Opinió 01/12/2015

El cineasta que no fa renou i altres que tampoc

2 min

Fa uns dies, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià, de la qual som membre, acordàrem per unanimitat concedir la Medalla d'Honor de l'entitat al cineasta mallorquí Agustí Villaronga. Aquest dilluns ho anuncià el president de l'Acadèmia, el compositor Josep Prohens, alhora que recordava que és el segon reconeixement que atorga la nostra institució, que l'any passat la concedí al baríton menorquí Joan Pons.

Agustí Villaronga, amb totes les dècades de treball seriós que du al darrere, és el cineasta que mai no ha fet renou. No en feia en els anys de començament de la seva carrera, que ja apuntava a la singularitat; tampoc en les llargues i difícils èpoques de la consolidació del seu particular llenguatge, ni queixes, ni concessions, i no n'ha fet quan a les seves pel·lícules els han arribat els premis, un rere l'altre. Ben segur que el premi que ara se li atorga des de la nostra Acadèmia de Belles Arts i que se li lliurarà en els dies següents a Sant Sebastià, també el recollirà amb la mateixa discreció, el guardarà i continuarà treballant a la seva manera tan particular. Tanmateix, sense renou, ha aconseguit un reconeixement unànime i inqüestionable, perquè més enllà que les seves obres agradin més o menys a una persona o una altra, ningú posa en dubte la seva aportació a l'anomenat setè art.

Al marge que al mateix acte també s'anunciava el nomenament d'un nou acadèmic, Cesc Mulet, el productor audiovisual cofundador de La Perifèrica, a qui des d'aquí voldria donar la benvinguda, al marge d'això, es llegia la lliçó inaugural del curs 2015-2016, escrita per Guillem Frontera, una lliçó magistral titulada 'Una funció de les Acadèmies'. No va ser, el de l'acadèmic Guillem Frontera, un discurs complaent, ans el contrari, quan es demanava quines han de ser avui les funcions de les acadèmies. Si un cineasta pot decidir no fer renou i va seu, les acadèmies s'han de fer sentir. També se'ls ha de demanar, però per això abans s'han de fer sentir. El reconeixement a les veus autoritzades que reuneix no té gens de sentit, si aquestes veus no ens pronunciam clar i fort davant fets sobre els quals la nostra societat té dubtes, sobre allò que encerta, però sobretot per intentar endreçar les relliscades.

Escoltava la lliçó de Guillem Frontera quan estirava les orelles a les institucions, a la societat i, sobretot, a la mateixa acadèmia de la qual ell també és membre, i pensava: què hem dit des de la Reial Acadèmia de Belles Arts de la Medalla d'Or de la ciutat que Cort donarà al pintor Pascual de Cabo? Quin ha estat el pronunciament de l'Acadèmia sobre la polèmica del monòlit de la Feixina? Res, cap. Que serveixin aquestes línies com a autocrítica i de ferm propòsit d'esmena en aquest sentit. Almanco per la part que em correspon, faré tot el possible perquè ens deixem sentir.

stats