Francisco Vera Mascaró i Joan Vera Mascaró: al moll d’Alcúdia hi havia una peixada, ara és una claveguera

Francisco Vera Mascaró i Joan Vera Mascaró Es Forners (Alcúdia, 1936 i 1939) són mariners. D’ençà que eren al·lots pescaren plegats per Alcúdia, Menorca i fins i tot a les Illes Columbrets (Castelló). El 1984 Francisco començà a pescar al bou i Joan quedà en terra a fer d’armador. Tot i estar retirats, cada horabaixa són al moll, adobant qualque xarxa o ensenyant els més joves. Començàreu prest a sortir a la mar?

Vàrem partira pescar a 12 anys. Abans d’això, a molts d’al·lots d’ abordo (1) els feien aplegar xarxes, dur aigua per beure, buidar l’aigua de la barca... A ca nostra tenien un llaüt de trenta-vuit pams i començàrem a anar a la llagosta. Pescàrem un parell d’anys amb nanses, però no érem nansers nosaltres, com d’altres mariners del port. Moltes de les nanses que dúiem les fèiem nosaltres; xapàvem les canyes amb el motlo de xapar canyes (2), fèiem l’anfàs i armàvem la nansa. Agafàvem mòlleres i qualque altre peix, però el tresmall era més peixater.

Acabada la llagosta, què tocava pescar?

A final d’estiu pescàvem de xarxa prima, molls principalment, però qualque any t’arribaves a avorrir dels dofins, espenyaven molt la xarxa. Qualque pic els tiraven coets, però no els fan res, si han tastat els molls pots partir. En refrescar armàvem palangres per als déntols, i més d’hivern almadrava i almadravilla. Amb l’almadrava trèiem tonyines, mussoles, sírvies, bonítols... Si feia temporal, sempre agafaves més peix. Llavors n’hi havia molt, de peix, el veies brollar per tot dins la badia, però ara ja no se’n veu. Fan qualque copatell (3) de bonítols, però és que un temps n’hi havia molts.

Agafàreu mai cap salroig (4)?

Sí, una vintena, potser més, perquè quasi cada any en trèiem algun. L’hivern de 1969 n’agafàrem set, tres la mateixa setmana. Un pesà 700 quilos; el segon, 800, i el tercer, 1.200(*). Això sense butza i fetge, perquè sense escorxar, el gros haguria passat les dues tones. No pareix vera, quin fetge més gros que té el salroig, d’aquí ve aquella dita “Tens més fetge que un salroig”. Aquest tan gros l’agafàrem a s’Escaleta del Cap del Pinar, hi havia 4-5 metres d’aigua just.

Es varen vendre a Mallorca aquests salroigs?

Sí, es va pagar a 3 duros el quilo a la Llonja de Palma. Els forners de Ciutat en feien panades, com amb altres bastines. Es pot menjar, però hi ha peixos millors. Una altra bastina que ja no s’agafa és l’escat (5), cada any n’agafàvem uns quants, sobretot quan pescàvem per Menorca. La quissona i les cranques també s’han esvaït. Ai! per anar bé, a la mar no hauríem d’acabar amb tot.

Els materials han canviat molt?

Sí, un temps les xarxes i els bous eren de cotó o de cànyom. S’havien d’eixugar i cada mes i mig les tenyíem al tenyidor (6). Capó, que era un home que anava a fer escorxa de pi, la molia a una mola que tenia amb una bístia, i en sortia una pols vermella. La duia i la posàvem a bullir dins una olla molt gran. Quan estava cuita, la tiràvem amb un buidador (7) dins unes piques grans. Llavors hi deixàvem en remull el bou i les xarxes i al cap d’un dia o més les trèiem i les eixugàvem.

Pel palangre, quina esca utilitzàveu?

Escaven molt amb pop. En teníem dins un viver i quan l’havíem de menester l’escaldàvem i l’escaven. També anava bé amb cranc verd (8), dels que hi havia aquí mateix vora el moll. Arran del moll hi havia molt de peix, entraven cops de mollets a furgar dins l’herba, i la gent n’agafava a voler. Un temps sortien amb una beta (9) a calar quatre xarxes i agafaven una peixada dins aquestes altines (10). Ara, però, el moll d’Alcúdia és una claveguera, no hi ha ni herba ni altines!

Què són els fileros de corrent?

De vegades, després d’una bonança, la mar comença a ruar (11), però no rua per tot i queden uns caminois on es manté la mar en calma. Això són els fileros de corrent. A dins sempre hi queda cosa, borns, bornets (12) i s’hi posa brutor. Són bons per agafar-hi peix amb la fluixa.

Hi havia cap senya de mal temps o mala sort?

Si de nit sentien sa queca (13), era una mala senya, i n’hi havia que tornaven enrere. Caminant de nit entre Alcúdia i el moll de vegades la sentien. Xerrar de capellans també estava mal vist: “Xerrau de putes, no de capellans!”, deien (riuen).

Agafàreu tortugues qualque pic?

Sí, qualque pic els mariners n’agafàvem alguna per menjar un dia de mal temps. Per perdre el greix, les deixaven fermades per un peu al moll, i hi estaven prop d’un mes. Els al·lots venien a veurer-les, les estiraven i les amollaven. Un pic, però, en menjàrem i ens va fer mal; li agafàrem mania i no en menjàrem més. És molt millor l’aguiat de butza de tonyina. Un temps es menjava molt per aquí, perquè hi havia tonyines, no com ara.