L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Decisions en temps d'emocions carregades de raons'

"A la vicepresidenta Santamaría se la veu emocionalment incapacitada per prendre decisions amb el cap fred. La seva cara d’ahir no és gaire diferent de la dels antidisturbis de diumenge"

Continuem pendents de la gran decisió: ¿el Parlament proclamarà la independència dilluns que ve? ¿O l’Estat ho impedirà i intervindrà abans de dilluns? No ho sap ningú. El cas és que som en un altre compte enrere.

Quines raons hi hauria per tirar endavant la declaració? Que el referèndum era vinculant. Que molta gent va rebre garrotades i tothom va viure la humiliació d’esperar amb l’angoixa que l’agredissin o retiressin les urnes només pel fet de voler votar. I que l’audàcia d’haver fet el referèndum, tot i que estava suspès, és la que ha posat Catalunya al mapa de les preocupacions internacionals, per tant, només la determinació de continuar mantindria Catalunya al focus que obligaria a una mediació.

Quines raons hi hauria per no fer-la? Mantenir el control dels esdeveniments sense gastar el darrer cartutx, entendre que la vaga i les manifestacions de dimarts, si van ser massives va ser més pel suport a la no-violència i al referèndum que a la independència mateixa. A Catalunya la repulsa a l’actuació de l’Estat, des del rei al darrer antidisturbis, és mol gran. Quin moviment polític es pot articular al voltant d’això? Hi ha altres aspectes que no es poden menystenir: la DUI es faria sense que la Generalitat pogués assegurar el control efectiu del territori.

La decisió no és fàcil, i crec que el Govern està guanyant temps per no precipitar-se. Fixin-se en el discurs d’ahir de Puigdemont; hàbil, perquè va assentar un to conciliador que el rei no va tenir, sense aclarir exactament el què i el quan. Darrere d’ell, una porta oberta (metàfora de porta oberta al diàleg), to de determinació en la pau i una històrica, inoblidable apel·lació directa al rei resumida en el no menys històric “Sa Majestat, així no”, que va connectar amb el sentiment de tants centenars de milers de catalans a qui van agredir diumenge i a sobre, dilluns van haver de sentir com el rei no tan sols no es disculpava, sinó que els renyava.

“Voldria adreçar-me directament a Sa Majestat en la llengua que sé que coneix i parla: així no. Amb la seva decisió d’ahir vostè va decebre molta gent a Catalunya, que l’aprecia i que l’ha ajudat en moments difícils de la institució. Gent que esperava de vostè un altre to i una apel·lació al diàleg i a la concòrdia”.

Certament, si això era un joc d’errors, l’estat espanyol n’ha comès un, i majúscul, als ulls del món. Mirin aquesta portada del ‘Libération’:

La imatge de Felip VI, girada de cap per avall al 'Libération'

Felip VI de cap per avall, com el seu antecessor, Felip V, a Xàtiva. ‘Libération’ és un diari d’esquerres, no és que tot Europa pensi això, però el rei, en donar carn i ossos a la política repressiva de l’Estat, ha autodestruït el seu paper a Catalunya i la seva imatge al món. Això de sortir al darrere amb un retrat de Carles III amb una porra repugna qualsevol consciència democràtica. El govern espanyol ha perdut la batalla del relat. De moment guanya la batalla dels suports internacionals, però està tocat. A la vicepresidenta Santamaría se la veu emocionalment incapacitada per prendre decisions amb el cap fred. La seva cara d’ahir, quan va sortir a contestar el president Puigdemont, no és gaire diferent de la dels antidisturbis de diumenge.

Dues consideracions per acabar: la primera, l’ article d’avui de la Moliner: “Escriu Isabel Coixet un article al diari ‘El País’ que em sap greu i que subscric gairebé del tot. Comença explicant que sortia de bon matí a passejar el gos quan dos individus amb estelades lligades al coll la van increpar a la porta de casa cridant-li ‘Feixista, t’hauria de fer vergonya!’. Es queixa, amb raó, que ‘no hi fa res’ que ella ‘condemni la brutalitat policial o que demani la dimissió de Rajoy’”. I conclou: “Fem tota la broma que calgui amb l’equidistància, però a Catalunya artistes com la Coixet o com en Serrat [...] han de poder passejar el gos envoltats de somriures o d’indiferència”.

La segona: Espanya, tal com la vol el PP, el PSOE i Ciutadans, no es viable, perquè col·loca Catalunya a la presó. Si per mantenir set milions i mig de persones dins Espanya calen milers de policies en barcos i en casernes, Espanya serà una ficció. Potser ja ho era, però ara serà indissimulable.