L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Urdangarin a la presó, condemna per a la monarquia'

"És l’herència directa de la impunitat de la dictadura: el rei ha de poder fer negocis sucosos de sotamà. La monarquia espanyola no ha estat exemplar i avui també li han comunicat una sentència"

3 min

Cita, avui, d’Iñaki Urdangarin amb la justícia, a Palma, perquè li comuniquin la sentència i li indiquin la data d’ingrés a la presó. La pena que li han imposat és de cinc anys i 10 mesos de reclusió.

Urdangarin encara pot demanar l’indult i l’empara del Tribunal Constitucional, tot i que aquesta instància no sol paralitzar el compliment de les condemnes superiors als cinc anys de presó.

Com és sabut, l’exduc de Palma no és l’únic condemnat. També el seu exsoci, Diego Torres, està condemnat a presó, hi ha multa per a la infanta Cristina i per a la dona de Torres i penes diverses per a les persones que hi fan fer tractes, començant per l’expresident del Govern Balear Jaume Matas.

Avui diversos mitjans destaquen que la condemna al gendre del rei Joan Carles i cunyat del rei Felip demostra que a Espanya hi ha separació de poders i, sobretot, que la justícia és igual per a tothom. Certament, que sigui condemnada una persona com la infanta Cristina, filla del rei Joan Carles, que continua ocupant una posició en la línia de successió de la Corona, per llunyana que sigui del primer lloc, és un indicador de la bona salut del sistema i cal reconèixer-ho. Ara, d’aquí a considerar que, perquè Urgangarin vagi a la presó, la justícia espanyola és immaculada, hi ha un tros molt gran. No perquè Urdangarin vagi a la presó i la infanta pagui una multa, desapareix el paper clau dels partits polítics en el repartiment de càrrecs a la cúpula judicial, ni desapareixen els fiscals de confiança. Si, avui, algú està intentant dir que el cas Nóos prova que als presos polítics i als exiliats catalans se’ls està tractant amb justícia, exagera.

Però, parlant del bon funcionament del sistema, hi ha una segona part en aquesta història que no podem menystenir. No es perdin, sisplau, l’article d’Ernesto Ekaizer d’avui a l’ARA, titulat “El rei va fer del seu gendre un traficant d’influències”. Comença remarcant que el cunyat del rei es va aprofitar “deliberadament” del “trampolí de la seva posició privilegiada” per obtenir contractes amb el Govern Balear i “imposar de manera sibil·lina les seves condicions”. El Suprem assegura que Matas va acatar tot el que li demanava Urdangarin amb una “actitud voluntariosa i disciplinada” que va fer que el cunyat de l’actual rei no només pogués saltar-se la llei en alguns dels tràmits, sinó també que el Govern Balear no tingués en compte les propostes d’altres empreses per portar a terme els projectes que es van adjudicar a les empreses d’Urdangarin. Aquesta actitud “acceptant preus, imposant decisions i sense tenir en compte els obstacles burocràtics o les normes administratives, posa en evidència que es va produir aquesta subtil però patent i efectiva submissió”.

I aquest tràfic d’influències, que és un dels delictes dels quals s’acusa el marit de la infanta, comencen “cap al 2003, quan Joan Carles I, segons tots els testimonis, després de visitar el fantàstic pis de Barcelona de la infanta Cristina i Iñaki, va dir al seu gendre: “Home, Iñaki, no podeu viure aquí. Intenta donar-li a la meva filla una casa amb més espai, més nivell, d’acord amb les seves necessitats i el seu estatus”. Ekaizer confirma que el rei va estimular els negocis del seu gendre i que “aquests negocis només tenien un nom: tràfic d’influències”. El rei va escriure cartes ajudant a reforçar els contactes de l’aleshores duc de Palma. És, per tant, corrupció estimulada des de la cúspide de l’Estat. És l’herència directa de la impunitat de la dictadura: el rei ha de poder fer negocis sucosos de sotamà, i aquest ‘modus vivendi’ s’acaba estenent a altres membres de la família. Per això, entre altres raons, va haver d’acabar abdicant el rei Joan Carles, perquè la condemna a la seva filla i al seu gendre l’esquitxa a ell i posa el focus sobre l’origen de la fortuna d’una família que va viure molts anys a l’exili, pendent de la decisió d’un dictador militar que els havia de restaurar i sempre curts d’armilla. La monarquia espanyola no ha estat exemplar i avui, en certa manera, també li han comunicat una sentència.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

stats