EL REPORTATGE

Adrià Puntí treu del taller del pare el seu disc més treballat

El músic de Salt presenta 'La clau de girar el taller' demà a l'Auditori de Girona

JORDI CARRERAS / JOSEP PASTELLS

Si és cert que el que és bo es fa esperar, a fe de Déu que el nou disc d’ Adrià Puntí s’ha fet esperar. 'La clau de girar el taller', el quart treball de la seva carrera en solitari, es posa avui a la venda i demà es presenta en un concert a l'Auditori de Girona. Són tretze cançons, casualment tantes com anys han passat des de l’últim disc. “És veritat que era com una espina clavada, però finalment hem arribat a port. Ha sigut feixuc i a mi m’hauria agradat treure’l abans, però per diverses circumstàncies no ha pogut ser”, reconeix l’artista saltenc. “Crec que és un bon treball, n’estic satisfet”, afegeix. L’ha enregistrat gairebé tot a Salt.

Com que l’espera ha sigut llarga, Puntí no s’hi ha posat per poc i també treu un llibre, 'Enclusa i un cop de mall', que complementa el disc. “Després de tant de temps, creia que amb el CD no en feia prou per dir el que volia, i per això s’ha creat el llibre, que també ajuda a entendre 'La clau de girar el taller' ”, explica. Puntí ha comptat amb les c ol·laboracions de Quimi Portet i Enrique Bunbury.

Al llibre hi ha les lletres de les cançons, dibuixos seus que hi estan relacionats i fotografies. Segons ell, el llibre és la tercera part de l’ 'Incompletament Puntí'. “La segona de moment me la guardo al bagul”, diu, somrient amb murrieria. El llibre també va acompanyat d’un CD que Puntí anomena “radiofònic”, en què ell presenta i esbossa les nou cançons que hi ha, seguint una mica l’estil que utilitza en els concerts. “Podria haver sigut un exercici molt humorístic però vaig preferir fer una cosa honesta, seriosa i amb un punt d’humor”. Algunes cançons són versions de temes ja coneguts, d’altres són en directe i alguna és inèdita. Aquest CD s’ha gravat paralel·lament a ' La clau de girar el taller'.

Dedicat als pares

Si l’anterior disc, 'Maria', va ser un homenatge a la seva mare i a mares com la seva, el nou és un homenatge al seu pare i a pares com el seu. “Ara els tocava a ells. En el disc hi ha una visió de la meva vida que m’ha permès desenvolupar-me i expressar una certa literatura que tenia dins”, explica. D’on ha tret Puntí la vena creativa per al nou disc? “Un mateix ja porta el fil argumental a la maleta. Són pensaments i hi ha experiències biogràfiques però fabulades”, respon. El títol del disc fa referència a un costum desagradable que se solia fer als aprenents en alguns tallers, a qui es demanava que anessin a buscar la clau de girar el taller a un lloc on els esperaven un grup de treballadors per fer-los una broma pesada.

Amb un títol així no és estrany que el videoclip promocional del disc, el de la cançó que li dóna nom, s’hagi gravat al taller del seu pare, a la mateixa casa familiar. Altres cançons, com 'Esperit', 'El boig del telèfon roig', 'La prova del nou', 'Prohibit', 'Tarda d’agost' o 'Tornavís', no són desconegudes per als seguidors dels seus concerts, però en el disc tenen una sonoritat i un aire diferents. “Hi ha cançons que són del 2003 o del 2004. S’han anat fent i han anat creixent amb els concerts, però les he revisitat i he intentat posar-les al dia”, explica Puntí. En canvi, d’altres, com ' Fill de presons', són molt recents. “Aquesta no estava previst incloure-la, però em vaig trobar malament. Tenia un mal a sota les costelles, de nervis. Vaig agafar la guitarra, em vaig posar a tocar-la i em va passar. Va ser el senyal per dir que si aquesta cançó m’havia servit terapèuticament, mereixia ser inclosa en el disc”, diu. Altres títols nous són Sardana en un blues, La rialla del meu cor, Esbrina i L’amor i l’humor.

