L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Quan et tracten com un delinqüent'

"La reclamació catalana, que arriba després de totes les possibilitats de pacte possibles, és una qüestió de dignitat, de sentit comú i de benestar present i futur"

Hem comentat aquí alguna vegada que el govern del PP només tracta Catalunya amb policies i jutges. I quan s’ocupen de tu amb la força pública i amb els tribunals és que et tracten com un delinqüent.

Hem dit alguna vegada que el govern del PP aplica a Catalunya la mateixa retòrica que va fer servir contra ETA al País Basc: parla d’"atemptat” a la unitat d’Espanya o de “condemna” la convocatòria del 9-N.

Ahir va tornar a aparèixer aquest llenguatge en la querella de la Fiscalia contra la presidenta del Parlament. Diu la Fiscalia: “L’actuació de la querellada dinamita el model constitucional”. “Dinamita”. Això és fer servir un llenguatge violent per dir-te que tu ets violent.

En canvi, a qui fa servir un llenguatge violent, com l’exportaveu d’Aznar, Miquel Ángel Rodríguez, no li passa res. Diu l’Audiència de Madrid que dir que “a Mas li aniria bé que l’afusellessin”, “esclar que no suposa una amenaça de mort quan en el marc legal constitucional vigent la pena de mort en general o un escamot d’afusellament en particular, estan proscrits”. A sobre, se’n foten.

A Bèlgica, una funcionària de l’ambaixada espanyola es va fer passar per estudiant primer i després va descobrir la seva autèntica feina, quan va va qüestionar un acte a la universitat de Lovaina sobre la independència de Catalunya. L’organitzador belga li va dir que el que estava fent aquella diplomàtica espanyola “no era una manera gaire diplomàtica de fer les coses”.

Ahir va passar per Barcelona Ferran Soriano –ara director general del Manchester City, i impulsor del fallit ‘hub’ de Spanair al Prat–, que va explicar a Jordi Basté com gent de negocis de tot el món interessats en Barcelona es fan creus que no sempre hi hagi vols directes a Barcelona. La raó és la mateixa per la qual no hi ha corredor mediterrani, Madrid-València és una hora i quaranta i Barcelona-València més de tres hores, o Rodalies és un suplici: perquè els successius governs espanyols penalitzen a consciència la connectivitat interna de Catalunya i de Catalunya amb el món.

Ahir va passar per aquest plató Núria Marín, l’alcaldessa de la segona ciutat del país, l’Hospitalet de Llobregat, socialista. Va assistir a la tristament famosa reunió del comitè federal del PSOE en què Sánchez va plegar. Ens va dir Marín que avui Pedro Sánchez podria derrotar Susana Díaz si anessin a votar, que la gent que la para pel carrer li diu “ni se os ocurra investir a Rajoy”. Doncs bé, ahir Susana Díaz va dir que cal que Espanya tingui govern “ràpidamente, más allà de cómo se haga o deba hacerse”.

Díaz, esclar, va referir-se al procés com a “desafío que está creando un clima de división”. Hi ha una part dels socialistes espanyols que parlen com el PP.

Mirin, Díaz no vol que es mogui res, perquè li va la seva màquina de governar. Els recomano l’article d’avui del catedràtic de la Pompeu Fabra Albert Carreras titulat “La investidura dels satisfets”.

“De què poden estar satisfets? De com els tracta el govern central. Resulta que les comunitats més receptores de solidaritat interterritorial són les governades pel PP i que el voten massivament, i de governades pel PSOE, partidari de l’abstenció (Extremadura, Astúries, Castella-la Manxa i Andalusia), així com algunes de governades per partits regionalistes o nacionalistes com Coalició Canària i el PNB, que semblen disponibles per col·laborar amb la investidura i amb l’aprovació dels pressupostos. És el bloc dels satisfets amb l’actual situació (l’statu quo, mai més ben dit). Entre les poques comunitats aportadores de recursos o que en reben menys que la mitjana estatal trobem Catalunya, les Illes i el País Valencià. Són els insatisfets.

No ens ha d’estranyar que defensin aferrissadament les seves posicions i que no vulguin ni sentir a parlar de canviar un model d’Estat que els resulta tan favorable. Mentrestant, Catalunya i les Illes, en el pitjor any de la crisi econòmica, van seguir sent aportadores netes a la resta de l’Estat. Això no hi ha qui ho suporti”.

La reclamació catalana, que arriba després de totes les possibilitats de pacte possibles, és una qüestió de dignitat, de sentit comú i de benestar present i futur.

Més continguts de