El camí a l'exili d'Antonio Machado

Amb el suport de:

Agència Catalana del Patrimoni Cultural, Generalitat de Catalunya

Amb el suport de:

Agència Catalana del Patrimoni Cultural, Generalitat de Catalunya

Aure Farran Llorca

Localització: Diversos indrets

Horari: Consultar

Visitable: Consultar

Si hi ha un nom que pot posar cara al que va significar l’exili de desenes de milers de republicans a les acaballes de la Guerra Civil Espanyola és el del poeta Antonio Machado. Nascut a Sevilla el 26 de juliol del 1875, va ser el poeta més jove de la Generació del 98, un autor d'arrels modernistes que a mesura que va anar madurant va anar transformant la seva poesia cap al simbolisme i que, en la seva etapa més madura, que ja va coincidir amb el conflicte bèl·lic, va apostar per una poesia amb un fort compromís social. Va ser un home sempre compromès amb els seus ideals, de profundes conviccions republicanes, fet que el va portar a seguir el govern republicà de Madrid a València, de València a Barcelona i de la capital catalana a l’exili a França. El seu compromís intel·lectual i polític va quedar recollit en diverses de les seves obres –proses, poemes, articles, discursos–, escrites durant la Guerra Civil i sovint basades en fets i experiències reals.

Jordi Domènech, un dels més grans especialistes en la vida i l’obra d’Antonio Machado, explica que el compromís del poeta amb la República venia de lluny, i recorda un episodi que es va viure el 14 d'abril del 1931, quan una nombrosa comitiva encapçalada per Machado va hissar la bandera de la República al balcó de l'ajuntament de Segòvia. Com apunta Domènech, "Machado recordaria aquest emotiu episodi diverses vegades en els seus escrits. Després, pocs dies després de la revolta militar del juliol del 1936, va ser un dels dotze signants del primer manifest en suport al govern de la República publicat a la premsa". El manifest deia "Adhesió. Els signants declarem que davant de la contesa que s'està lliurant a Espanya estem al costat del govern, de la República i del poble, que amb heroisme exemplar lluita per les seves llibertats" (Heraldo de Madrid, 30 juliol del 1936).

En arribar a Barcelona, Machado es va instal·lar provisionalment a l'Hotel Majestic, abans de traslladar-se a la Torre Castanyer, al passeig de Sant Gervasi. / A.F.
En arribar a Barcelona, Machado es va instal·lar provisionalment a l'Hotel Majestic, abans de traslladar-se a la Torre Castanyer, al passeig de Sant Gervasi. / A.F.

L’exili de Machado va començar el novembre del 1936, quan va acceptar deixar Madrid i traslladar-se a València, com el mateix govern de la República, acompanyat de la seva mare, tres dels seus germans i les seves nebodes. Domènech afirma que el poeta va viure aquest exili molt malament. "Segons va expressar ell mateix, hauria desitjat quedar-se a Madrid i córrer la mateixa sort que els seus conciutadans. Però va decidir obeir el govern, i el 23 de novembre del 1936 es va traslladar a València en una expedició amb altres professors i intel·lectuals. Segons el testimoni de Vittorio Vidali (el comandant Carlos), quan va visitar Machado a Rocafort per convèncer-lo que es traslladés a Barcelona, Machado, terriblement disgustat, li va dir «Quan podrem tornar? Per què sempre hem d'anar cap a la frontera?»", explica. A València, en primera instància, va residir a l’Hotel Palace, convertit en Casa de Cultura, per posteriorment anar a viure a un xalet a Rocafort, Villa Amparo, situat a vint minuts de València, on es va estar fins a l’abril del 1938. A València es va assabentar que el germà gran, Manuel, s’havia adherit al bàndol franquista i que treballava a l’Oficina de Propaganda Nacional, a banda d’escriure poemes d’homenatge a Franco que recitava per RNE. Domènech recorda que Manuel va ser detingut a Burgos arran d’un comentari que havia fet en un diari de París, però que el fet de tenir bons valedors li va permetre "no córrer la mateixa sort que les desenes de milers d'espanyols assassinats a la zona rebel aquells primers mesos després de la revolta militar. I, a partir del seu empresonament, Manuel es va convertir en el panegirista més destacat del nacionalcatolicisme i del règim de Franco".

