L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Els nous Audi dels jugadors del Barça'

"Sovint me'n recordo de la tira de la Mafalda on diu: 'Ah, per sort, el món queda tan, tan lluny!'"

Sovint, quan obro el diari del dia me'n recordo de la tira de la Mafalda en què Quino presenta la Susanita llegint un diari que està ple de guerres, de fam, de disturbis i altres violències, fins que el deixa anar i diu: “Ah, per sort, el món queda tan, tan lluny!”. Aquests dibuixos ja tenen vora cinquanta anys i en aquella època potser encara era possible pensar que una simple frontera o una gran distància amb els llocs dels fets et deixaven a resguard dels problemes del món.

Avui ja no és així. Si avui la Susanita agafés l’ARA es trobaria ja a portada l’alerta per l’ augment global de CO2. Rècord de concentració de gasos d’efecte hivernacle. Ho va advertir l’Organització Mundial de la Meteorologia (OMM): el límit superat el 2015 és gairebé irreversible i s’espera que que no torni a baixar fins d’aquí a diverses generacions.

Si la Susanita continués llegint l’ARA i fos una nena europea veuria que França va començar ahir a buidar el camp de Calais, on es van arribar a amuntegar més de 8.000 de persones que intentaven passar a Anglaterra, la immensa majoria subsaharians sense papers, alguns dels quals volien anar a Anglaterra perquè ja hi tenien algú de la família. Per no parlar del CIE de la Zona Franca.

Avui, la Susanita tindria feina, perquè a portada llegiria que Mango i Inditex subcontracten refugiats sirians a Turquia. La BBC va emetre ahir un  documental que involucra també marques com Marks and Spencer, Next o Asos. Mango ha contestat que tots els seus proveïdors estan auditats i Inditex que s’hi ha posat.

O sigui que no, s’ha acabat això que el món queda tan, tan lluny. L’aire contaminat el respirem tots, l’escalfament és global (com el seu nom indica), pels nostres carrers van i vénen persones sense papers amb ferralla amunt i avall, i la roba dels sirians cosida a Turquia l’anem a comprar els dissabtes.

A vegades aquestes notícies ens cauen a sobre, i ens paralitzen. Ja ho veiem, però no fem res potser perquè no sabem què fer. No fa gaire li preguntava això, aquí, a la filòsofa Marina Garcés, i em deia que fins a cert punt es pot explicar. Perquè tu ets a casa, assegut al sofà davant la pantalla, i et comencen a passar desgràcies en cascada. I deia la Marina Garcés: “El més obvi i el més normal, si som éssers humans, és que no ens moguem d’allà on som. Aquesta frontalitat amb què encarem els problemes del món ens posa a fora, i ens fa impotents. Per tant, la qüestió és... ens podem relacionar des d’un altre lloc amb tot això? Podem canviar el punt de vista, que això vol dir moure el cos?, ens podem posar en unes altres relacions amb els problemes del nostre entorn?”

Es qüestió de provar-ho. I provar-ho tots. Si parlem del medi ambient, com deia un lector del diari l’altre dia, tothom ho pot provar “ reduint, reciclant, reutilitzant”, “sempre que puc” o ”almenys, una part”.

N’hi ha que poden tenir-hi un gran paper. Penso en els més famosos. Els jugadors del Barça, per exemple. Sovint els veiem quan arriben a l’entrenament a bord de grans vehicles, normalment sols, un per un. Llegeixo que demà passat Audi farà entrega dels nous vehicles oficials als jugadors de la primera plantilla de futbol per a la temporada 2016-17 i que, juntament amb la nova flota d’Audi, els jugadors tindran l’oportunitat de gaudir en primícia del nou Audi Q2.

No tinc res contra els cotxes, tampoc res a favor. Vull dir que els necessitem, que tots ens tenim, que contaminen, però que ens compensen, que ocupen el centre de la nostra vida però que tots sabem que comença a ser imperatiu canviar aquesta relació de domini i anar cap a transports que no es carreguin l’atmosfera, que potser seran cotxes, però elèctrics, no ho sé.

Però, mentrestant, em pregunto si no comença també a quedar passat de moda que els jugadors del Barça hagin d’estar tan estretament relacionats amb els cotxes. De la mateixa manera que tenen la sensibilitat d’ensenyar una samarreta que porten a sota per posar el focus en una causa justa, potser seria hora que, no dic que anessin a entrenar en transport públic, o en bicicleta, com l’entrenador Luis Enrique i el seu ajudant Unzué, però almenys els que viuen a la vora arribessin junts en el mateix cotxe i no veiéssim allò d’una persona, un cotxe. ¿No és una mica prepotent veure els jugadors professionals vinculats als cotxes de gamma alta com si no els afectés això de l’alerta mundial per l’augment del CO2? Perquè tant se val que et diguis Susanita com Messi, el món ja no queda tan, tan lluny.