L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L'Estat ens acusa, llibertat per sobre de les nostres possibilitats'

"El govern espanyol vol que ens retractem i diguem que ens hem pres unes llibertats per sobre de les nostres possibilitats, que hem pensat i ens hem organitzat per sobre de les nostres atribucions"

Ahir Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van passar pel Tribunal Suprem. Forn i Sànchez, que són diputats electes des del 21-D a la llista de Puigdemont, van declarar davant del jutge que renuncien a la via unilateral per a la independència i que deixarien l’escó si el seu grup polític decidís desobeir el marc constitucional. I per la seva banda, Jordi Cuixart, que no és diputat, va defensar un referèndum pactat amb l’Estat.


Forn i Sànchez van voler donar arguments al fiscal i al jutge perquè aquest últim els deixi sortir de la presó, sobretot després després que no deixés sortir l’Oriol Junqueras amb l’excusa que no estava clar que no tornés a reincidir.


No li donin gaires més voltes al que diguin Forn, Cuixart i Sànchez: la fiscalia només els deixaria anar de la presó en cas que acatessin sense embuts la Constitució. Per això Forn va considerar que l’1-O era “il·legal” i Cuixart va considerar que, vistes les conseqüències de l’1-O i de la DUI, el nou estat només es pot construir després d’un referèndum convocat des del govern espanyol. Recordin que a tots tres, com a Junqueras, com als altres consellers empresonats i que van sortir de la presó, se’ls ha aplicat un abús indecent de la presó preventiva.


O sigui que el que diguin els empresonats davant del jutge respon a les seves estratègies de defensa, davant una fiscalia obsedida a aconseguir que s’estovin a la presó, es retractin davant del jutge i es rehabilitin davant de la societat, com aquell que es desdiu d’una heretgia.


Però és cert que aquestes declaracions judicials, en el supòsit que Forn i Sànchez siguin posats en llibertat i puguin ocupar els seus escons al Parlament, fan que tots dos hagin d’anar amb compte amb el que facin a partir d’ara, que és exactament el mateix que li passa a Carme Forcadell, que deixa la presidència perquè l’assumeixi algú sense causes judicials. Forcadell té tres causes obertes, ja va passar una nit a la presó i sap que si ha de tornar a interpretar el reglament de la manera que no vol l’Estat s’exposa a agreujar la seva situació penal.


I és el mateix que els altres, perquè Forcadell es quedarà al Parlament, ara com a diputada, només, però aquesta setmana Artur Mas o Carles Mundó han plegat de càrrecs polítics, com ho va fer temps enrere Meritxell Borràs, o sigui que el Procés s’està cobrant el seu preu en els lideratges i els procediments judicials. I és evident, també, que tots aquests procediments, més la violència policial de l’1 d’octubre, s’han cobrat un peatge en l’estat d’ànim dels més de dos milions de votants de la independència. És evident que ha desaparegut el somriure, o dit amb una observació d’ahir a la nit al Camp Nou: al minut 17:14 ja no es va cridar “Independència!”, es va cridar “Llibertat!”.


El canvi d’estat d’ànim és evident. El canvi d’objectius polític, no. La suma obtinguda pels independentistes el 21-D permetrà un govern independentista (si no ho espatllen), però aquesta nova legislatura comença en estat d’emergència nacional, amb la Generalitat intervinguda i amb l’anterior Govern lligat de peus i mans, gairebé literalment, i ja m’entenen.


L’Estat vol humiliació i renúncia. L’Estat vol que ens retractem, també, que diguem que tot va ser una al·lucinació mental transitòria, que ens hem pres unes llibertats per sobre de les nostres possibilitats, que hem pensat i ens hem organitzat per sobre de les nostres atribucions. I que no hi tornarem. No tan sols vol això, i no tan sols no pensa rectificar, sinó que l’Estat voldrà blindar-se, replegar-se, retallar llibertats en nom de la seguretat, com ja van començar a fer els estats occidentals amb el terrorisme, després de l’atemptat de les Torres Bessones, l’11-S del 2001.


D’acord, l’Estat pot dir: aquest polític i aquell em van voler atacar, i els jutjo. Però què fa amb nosaltres, més de dos milions de ciutadans? Ara Cuixart diu que un referèndum ha de ser pactat amb l’Estat (que és el mateix que ha dit i que hem dit sempre que preferíem), però l’Estat el pactarà? Què farà amb tots els que li demanen un referèndum? Queda flotant a l’ambient un perfum de llibertat que no va acabar de fer-se llei, ni costum, una mena de primavera prematura que es va glaçar, una mena de II República Espanyola, amb les seves esperances de progrés i llibertat tràgicament escapçades.


L’Estat ens diu, com Dant: abandoneu tota esperança. És evident que no l’abandonarem. Depèn de nosaltres. Però se’ns gira feina. La primera, entendre quina ha de ser l’estratègia del sobiranisme a partir d’ara, per fer compatible el progrés amb l’objectiu. I no tot són males cartes: si Puigdemont pot plantejar-se ser el president o l’independentisme pensar en un nou govern, és perquè la gent l’ha votat. No ho malmetem.


Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.


I que puguin tornar aviat a casa Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.

Més continguts de