L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Tres dies per fer 600 quilòmetres, el viatge de la vergonya’

"L’independentisme, però, no pot reduir-se a un estat d’ànim. Governa el país des de la Generalitat i governa en un munt d’ajuntaments. I els primers que no desitgen que la seva situació bloquegi res són els presos polítics"

La setmana comença amb el trasllat dels presos polítics a presons catalanes. Es tracta, un cop més, d’un trasllat ignominiós. Els set presos homes van sortir ahir de Soto del Real i no arribaran fins demà a Lledoners, amb dues parades per fer nit. 

Els presos polítics comencen el camí de tornada cap a Catalunya

Per la seva banda, la presidenta Carme Forcadell i la consellera Dolors Bassa surten avui d’Alcalá-Meco i demà arribaran l’una a Tarragona i l’altra a l’Empordà. Que en l'època de l’alta velocitat (o, si més no, de les autopistes, en què aquest trajecte es fa en si o set hortes) l’estat espanyol trigui tres dies i dues nits a fer els 600 quilòmetres que hi ha entre totes dues presons no es pot considerar sinó un càstig d’estat, una revenja afegida a tantes altres. Sense anar més lluny, com quan van fer tornar Joaquim Forn a corre-cuita a Madrid, viatjant de matinada (va arribar cap a les cinc de la matinada) després de la seva presa de possessió com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Llavors sí que van fer de pressa el trasllat. Això sense comptar el que de fons és el més important, que és que tornen a presons catalanes, no a casa, tal com denunciava el conseller Romeva en un tuit que va repiular el vicepresident Junqueras: "Acaba de començar el trasllat. No tornem a casa, tornem a Lledoners. Aquí i allà, continua la vulneració flagrant de drets i continuem sent presos polítics. Aquí i allà, persistirem."

Certament, la condició de presos de la presidenta del Parlament, sis membres del Govern de la Generalitat més dos líders d’entitats socials com Sànchez i Cuixart permet a l’independentisme disposar de símbols polítics que mantenen la tensió amb l’Estat. Però també té aspectes negatius (més enllà dels obvis), com és la temptació de viure agreujats, victimitzats, replegats en el dolor de la repressió. L’independentisme, però, no pot reduir-se a un estat d’ànim. Governa el país des de la Generalitat i governa en un munt d’ajuntaments. I els primers que no desitgen que la seva situació bloquegi res són els presos polítics. 

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. 

Més continguts de