L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Si no hi cap el PSC, hi cap Catalunya?'

"La posició que ha guanyat entre els socialistes és, pel que fa a Catalunya, idèntica a la del PP"

Aquest cap de setmana Rajoy tornarà a ser investit president del govern espanyol. Depèn de si el debat comença dimecres o dijous, Rajoy tornarà a ser president aquest dissabte o aquest diumenge.

Estava cantat que Rajoy repetiria des que Felipe González va sortir a la ràdio i va donar el senyal per al cop d’estat, i Sánchez, el del “‘no’ es ‘no’”, va haver de dimitir. I sí, sí, ahir el PSOE va decidir que s’abstindrà. Tot el PSOE, què deien a l’'Astèrix'? No. De fet, el ‘no’ a Rajoy va obtenir un significatiu 40% dels vots, fins al punt que el cap de la gestora socialista va haver de sortir a dir que l’abstenció és un “mandat imperatiu” per a tos els diputats. Ho diu, entre altres coses, perquè el PSC continua afirmant que “‘no’ és ‘no’”.

El drama del PSC explica bé on som, o on han arribat les coses a Espanya.

Si parlem de l’eix esquerra-dreta, els socialistes espanyols, però sobretot els socialistes catalans, van pensar que parlant malament del PP i dient que ells no eren el PP havien trobat la fórmula del vot útil. Vostè no vol PP al govern, voti PSC: “Si tu no hi vas ells tornen”, ens deia José Zaragoza l’any 2008. Carme Chacón ens deia encara no fa un any: “#FemForaRajoy”, així, amb coixinet, que fa més modernet i perquè ‘ruli’. Però limitar-se a no ser el PP és molt poca cosa per a un partit de govern, i més encara quan arriba la crisi, s’acaba la repartidora i Zapatero ha de pactar una reforma exprés de la Constitució per ordre de Merkel. Els socialistes, com el rei del conte, anaven ideològicament despullats.

Si parlem de Catalunya-Espanya, el PSC, o més ben dit, Pasqual Maragall, va portar el PSOE a la reforma de l’estatut en una època en què sense Catalunya no hi havia Moncloa per al PSOE. ¿Se’n recorden, de la nit del 2004, després de l’11-M, quan Ana Botella va dir allò de “cuando vi la participación en Catalunya supe que habíamos perdido”? Però ara, per a molts catalans, el PSC ha deixat de ser garantia d’una Espanya amb la qual es pugui anar a algun lloc. Aquesta és la diferència: sense Catalunya no hi ha Moncloa per al PSOE. En canvi, sense Catalunya hi ha Moncloa per al PP; més encara, contra Catalunya segur que hi ha Moncloa per al PP. I què ha fet ara el PSOE? El pitjor que pot fer a Catalunya: assemblar-se al PP. I cometrà una falta que, almenys a Catalunya, el perseguirà molts anys: facilitar la investidura de Rajoy.

Mirin, el 2010, quan el Tribunal Constitucional es va carregar l’Estatut a sol·licitud del PP i ignorant el vot del Congrés, del Senat i dels catalans en referèndum, vàrem concloure que si aquell estatut no cabia en la Constitució és que Catalunya no cabia a Espanya. Avui, els fets ens tornen a aquell punt. El PSC no és independentista, està per la reforma de la Constitució, Pedro Sánchez (que l’han fet fora de mala manera) va “condemnar” el 9-N… Si ni tan sols el PSC no hi cap, en aquest PSOE de l’abstenció, com volen que hi càpiga Catalunya?

La posició que ha guanyat entre els socialistes és, pel que fa a Catalunya, idèntica a la del PP. Aquest és el govern que hi haurà a Espanya la setmana que ve, gràcies a l’abstenció socialista.