L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘El vell llop Borrell i el rearmament espanyol’

Josep Borrell Fontelles va convertir-se ahir en cap de la diplomàcia de la Unió Europea. La notícia va ser una espècie de cirereta del pastís d’un dia horrible per a tots aquells que pretenen no la independència de Catalunya, que també, sinó objectius tan elementals com un referèndum, o l’alliberament dels presos o que els diputats escollits per milions de vots puguin ocupar el seus escons.

El nomenament de Borrell provoca diversos nivells d’anàlisi. El primer, el nomenament mateix: Borrell no pot ser diplomàtic perquè no és diplomàtic. Més encara, és el contrari d’un diplomàtic. La seva personalitat intemperant, agressiva, contenciosa, la seva supèrbia intel·lectual, són les pitjors cartes credencials. Segur que recorden aquella esbroncada a un periodista que feia la seva feina preguntant-li sobre la presidenta Forcadell a la presó (”Stop it! Stop it!”) o quan va dir que els colonitzadors nord-americans, total, van matar “quatre indis”. No, Borrell, l’home que deia que l’independentisme era una infecció o que se’n reia de “mossèn Junqueras” a la presó, o que s’inventava que un diputat d’Esquerra Republicana l’havia escopit al Congrés, davant de les càmeres, està incapacitat per representar diplomàticament cap institució. En aquest sentit, pobra Europa. Això sense comptar que a Borrell la Comissió Nacional del Mercat de Valors li va posar 30.000 euros de multa per haver-se venut unes accions d’Abengoa quan ell era conseller de la companyia i sabia una informació rellevant que no havia estat publicada.

El segon nivell d’anàlisi és el fet que un home com Borrell sigui ministre d’Exteriors de la Unió Europea precisament ara. No dubtin que Catalunya ha estat clau en el seu nomenament. Catalunya és una pedra a la sabata de la Unió Europea pel seu potencial desestabilitzador. És el principal maldecap d’Espanya en política exterior, i Borrell representa la mà dura, l’afirmació del principi d’Europa com una suma d’estats amb els seus interessos, a partir de la qual es pot començar a parlar. Per una banda, parla de l’èxit de la internacionalització del conflicte. Per l’altra, és un èxit del govern espanyol haver col·locat a Europa un català de la Pobla de Segur rabiosament unionista. Recordin que quan Pedro Sánchez va arribar inesperadament a la Moncloa i va formar el seu primer govern, el primer nom que es va publicar per calmar els ànims de l’espanyolada política i mediàtica que deia que els socialistes eren uns traïdors va ser Borrell. Durant 24 hores només hi va haver un nom, Borrell, home d’estat, en el pitjor sentit de l’expressió, que fa respirar tranquils el PP, Ciutadans i Vox. I és que Catalunya ho determina tot. Avui ‘La Vanguardia’ publica un article de Pablo Iglesias en què fa un acostament a Pedro Sánchez perquè pugui ser investit ara, al juliol. I en quins termes el fa?

Jutgin vostès mateixos: “S’ha plantejat un argument per rebutjar un acord integral de govern: la nostra posició respecte al conflicte polític a Catalunya. Volem deixar clar que la nostra voluntat és trobar-nos amb el PSOE en una aposta pel diàleg per afrontar les dificultats inherents al caràcter plurinacional de l’Estat, assumint que el lideratge li correspondrà al partit que va guanyar clarament les eleccions. Pensem que un full de ruta que deixi enrere l’excepcionalitat i la fractura passa per recompondre el diàleg institucional i entre partits i societat civil, construint entre tots vies democràtiques. Volem deixar clar també que assumim que el nostre pes electoral no permet que les nostres propostes com a espai polític siguin línies vermelles”.

Dit d’una altra manera: per nosaltres no quedarà, o sigui que no defensarem el referèndum, callarem amb els indults, Catalunya pot esperar.

És evident que Catalunya ho determina tot. Tant, que l’estat espanyol, amb els socialistes al timó, han col·locat el vell llop Borrell a la torre de vigilància de l’acció catalana a l’exterior. Se’m fa molt difícil pensar que Borrell seria on és si no fos per Catalunya. Impedir la seva independència és un imperatriu vital per a polítics com Borrell. I el govern espanyol només donant senyals de duresa es pot permetre després alguna mesura de gràcia i alguna cosa que s’assembli a un diàleg polític real.

I el tercer nivell d’anàlisi és la posició del govern de Catalunya i dels partits independentistes. Aquest rearmament espanyol, en la justícia i en les institucions europees, indica que l’adversari no només és més fort sinó que s’hi sent. No les té totes, per això lluita, però se sent més fort. Suggereixo als partits catalans i als seus líders que pensin per un moment si creuen que la millor manera de fer front a aquesta ofensiva és anar per separat, com fins ara, i al voltant de què i qui poden construir una resposta a l’altura de la gent que ahir se’n va anar a Estrasburg a dir a Europa que ens han robat 1,7 milions de vots.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.

I que tinguem un bon dia.