L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Això que en diuen la crisi més gran de la democràcia espanyola'

"Potser sí que és la crisi més gran d’Espanya, perquè retrata l’Estat que té"

El president Puigdemont es reuneix avui a Brussel·les amb diputats del seu grup parlamentari, Junts per Catalunya. La reunió se celebra l’endemà de la que va mantenir ahir amb una delegació d’Esquerra Republicana de Catalunya.

JxCat i ERC encarrilen de nou La investidura de Puigdemont

De què van parlar ahir? I de què parlen avui? De com investir Puigdemont president i de com formar un govern. S’espera un anunci imminent d’acord i la convocatòria de la sessió d’investidura aviat? No, no s’espera. Perquè la reunió d’ahir, que totes dues bandes consideren molt important, va servir per refer la confiança necessària entre Junts per Catalunya i Esquerra, que s’havia malmès a causa de la suspensió de la sessió d’investidura. Un diputat de Puigdemont em deia que “tothom és conscient de la transcendència del moment”.

És possible que la reunió d’avui, de Puigdemont amb els seus, estigués planificada en part per ratificar els acords amb Esquerra d’ahir, però sembla que encara no hi ha cap acord en ferm que avui hagi de ser ratificat pel grup parlamentari de Puigdemont, un grup que demana explicacions perquè està format per personalitats molt, molt diverses, i no hi ha l’obediència automàtica als partits habitual en tants diputats. Què estan buscant? Doncs una mena de quadratura del cercle: investir l’únic diputat que té els vots per ser president i que això sigui real i efectiu, i sense més costos judicials (sense riscos penals per a ningú més), la qual cosa demana ara mateix no tan sols una gran quantitat de voluntat política sinó, també, una precisió jurídica que l’Estat voldrà impedir, com li va dir Millo ahir a Ricard Ustrell, a Catalunya Ràdio: investir Puigdemont o que sigui conseller des de Brussel·les “és una broma, no?” Per tant, de moment, pel que fa a la investidura, estem a l’espera.

"No és normal que el ministre de Justícia avanci que Puigdemont serà inhabilitat pròximament. No és normal la histèria policial del ministre Zoido obrint maleters a la frontera".

Tot això té tant de normal com de surrealista. Normal, perquè mai no és fàcil formar govern, i surrealista, perquè el govern espanyol, que s’omple la boca de normalitat, és qui impedeix la normalitat. No és normal que un diputat pugui presentar-se a unes eleccions, més encara, que sigui irònicament convidat a presentar-se pel govern espanyol (perquè creu que ho ha fet tan malament que els catalans el castigaran) i després, quan resulta que pot formar govern, tot siguin pegues. No és normal que l’Estat l’acusi de rebel·lió i cada dia hi hagi més juristes que diuen que la rebel·lió no la veuen enlloc. No és normal que el ministre de Justícia avanci que Puigdemont serà inhabilitat pel jutge pròximament. Li diuen fugitiu però Puigdemont es va posar a disposició de la justícia a Bèlgica i va quedar en llibertat. I no s’atreveixen a acusar-lo de rebel·lió a Bèlgica ni a Dinamarca. No és normal la histèria policial del ministre Zoido obrint maleters a la frontera perquè Puigdemont no es fes una foto des de Catalunya.

Dissabte es va celebrar la gala dels Goya i no es va fer ni una sola al·lusió als presos polítics. El ressentiment nacionalista espanyol és tan fort que a veure qui s’atreveix a dir: “Això ens ho fan avui a nosaltres, però qualsevol dia els ho faran a vostès”. Deuen considerar que la causa de la democràcia a Catalunya és una cosa de dos milions d’adoctrinats. És molt curiós que del rei en avall gairebé tothom consideri que el Procés ha estat la crisi més gran per la qual ha passat Espanya i la venguin com una amenaça a la seguretat, que una coalició de polítics, policies, espies, jutges, diplomàtics, empreses, diaris i teles, és a dir, l’Estat -l’Estat al sol o a l’ombra- ha derrotat. Certament, Catalunya no és independent. Ni tan sols ha pogut votar com els escocesos o els quebequesos. Però considerar que dos milions de ciutadans pacífics que demanen ser escoltats són una amenaça diu bastant poc de la qualitat democràtica del país. L’estat espanyol, al segle XXI, es comporta com al segle XIX. Potser sí que és la crisi més gran d’Espanya, perquè retrata l’Estat que té.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

I que puguin tornar aviat a casa Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.