Pel que fa a Antonio, com apunta el periodista i escriptor Xavier Febrés, autor d’Els últims dies de Machado (La Mansarda), el 1936 ja era "una eminència com a poeta. Formava part del partit de Manuel Azaña i va voler oferir el seu testimoni personal de lleialtat a República seguint la itinerància del govern". Tot el contrari que el seu germà Manuel, "un fet que demostra el que és una guerra civil". Jordi Domènech, autor de les edicions del poeta Escritos dispersos (1893-1936) i Epistolario (Ed. Octaedro), afegeix que "des del novembre del 1936, i després del seu trasllat a València, Machado es va posar al servei del govern republicà. En els anys de la guerra va ser el més notable propagandista de la República, íntegrament compromès amb el legítim govern republicà i, per tant, amb els valors que la República representava, com a defensa dels drets i llibertats i la irrenunciable aspiració a la justícia social, autèntic tema recurrent en molts dels seus escrits, no només d'aquests anys de la guerra, sinó al llarg de tota la vida". També afegeix que "durant els anys de la guerra, Antonio Machado va escriure tant o més que en tota la vida anterior. Va col·laborar de manera directa en 26 diaris i revistes, a banda de fer nombrosos discursos i al·locucions en actes públics, alguns d'ells transmesos per la ràdio. Tot i la seva edat i de trobar-se malalt, la seva activitat als anys de la guerra va ser ingent, sempre al servei de la República i del govern republicà". Per a Domènech, "Machado va morir quan va morir la República a Espanya". En aquest sentit, recorda el que Tomás Navarro Tomás, que va acompanyar Machado camí de l'exili, va dir sobre això en una carta a Juan Ramón Jiménez el 3 de març del 1939: "Estic segur que no ha mort de necessitat, ni d'abandonament, sinó del dolor insuportable davant l'espectacle de la ruïna i la misèria d'Espanya. Feia temps que la seva salut estava molt trencada. De tota manera, la seva vida s'hauria pogut prolongar si no hagués passat per tan profundes impressions".

En los trances duros, los señoritos invocan la patria y la venden; el pueblo no la nombra siquiera, pero la compra con su sangre y la salva"

Antonio Machado

Carta a David Vigodsky. 20 de febrer del 1937

L’abril del 1938, davant de l’avanç imparable de les tropes franquistes, van haver de fer de nou les maletes i traslladar-se a Barcelona. Es van estar durant uns dies allotjats a l’Hotel Majestic, que s’havia convertit en centre de convidats oficials, corresponsals i autoritats properes a la República. Més tard, Machado i la seva família –excepte les nebodes, que ja havien marxat a França– van ser traslladats a la Torre Castanyer, situada al passeig de Sant Gervasi, un palauet amb un ampli jardí, on el poeta podria viure amb més tranquil·litat, tenint en compte el seu delicat estat de salut. Segons explica Jordi Domènech, "Antonio Machado patia, probablement, un emfisema pulmonar conseqüència dels seus hàbits de fumador. Aquesta malaltia es va agreujar als anys de la guerra, fins al punt que ja a València caminava amb gran dificultat i aturant-se cada pocs passos per descansar i prendre aire. Val a dir que aquesta greu malaltia era desconeguda a l'època i solia diagnosticar-se com a asma".Van ser uns mesos en què no es té constància que Antonio Machado sortís del recinte, fins al 22 de gener, quan l’evacuació del govern ja estava en marxa i es va decidir traslladar també el poeta i els seus familiars: el mateix Antonio, la seva mare i el seu germà José i la seva dona, Matea Monedero.

