L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El testament polític de Torra: «Empenyeu»'

El problema, vicepresidenta, és que 'los catalanes' fa molt temps que parlen i parlen clarament. Si quan parlem no en fan ni cas, quin sentit donen vostès a la paraula 'democràcia'?

Sobre la inhabilitació del president Quim Torra, un no pot fer més que repetir-se: a un altre president d’un altre lloc, que no hagués sigut el president de la Generalitat de Catalunya i no fos independentista, li haurien posat una multa. Quan el Tribunal Suprem diu que l’inhabiliten per desobeir reiteradament i no per la pancarta, està posant per sobre del president la Junta Electoral Central, és a dir, un òrgan que vetlla per la imparcialitat dels poders públics en els períodes electorals. I aquesta és la desproporció: un òrgan administratiu convertit gairebé en tribunal inhabilita un càrrec elegit democràticament per haver posat una pancarta que no era de partit. És un abús de poder. 

Torra marxa fent una crida a convertir les eleccions en un plebiscit sobre l'1-O

Un abús, d’altra banda, imaginable per Quim Torra, sobretot a partir del moment que diu davant el jutge “Sí, vaig desobeir”. No sé si l’efecte que buscava era el que ha acabat produint, però, quan fa 24 hores encara no, la inhabilitació del president continua sense descobrir-nos res que no sabéssim sobre fins on és capaç d’arribar l’Estat en la seva incapacitat de donar una resposta política a la realitat nacional catalana.

Ahir a la vicepresidenta espanyola Carmen Calvo li van preguntar per la notícia i va contestar això: “És cert que en aquesta situació convindria que Catalunya entrés en un altre espai en el qual siguin els catalans els que parlin com més aviat millor. Seria molt útil per afrontar, a l'inici d'aquesta legislatura, davant uns pressupostos generals, dels fons europeus, una relació de retrobament i de cooperació amb Catalunya el més fructífera possible pel bé de la societat catalana i sobretot perquè tenim molta feina per fer en aquest país per resoldre problemes”.

El problema, vicepresidenta, és que los catalanes fa molt temps que parlen i parlen clarament. Van votar un Estatut i l’estat espanyol se’l van carregar. Van votar el 9-N i l’1 d’Octubre i l’Estat no va escoltar i va reprimir. Van convidar a presentar-se a les eleccions Puigdemont i no el vam poder investir, ni Jordi Sànchez, ni Turull. ¿Entén que sentir-li dir que los catalanes parlin com més aviat millor sona a broma de mal gust? Si quan parlem no en fan ni cas, quin sentit donen vostès a la paraula democràcia?

L’últim bany de masses del 131è president

És en aquest sentit que entenc el president Torra quan diu: “He arribat a la conclusió que un dels obstacles per obtenir la independència és l'autonomia”. Jordi Pujol ho va dir al principi del Procés: “O independents o residuals”. Entenc el que diu Quim Torra però no ho comparteixo. De fet, és la insuficiència de l’autonomia a Catalunya la que ha obert els ulls a molts catalans que no volien un estat propi i ara entenen que no hi ha més sortida. A partir d’aquest moment, era evident que l’autonomia seria insuficient. Mai hi havia hagut aquest nivell de suport a la independència. Això sense esmentar que recordo com era la vida sense autonomia i no la canvio, en el sentit que obtenir-la va ser una lluita política plena de sentit. El principal problema del projecte independentista és previ, o simultani: la discòrdia dins el moviment, fruit del càlcul de partit i, en última instància, de la por a fer el salt en el buit. Ara sabem que a l'octubre de fa tres anys hi havia una quantitat d'energia ciutadana que es trigarà a tornar a reunir. I més ara, apallissats com estem per la pandèmia.

Ahir el president Torra va demanar a l’independentisme que empenyi. Cal saber amb quins instruments, amb quins lideratges i en quina direcció compartida. És senzill llegir entre línies, del missatge del president, la seva decepció amb el comportament dels partits dels seu govern, tenint, com tots dos partits tenen, presos i exiliats. Com en el mite de Sísif, l’independentisme ha de tornar a fer rodolar la roca cap a dalt de la muntanya, o sigui que ha de votar els mateixos partits que no han sabut proposar un full de ruta compartit i han anat esquerdant la il·lusió de tanta gent d’estar protagonitzant una lluita compartida.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.