L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘«No anirem a votar» és el que la ultradreta vol que diguis’

"Ara hi ha molta gent que diu «Doncs no penso anar a votar». Error. Si tu no vas a votar, d'altres decidiran per tu el que tu no hauries decidit mai. No anar a votar no és castigar Sánchez. És castigar-nos a nosaltres mateixos"

3 min

La campanya electoral que ja ha començat serà molt dura amb Catalunya. Ja van sentir ahir Pedro Sánchez traient a passejar la infàmia de la suposada insolidaritat catalana i parlant del territori ric que no vol pagar als territoris pobres. Quan li van preguntar quin pla té per a Catalunya, va contestar que “el mateix que per a Extremadura”. Tanta falta de sentit d’estat i tant de menyspreu en el missatge no és casualitat. És una estratègia calculalda. Els socialistes han fet de la necessitat virtut. Si la sentència sortirà a punt de començar la campanya electoral, l’aprofitarem per dir que l’estat de dret funciona, i si a Catalunya hi ha problemes d’ordre públic i el govern de la Generalitat no l’atura, amenacem ja des d’ara amb el 155. Pel cantó de ser durs amb Catalunya els socialistes no volen que s’escapi cap vot cap al PP i Ciutadans. Si fa no fa, tots tres diran el mateix sobre el nostre país. ‘Diàleg’ és una paraula prohibida. Pedro Sánchez s’està revestint de polític responsable, i diu: davant el Brexit, davant els senyals d’alentiment de l’economia i davant la sentència a Catalunya, poca broma. La broma, la ironia, és que ens ho digui ell, que ens ha volgut portar a eleccions, una altra vegada.

Sobre això de tornar a anar a votar, un comentari: és una vergonya que no s’hagin posat d’acord. L’altre dia Lluís Llach ens va dir en aquest plató: “El que he vist és que la vida dels partits i del mateix sistema democràtic quasi sempre porta a l’enfrontament, com a forma de subsistència política. Això és normal fins a cert punt, però passa que l’enfrontament és tan fort que fa que als polítics els sigui molt difícil renunciar a les lluites per l’hegemonia. Són mecanismes del mateix sistema. Jo me n’adonava al Parlament, on gent que sentia molt pròxima havia de marcar això tan lleig de dir, que és el paquet. Tot ho fas per defensar uns interessos col·lectius, però la confrontació és quasi més important que els objectius. I aquesta cosa, que sembla banal, s’acaba convertint en una mena de comportament obligat”. Dit això, ara hi ha molta gent que diu “Doncs no penso anar a votar”. Error. Si tu no vas a votar, altres decidiran per tu el que tu no hauries decidit mai. Jo sí que penso anar a votar. Tècnicament, l’esforç que se’ns demana no és res i, en canvi, pot fer molt per a nosaltres mateixos, perquè no només vivim en emergència climàtica. Vivim en emergència democràtica: si els polítics no poden resoldre els problemes de l’economia, els problemes de la societat i ara, a sobre, no poden resoldre els problemes de la política, sinó que els empitjoren, la temptació és preguntar-se per a què els volem. Aquesta és exactament la pregunta que la ultradreta vol que ens fem.

En clau estrictament catalana, no es pot cedir ni un pam de representació pública. Però és que, com a éssers humans, el sistema democràtic significa un mecanisme extraordinàriament delicat per conviure raonablement entesos. La resta de sistemes són una indignitat. No anar a votar no és castigar Sánchez. És castigar-nos a nosaltres mateixos.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.

stats