Els últims dies. Els últims versos

Després de resseguir el litoral, van travessar la ciutat de Girona la matinada del 23 de gener, sota els bombardejos franquistes, fins arribar a Raset, a un quilòmetre i mig de Cervià de Ter, on es van poder allotjar a Can Santamaria i on se’ls va unir una segona comitiva en la qual anaven, entre d'altres, el metge Joaquim Trias Pujol, el periodista Corpus Barga o l’astrònom Pedro Carrasco. Davant de la inseguretat que hi havia a les carreteres i el tancament de la frontera per part de les autoritats franceses, el grup es va estar al mas durant quatre dies. Després de saber de la caiguda de Barcelona, el 26 de gener, van reemprendre el camí cap al nord, en diferents vehicles. La família Machado va viatjar en una ambulància, que els va portar fins al Mas Faixat de Viladasens, a només un parell de quilòmetres de Can Santamaria. Allà se’ls va unir un nou grup d’intel·lectuals, entre els quals hi havia el poeta Carles Riba i el president de la Institució de les Lletres Catalanes, Josep Pous Pagès. La comitiva va reprendre la marxa la matinada del dia 27, seguint carreteres secundàries fins a arribar a Colera i al post fronterer de Cervera, on van arribar ja al capvespre. Allà van coincidir amb milers de persones que intentaven superar els controls per entrar a França, després que s’hagués obert la frontera als refugiats civils. Això els va obligar a seguir a peu, sota la pluja, fins a arribar a la caseta dels gendarmes. D’allà els van fer baixar fins a l’estació de tren de Cervera, on van poder passar la nit en un vagó aturat en via morta, ja que a la vila no hi havia cap allotjament disponible.

En el seu camí a l'exili, Machado i la seva família es van allotjar a Can Santamaria de Raset (Girona), on es van trobar amb Carles Riba. / A.F.
En el seu camí a l'exili, Machado i la seva família es van allotjar a Can Santamaria de Raset (Girona), on es van trobar amb Carles Riba. / A.F.

L’endemà al matí, part de la comitiva va viatjar fins a Perpinyà, on van obtenir la documentació que havia de permetre a Machado i la seva família viatjar fins a París. Però, en comptes d’aprofitar-ho, el dia 28 Machado va decidir agafar un tren de rodalies i baixar a Cotlliure, acompanyat de la seva mare, el seu germà i la seva cunyada i el periodista Corpus Barga. Es van allotjar a l’Hotel Bougnol-Quintana, on van arribar, de nou a peu i sota la pluja, amb Barga portant en braços la mare del poeta, de vuitanta-quatre anys. L’endemà, el periodista va marxar a París, mentre la família Machado es quedava a Cotlliure. Des d’allà van seguir tot el que passava a Espanya, inclosa la sortida cap a França de les autoritats republicanes. Uns dies en què la salut del poeta, i també la de la seva mare, va anar empitjorant, agreujada per les penúries que van haver de passar durant els últims dies de fugida. Finalment, el 22 de febrer, Antonio va morir al llit de la seva habitació a l’hotel Quintana, amb 64 anys. Va ser enterrat al cementiri vell de Cotlliure, en un nínxol prestat que va aconseguir la mestressa de l’hotel, Paulina Quintana. Tres dies més tard, el 25 de febrer, va morir la seva mare, que va ser enterrada al mateix cementiri. 

Arribats a Cotlliure, el poeta va compartir habitació amb la seva mare a l'Hotel Bugnol-Quintana, on va morir. / A.F.
Arribats a Cotlliure, el poeta va compartir habitació amb la seva mare a l'Hotel Bugnol-Quintana, on va morir. / A.F.

