L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘El debat sobre la convivència lingüística a Catalunya’

"Estem davant d’un nou episodi d’una vella sèrie: la de posar la llengua catalana a debat a partir de la convicció no confessada públicament que la llengua és el nervi de la nació i que afeblint el nervi s’afebleix Catalunya"

Dissabte, Societat Civil Catalana celebrarà una jornada a Barcelona, al CCCB, amb el títol “Convivència lingüística a Catalunya”. La idea és valorar “els avantatges del bilingüisme” i rebutjar les polítiques d’exclusió.

El programa diu que la jornada té la “voluntat d’aconseguir una més gran convivència a Catalunya entre les seves dues comunitats lingüístiques”.

Des del respecte pel dret d’una entitat a discutir sobre un objecte des del seu punt de vista, està clar que el plantejament de la jornada és un i els motius que l’animen, uns altres.

En primer lloc, parlar de bilingüisme avui en dia és un pèl tronat, perquè hi ha centenars de milers de catalans la llengua materna dels quals ja no és ni el català ni el castellà, sinó l’amazig, l’àrab, l’urdú o el xinès. I aquests conciutadans hem d’aspirar que siguin almenys trilingües. Això per no parlar de la gran piconadora de la comunicació que és l’anglès, sense un bon domini del qual ja no és possible accedir a feines ben retribuïdes. Imaginin com és de gran la presència de l’anglès en les nostres vides que, com subratlla aquest matí el Màrius Serra, l’única expressió bilingüe del programa és… ‘coffee break’.

Però si la jornada pretén fixar-se en la dialèctica català-castellà (que ho pretén, si fem cas del programa) és si més no curiós que es parli dels avantatges del bilingüisme quan resulta que a Catalunya els únics bilingües català-castellà som tots els catalanoparlants, sense excepció. No trobareu cap catalanoparlant que no sigui bilingüe. I si es tracta de blasmar les polítiques d’exclusió i parlar de drets lingüístics, potser que recordem que en l’ordenament legal vigent saber el castellà en tota circumstància és una obligació, mentre que l’obligació del català queda molt més reduïda a les oposicions a places públiques.

Que en castellà es parli de llengua com a arma política fa somriure irònicament. I que es parli d’anar “cap a la concòrdia per a la superació dels nacionalismes” és un acudit. Si alguna cosa ha intentat la immersió és, precisament, no separar per llengua i igualar el coneixement de les dues llengües de tothom, en un món en què la superioritat legal, comercial, mediàtica, demogràfica, històrica del castellà és abassegadora.

La jornada, però, va més enllà de ser una convocatòria d’una entitat privada, perquè la secretària d’estat d’España Global, Irene Lozano, la inaugurarà amb la seva benvinguda. Lozano, que abans de fitxar pel PSOE va ser a UPyD, discuteix el concepte de “llengua pròpia”. Si el català no és propi de Catalunya, ja em diran d’on ho és. Recordem que Espanya Global és el nom que rep l’entitat encarregada de combatre el relat de l’independentisme català al món, i que Lozano és la cèlebre autora de la comparació entre votar l’1 d’Octubre i una violació.

En resum, estem davant d’un nou episodi d’una vella sèrie: la de posar la llengua catalana a debat a partir de la convicció no confessada públicament que la llengua és el nervi de la nació i que afeblint el nervi s’afebleix Catalunya. I d’aquesta manera es combat el perill que Espanya es converteixi d’una vegada en el que hauria de ser, que és un estat plurinacional. Perquè, de fet, allà on diu ‘Espanya global’ hi hem de llegir ‘Espanya uniforme’. 

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.

Més continguts de