El repte de tornar a gravar

Tot i que Puntí reivindica que els 13 anys entre disc i disc no han sigut de silenci, pel material que ha anat traient mentrestant -com documentals, el DVD Un cor emigrant o el més recent EP Benvinguts al desastre -, admet que posar-se a l’estudi a enregistrar un nou disc sempre és un repte. “Algunes han sigut cançons molt i molt treballades, però el punt impressionista sempre hi és. En un parell de mesos has de resumir la història de 13 anys. Aquest punt és feixuc i cansa però també és divertit i et fa estar en una tensió creativa molt interessant -explica Puntí-. A estones va bé relaxar-se i meditar a l’habitació o mirant el cel, però m’agrada estar actiu”. Per això encara que el nou disc tot just surt avui, Puntí vaticina que ara no caldrà esperar tants anys per al següent. “Si tot va segons el fil argumental, no crec que trigui gaire a treure’n un altre. Tinc molt de material i moltes ganes d’explicar coses que durant aquest temps no he pogut explicar”, avança.

Renovació parcial de la banda

Amb el concert de demà a l'Auditori de Girona, Puntí tocarà per tercera tardor consecutiva en aquest escenari. “Ja és una mica com a casa. Hi he passat moltes hores i sé bastant com s’hi respira, però depenent de com estàs i com veus el públic pots canviar el repertori”, diu. La banda que l’acompanyarà canvia una mica respecte a la dels últims anys, amb el projecte ' Incompletament Puntí'. Lluís Costa i Pere Martínez es mantenen a la guitarra i el baix, respectivament, i s’hi incorporen a la bateria Toni Molina, al saxo Adrià Bauzó i, per al concert de Girona, Edgar Caselles al violoncel.

Lògicament, una gran part del concert es basarà en les cançons del nou disc, però no hi faltaran clàssics del seu repertori revisitats. “Per exemple, d’' Ull per ull' n’hem preparat una versió que sonarà més 'vanmorrisoniana'”. Per a Puntí el més important és que el públic no s’avorreixi. “És l’últim que vull. El públic agraeix que no sigui sempre repetitiu. Vull que pensi, que reflexioni, que plori, que es diverteixi i, si pot ser, que flipi”, afirma. I avança que podria presentar nou material. “Ahir mateix [avui fa una setmana, l’entrevista va ser feta dissabte passat] vaig compondre una cançó que m’agrada molt i estic a punt de tocar-la. Ho he fet tota la vida, per què no ho puc fer aquí?”, conclou.

 -------------------------------------

Suc d’aranja, paraules transcendents i riallades

Ens rep amb els cabells negres esperrucats i en un estat fronterer amb la somnolència. Afable i proper, Adrià Puntí ens convida a seure al pati de casa seva, en ple Veïnat de Salt. Una cistella de bàsquet, roba estesa, bombones de butà, peces de ceràmica, llenya. Podria ser l’escenari d’un dels seus poemes o cançons, el marc d’alguna de les peces que conformen el seu imaginari particular, però és un pati ben real, ple de fulles seques que s’amunteguen sobre les rajoles.

Parla sense embuts. Imatges oníriques, frases penetrants, indolència i rigor agafats de la mà. Beu suc d’aranja i fuma Winston. Ens observa a través del fum sense deixar d’explicar-se. Experiències, estats d’ànims, sensacions... L’univers Puntí és compatible amb la fumarel·la que surt d’una xemeneia, amb els lladrucs llunyans d’un gos.

En preguntar-li pel fil conductor de la seva obra, les paraules transcendents donen pas en qüestió de segons a una formidable riallada i a la petició que tanquem la gravadora. “Disfrutem!”, diu sense deixar de riure. Impossible saber si ens collona o és sincer, però seria absurd negar-s’hi, renunciar a les sorpreses i a la diversió, ignorar que amb Puntí no et pots avorrir.