Per com va ser l’exili de Machado, per totes les vicissituds per les quals va passar, Xavier Febrés manté que el poeta "és un símbol de l’exili republicà, i ho demostra el fet que la seva tomba s’hagi convertit en el memorial més visitat de l’exili. La peripècia de l’exili de Machado il·lustra molt bé el que van patir tots els republicans" que es van veure obligats a fugir del país. Jordi Domènech, que actualment prepara una edició anotada dels escrits de la guerra d'Antonio Machado amb el títol Escritos de combate (1936-1939), reflexiona sobre aquest punt i apunta que el poeta "va sortir de Barcelona cap a l'exili en una expedició de diverses ambulàncies a iniciativa del professor Joaquim Xirau i organitzada per José Puche, director de Sanitat de l'exèrcit republicà. Va ser una expedició d'un grup de 20 professors i les seves famílies, i tots van travessar la frontera amb un salconduit expedit pel consolat francès que els autoritzava a traslladar-se lliurement per França. No van córrer la mateixa sort que les desenes de milers de refugiats internats per força als camps de concentració francesos, després de ser separats homes i dones. Ara bé, Antonio Machado va ser la veu de la República en guerra, i, per tant, simbolitza també el mig milió de persones que es van veure obligades a travessar la frontera el gener del 1939". Reconeix també que "l'èxode de sis dies, del 24 al 29 de gener del 1939, que van necessitar per arribar des de Barcelona fins a la frontera i d'aquí al poblet de Cotlliure, va ser un calvari de penalitats extrem per a Machado i la família".

La tomba d'Antonio Machado al cementiri vell de Cotlliure segueix sent avui lloc de memòria i pelegrinatge. / A.F.
La tomba d'Antonio Machado al cementiri vell de Cotlliure segueix sent avui lloc de memòria i pelegrinatge. / A.F.

Sobre els últims dies de Machado, el periodista i escriptor Xavier Febrés recorda també que a Cotlliure el poeta hi va escriure els seus últims versos, que va trobar el seu germà, un cop Antonio ja era mort, a l’interior d’una butxaca del seu abric. "Estos días azules y este sol de la infancia". Un vers curt però que permet entreveure com, a la petita ciutat de la costa francesa, el poeta hi va trobar, després de dies de pluja i tristesa, una llum que li va permetre evocar, ni que fos per un instant, temps millors.

Una ruta per fer memòria

Pere Tardà és director de CatPatrimoni i treballa des de fa vint anys recuperant vestigis de la Guerra Civil. Reivindica fer memòria de la ruta que va seguir el poeta en el seu exili, que va ser el de tants altres. Afirma que "l’exili és una de les parts importants del que va ser la Guerra Civil". "Crec que un personatge com Machado, que va treballar i es va siginificar per la República i que va seguir els passos del govern en el seu exili, és una història que s’ha de conèxier i explicar més", afirma. Creu que el seu exili té una empremta física que encara avui podem seguir, i apunta que "no només hem de fer memòria de la història, sinó que també cal fer un reconeixement dels espais per on la gent transita i on passen les coses". Els llocs per on va passar continuen existint avui, però només es recorda el seu pas per alguns "i sempre per iniciativa dels propietaris". "A nivell institucional no hi ha una dignificació ni una posada en valor d’aquests espais de memòria", tenint present també que l’exili el va fer amb intel·lectuals i altres persones catalanes de renom.

Benjamin i Machado. Camins de no retorn

De la mateixa manera que Antonio Machado va viure amb l’exili a França els últims dies de la seva vida, un any i mig després, però fent el camí a la inversa, una altra veu de referència del segle XX, el filòsof Walter Benjamin, va viure a l’exili els seus últims moments. Nascut a Berlín el 1892, va morir el setembre del 1940 a Portbou, on havia arribat fugint dels nazis. D’origen jueu, la por de ser deportat el va portar a llevar-se la vida. Avui podem seguir els passos dels dos amb un sender que cobreix els 30 quilòmetres que hi ha entre Cotlliure i Portbou, i podem recordar Benjamin amb el memorial que hi ha just al costat del cementiri de Portbou, on reposen les seves despulles i que va dissenyar el 1994 l'artista Dani Karavan.

TORNA

Imatges vídeo capçalera

Associació Poble Vell - Rubén Barranco, Aure Farran i Marc Moliné