Si no s'evita aquesta pèrdua de serveis la vida es concentra en els principals nuclis comarcals, obligant els veïns dels municipis més petits a agafar el cotxe per a tot, una situació impossible precisament per a la gent més gran que cada vegada és més majoritària.