L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘A propòsit de Cuixart i el «Ho tornarem a fer»’

"Res més lluny de la intenció de Cuixart, em penso, que cridar alegrement a la desobediència. Més aviat fa un advertiment: per ser persones lliures cal que recordem que la desobediència civil és una possibilitat dolorosa i per això més alliberadora"

Jordi Cuixart ha fet cèlebre la frase “Ho tornarem a fer”. tant és així que és el títol que ha escollit per al seu llibre, aquest, que es presenta demà al CCCB, per desgràcia sense l’autor, que continua empresonat a Lledoners.

El president Torra ha repetit “Ho tornarem a  fer”, mil piulades i desenes d’articles han debatut la conveniència de tornar-ho a fer, i em penso que hi ha una mica de confusió al voltant de la idea i de les intencions de l’autor, Jordi Cuixart, de manera que hem anat a les fonts, al llibre, per saber què diu i sobretot què vol dir Jordi Cuixart. Com que vaig tenir l’honor que Cuixart me l’enviés amb una nota manuscrita, la primera pista ja la vaig trobar al targetó, on hi diu, referint-se al llibre, que és “un clam contra la resignació, un elogi a la vida i a l’esperança… i a favor de no deixar-nos ningú pel camí”.

Cuixart no diu: “T’envio aquest llibre que explica que d’aquí tres mesos o d’aquí sis mesos o l’1 d’octubre del 2019 o del 2020 a les zero hores ho tornarem a fer”. Aquest llibre no conté els detalls  d’una estratègia sinó els arguments d’una filosofia. No són els plans secrets concrets de res sinó una reconsideració general de tot.

“A la presó has d’assumir que el temps lineal ha desaparegut de la teva vida, que la teva vida pren una nova dimensió. Has de tenir clar per què lluites, quins són els motius que t’han portat a la presó”

Jordi Cuixart President d'Òmnium Cultural

Per entendre què diu Cuixart, primer cal entendre’l a ell. Líder d’una entitat civil, fa vint mesos que és a la presó acusat de delictes gravíssims, i l’acaben de jutjar després de marejar-lo amb 104 anades i vingudes de la presó al tribunal i del tribunal a la presó. És després del judici, que escriu el llibre. I diu: “A la presó has d’assumir que el temps lineal ha desaparegut de la teva vida, que la teva vida pren una nova dimensió. Has de tenir clar per què lluites, quins són els motius que t’han portat a la presó”. Més encara, estem davant d’un home que tenia un fill de mesos quan va entrar a la presó i que ara tornarà ser pare aquesta tardor. Que, contra el que segurament ens dictaria el sentit comú als que ens ho mirem des de fora, no ha volgut que la presó impedeixi que ell i la seva dona puguin formar una  família. 

O sigui, no estem davant d’un llibre escrit per un polític atrafegat que ha de guanyar unes eleccions, sinó que és el destil·lat d’un pensament que s’ha anat ruminat en condicions excepcionals de privació de llibertat, el d’una persona que es presenta despullada de plans. No els pot fer. Ha de viure al dia i sense calcular. És més, diu Cuixart: “A la presó no pots fer res més que seguir el dictat de la teva consciència”. I afegeix: “Un presoner polític pot ser més lliure que molta gent del carrer”. 

I on l’ha portat, aquesta llibertat de pensament? A fer constatacions del tipus: “El nostre no és un cas aïllat, perquè el retrocés dels sistemes democràtics és alarmant”. I en el cas que el té empresonat: “La unitat d’Espanya no pot estar per damunt dels drets humans”.

I és per això que diu: “El meu objectiu no és sortir de la presó sinó sortir-ne amb dignitat. Per això, lluny de cap penediment, declaro que ho tornaria a fer. Vam néixer per salvar els mots i avui també lluitem per salvar els drets i les llibertats”.

És el Cuixart ‘mindfulness’: “Avui som més conscients dels nostres límits, les nostres febleses i fortaleses, i més conscients del que és capaç de fer el règim per mantenir els seus privilegis”. No es tracta de picar una vegada i una altra de cap contra la paret, perquè el nostre crani té uns límits i la paret les seves fortaleses, sinó que “davant la vulneració generalitzada de drets fonamentals, continuem apostant per la mobilització permanent, pacífica i democràtica, no tan sols per expressar la discrepància, sinó com una forma de resistència i desafiament davant d’una situació totalment injusta”.

I conclou: “El nostre problema és l’obediència de la gent quan la pobresa, la fam, l’estupidesa, la guerra i la crueltat sacsegen el món”.

O sigui, la seva afirmació “Ho tornarem a fer” és un elogi de l’1 d’Octubre com l’acte de desobediència massiva més gran de la història recent d’Europa; el posa com a exemple del que pot fer una societat conscient dels seus drets i com a denúncia de la creixent repressió dels seus drets. I és llavors quan diu coses com: “Quan les lleis només es poden defensar i mantenir per la força, és que potser tenen els dies comptats” o “És amb la por que l’estat pot ofegar la desobediència civil”, i davant d’això “només cal perdre la por o tenir més esperança que por”.

Cuixart està cridant, vol despertar la societat, la vol fer conscient de la pèrdua de llibertats si no es defensen, i li recorda que la desobediència civil és un dret. I li recorda tot això perquè ningú sap millor que ell que es paga un preu per desobeir i que no sempre és clar que s’hagi de fer, perquè el sistema democràtic té la capacitat de presentar la repressió de les llibertats com una protecció de les seguretats. 

En resum, res més lluny de la intenció de Cuixart, em penso, que cridar alegrement a la desobediència, a una vaga, a un referèndum, sinó que vol fer entendre que si mai torna a arribar aquest dia caldrà fer-ho millor i que, mentrestant, per ser persones lliures cal que recordem que la desobediència civil és una possibilitat dolorosa i per això més alliberadora.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.

Més continguts de